L'últim post del darrer dia de l'any 2011 l'aprofito per agrair a tots aquells que m'han regalat de diferents maneres les coses bones amb les que he gaudit aquest any.
Pel meu aniversari, amb la relliscada parisenca, vaig entrar en una mena de nebulosa i ja no sé si vaig contestar a qui em va felicitar, o bé vaig fer-ho tres o quatre vegades. No ha estat gens fàcil viure només amb una pota, com els flamencs quan dormen, la perspectiva no és la mateixa i costa molt mantenir l'equilibri físic, emocional i racional.
Com a compensació, em ve de gust compartir un regal de nadal: un quadre fet i dibuixat especialment per a mi, amb les primeres paraules del llibre Rayuela, bellesa en estat pur, hi ha una mica de la meva ànima en aquesta fotografia, un petit univers que conté tot allò que m'agrada.
Valguin aquí unes paraules manllevades d'un gran amic.
«Diuen que la bellesa és als ulls de qui mira, així doncs, la felicitat deu ser al cor de qui sent».
Que els vostres ulls copsin bellesa arreu i el vostre cor descobreixi allò que el fa feliç per poder-ho regalar a tots els que estimeu.
La meva estada a París ha estat del tot diferent a les meves previsions. Sovint acostuma a passar, pensem en el futur, ens adelantem als esdeveniments, fem plans, superem obstacles i un cop ets allà, l'atzar s'encarrega de capgirar-ho tot.
El segon dia, la meva ciutat em va obsequiar un carrer moll perquè anés a petar a terra, una relliscada "comme il faut", el meu cos es va entregar sense cap mena de resistència a la vorera d'un carrer parisenc. El resultat va ser un peu trencat.
Així que aquesta vegada la meva visita va ser d'interior. No em venia gens de gust llegir o escriure i com en James Stewart a la "Finestra indiscreta", asseguda al sofà de l'apartament davant d'una finestra em vaig limitar a contemplar com passava la vida a través del gran finestral.
La manca de cortines durant els matins, a causa de la foscor del clima, va fer que podés veure el dia a dia dels apartaments que tenia al davant. Com a ninots d'animació veia en cada finestra gent que es movia i jo m'imaginava, inventava històries i diàlegs força entretinguts. Era com un video sense so, petites pantalles animades a les que només els calia la lletra que li donés veu.
Vaig aprendre la trajectòria i l'horari de la boira parisenca, a primera hora era densa com una mala cosa, gairebé no es podia veure ni el balcó, a poc a poc s'anava diluint fins a tocar el migdia, però mai quedava un cel net i clar, el fred entelava els vidres que suaven gotes d'aigua d'un París d'hivern. El Sena com a rei d'una ciutat freda que humiteja sense perdó el seu clima indolent.
Les cornelles negres feien acte de presència a trenc d'alba, amb la primera llum senties el seus crits, volaven com si juguessin a cuit i amagar enmig del fum de les xemèneies, ballant una entretinguda dança al cel mentre inspectionaven el terra on anirien a passejar més tard.
Quan les cornelles canviaven d'escenari era el moment en què es començava a sentir el parloteig a l'escala, la gent començava el seu horari laboral, grinyolaven els graons de fusta al seu pas i la melodia de la seva parla es barrejava amb l'olor a cafè. Allà la gent no acostuma a cridar, el to de veu és amable, una música on tothom pot parlar alhora sense haver d'alçar la veu en excés, cadascú té un registre i un tempo d'entrada.
A la cantonada del davant hi havia un bar, amb la seva terrassa de taula rodona i cadires de vimet, es despertava cap a les nou del matí per començar a servir els esmorzars, encenien les llums dels seus tendals. Servien cafès i croisants amb el seu corresponent got d'aigua, podia albirar les seves estufes penjades del sostre que acollien als fumadors a prendre el seu desdejuni tranquil.lament, asseguts amb la seva cigarreta a la mà, sense sentir-se delinqüents d'un espai públic.
La meva finestra era fusta, de doble vidre, ferma, que tancava d'una manera precisa, el seu material no deixava entrar un bri d'aire, era regi com la meva ciutat, que no es deixava malmetre pels canvis de temperatura.
Els meus dies es van anar escolant respirant l'aire parisenc des del sofà de casa meva, calenta, a l'abric d'un terra de fusta -no de pàrquet!-, que gemegava quan la trepitjaven.
Rebia les entrades i sortides dels amics que em regalaven estimació, històries de les seves troballes per París i una festa d'aniversari improvisada amb fromage, rillettes i champagne, que va fer del diumenge 27 una data important en la història de la meva vida, el meu dolor em donava treves per poder gaudir de la meva escapada.
Com deia Sarte "la felicitat no és fer el que vols, sinó voler el que fas".
He viscut un altre París, portes endins i, perquè jo quan estimo és per sempre, puc afirmar que je ne regrette rien i que una vulgar ensopegada no farà que la meva passió per aquesta ciutat minvi gens ni mica. Au revoir!!
Sovint tornem als indrets on hem estat feliços. Aquell lloc al món que només de pensar-hi, et ve un sentiment de pau, seguretat i llibertat.
Quan vénen maldades i vull evadir-me pensant en situacions positives, sempre vaig a petar a París, el meu refugi, intel.lectual i emocional, res dolent no pot passar-me allà (com diu la Holly de can Tiffany's).
Aquest any m'he regalat un París pel meu aniversari.
El 29 em despertaré al país "que no s'acaba mai", com deia en Vila-Matas, en aquesta ciutat on no et fas vell, senzillament el teu dia "sempre és una festa", segons Hemingway; en bona companyia bufarem les espelmes, amb la il.lusió i la seguretat d'estar on i amb qui vull estar (faltarà algú, val a dir, però no es pot tenir tot!, ens recompensarem a la tornada) . Estimar i deixar-se estimar per una ciutat i persones properes. Així de senzilla és la felicitat: fluir, fer i deixar fer, ser lliures en companyia.
Malgrat alguns inconvenients previs, res no em deturarà, deixaré els mocs a l'aeroport del Prat, el maldecap al seient de l'autobús, els vertígens a la guixeta de facturació, la lesió del peu a l'armari de casa, les pors penjades a les garnaldes nadalenques del Passeig de Gràcia i el tic de l'ull li encolomo al primer estressat que vegi al meu costat. Lleugera d'equipatge, direcció París, allà hi ha tot el que necessito.
N'estic segura que l'antiga llegenda de que els nadons vénen de París, en el meu cas és certa, sovint necessito tornar al lloc d'origen per veure i agrair a la Lulú, la meva "cigonya parisenca", que encara està viva i continua exercint el seu ofici, l'encert de lliurar-me a una família tan entranyable com la meva.
Tinc un lligam especial i irracional amb aquesta ciutat; una addicció francesa que només trepitjar-la, vaig saber que era el "principi d'una gran amistat".
París, prepara't, encén els llums, posa l'escenari a punt, la música adient, no tardem, tot just falta una setmana. I vinc amb el desig complit.
"Rosa és una rosa és una rosa és una rosa"(G. Stein)
Non, rien de rien, non je ne regrette de rien,
Ni le bien qu'on m'a fait, ni le mal, tout ça m'est bien egal
Non, rien de rien, non je ne regrette rien
C'est payé, balayé, oublié, je me fous de passe
Avec mes souvenirs, j'ai allume le feu,
Mes chagrins, mes plaisirs, je n'ai plus besoin d'eux
Balayes mes amours avec leurs tremolos,
Balayes pour toujours, je repars a zero.
Non, rien de rien, non je ne regrette de rien,
Ni le bien qu'on m'a fait, ni le mal, tout ça m'est bien egal
Non, rien de rien, non je ne regrette de rien
Car ma vie, car mes joies, aujourdhui, ça commence avec toi!
Després d'un esmorzar de diumenge, amb crisi o "amb sense" (com deia aquell que va arribar a ser ministre d'indústria, encara que ni ell mateix ho tenia clar el dia de l'investidura), res, el que deia, després de l'àpat més agraït del dia (fins i tot de la setmana), l'olor a cafè i torrades acabades de fer, les melmelades exquisides de gingebre, de gerds, de taronja amarga... parat en una taula comfortable i acollidora per paladejar tot el que conté, amb els ulls lleganyosos, el cabell esbullat i el pijama calent encara de l'escalforeta d'un bon llit, sota un sostre d'una casa de Gràcia, envaïda d'una llum amable i un silenci discret de diumenge matí, m'ha enterbolit l'ànim i se m'ha despertat la meva consciència social quan he recordat el mail que vaig rebre de l'amic Alfons Rodríguez i el seu projecte "El tercer jinete". Com a fotògraf està recorrent i mostrar-nos un món on la gent passa gana, neix amb gana, viu amb gana i es mor de gana.
Escribint aquest post em sento una privilegiada pel fet de gaudir de tot el que tinc; si al món, i al vell continent encara més, estem vivint una crisi mundial, irracional, incomprensible, devastadora, mediàtica, que jo i la majoria no entenem massa bé el com i el perquè ha començat, anem venuts, estem en mans dels poders fàctics, que ens capgiren tot el funcionament de la nostra "modesta" societat, el nostre dia a dia. Malgrat tot, els rics continuen sent rics, se n'aprofitaran de la situació i acumularan més diners encara, i els de classe mitjana-baixa són els que patim les cruels conseqüències, amb els acomiadaments, la manca de treball, les hipoteques que no podem sostenir...vaja un futur "encoratjador", però no hem de preocupar-nos!! el 20 de novembre s'arreglarà tot, vénen "ereccions"i tots els partits "s'erigeixen" com a "manyàs" que adobaran el mal funcionament d'un aparell econòmic que trontolla, saben com fer-ho (diuen!).
Després, un cop aconsegueixin els seus escons, ho faran tot a l'inrevés, s'escridassaran, ens collaran i tot continuarà igual (o pitjor!).
Nosaltres, però, ho passem malament, molt malament, i ens posem al capdavant de la catàstrofe mundial, perquè estem mal acostumats, la societat "del primer món!" ha viscut fins ara en un estat del benestar, les persones ha tingut un sostre (alguns s'han pogut comprar una vivenda), una feina (més o menys bona), els descansos pertinents (grans o modestes vacances anuals!) i una engruna de pa (o el més deliciosos dels àpats) per posar-se a la boca.
Però al món, con denuncia i fotografia l'Alfons hi ha societats i països sencers que no tenen res, ni l'engruna de l'engruna que mengem nosaltres. El ressò mediàtic no és el mateix (inexistent diria!), perquè tota la seva vida ha estat així, "és normal fins i tot", sobreviure amb fam i morir de fam, sense sostre, i etiquetant-los com a Població del "tercer món" (maleeixo cada cop que veig aquesta expressió, perquè té la connotació de persones de "tercera categoria"!!!).
Mai han posseït res, i ara la crisi dels que hem tingut "quasi de tot" camufla el problema mundial de la fam al món, que va en augment, i no hi ha massa a fer, perquè les "potències mundials" se centren en la "debacle econòmica", la prioritzen a tot altre problema. Em pregunto, ¿no podrien posar els problemes en un mateix cabaç i resoldre el món sencer de totes les seves mancances?
Això és ciència ficció (en sóc conscient), però si des de totes les plataformes del planeta, des de les xarxes socials, des dels blocs, des dels projectes com de l'Alfons, alcem la veu, poc a poc, podem denunciar la "misèria exterior i interior de l'univers on vivim", sentir-nos vius i actius dient la nostra, no deixar-nos aclaparar pel catastrofisme de la por a no fer res perquè, ai la crisi!
Tenim criteri, veu i maneres de fer alternatives per canviar tot allò immoral que ens envolta.
Gràcies Alfons per la teva iniciativa i a tots els estaments que t'avalen, ho he volgut reflectir al meu bloc (modest i poc visitat, val a dir!) per fer-ne la difusió que es mereix i aprofitar per dir la meva sobre el batibull social en el què estem immersos (i perquè no dir-ho emmerdats) avui dia. En el fons continuo pensant què les "persones" podríem canviar el món, malgrat els entrebancs que ens posin!!! Ara més que mai!!!
És té el costum de preguntar als infants què voldran ser quan siguin grans?
I els nens, des de ben petits, comencen inconscientment a plantejar-se, què m'agradaria ser?
Les professions a les primeres etapes de les nostres vides varien poc, els astronautes, els bombers, els futbolistes, els aviadors, les mestres, els metges, les hotesses, les perruqueres sovintegen, perquè formen part dels nostres jocs, ens imaginem la nostra professió com el nostre entreteniment.
A mida que ens fem grans, cadascú mostra la seva personalitat, segons vagin els estudis a l'escola ens comencem a plantejar en quin àmbit som més destres. Hi ha la tercera etapa en què la resposta va en funció de la remuneració, així ens decantem pel que pot tenir més sortida.
Jo mateixa als 14 anys vaig tenir un dilema important, el que més m'agradava era estudiar "clàssiques", el grec i el llatí m'apassionaven, però de cap de les maneres volia dedicar-me a l'ensenyament. Així que vaig haver de canviar un xic i especialitzar-me en una altra llengua que no fos "morta", vaig triar el català, una llengua que agonitza, val a dir, però encara que encara aguanta.
Quan arriba l'etapa adulta (no goso posar quan ets gran, perquè només funciona en el llenguatge infantil, que els adjetius petit i gran són molt clars, hi ha persones que no ho arriben a ser mai i d'altres que ho són abans d'hora) i t'has de guanyar les garrofes, treballes del que surt i et dóna diners immediats. Així m'ha passat a mi, que em dedico a una feina que va començar per sortir del pas i avui en dia ha esdevingut la meva professió, sense triar-la. Sovint és el treball el que mana, no el teu desig.
Fa qüestió d'unes setmanes, em van dir que em dibuixés com voldria ser.
Aquí teniu el resultat. Va ser estrany, perquè no vaig dubtar gens, no volia colors, tenia pressa i amb el retolador vaig esbossar aquesta imatge en un parell de segons, em va sorgir de les entranyes, potser feia temps que hi era, només li calia la mà que la fes visible.
Un retrat infantil, val a dir, el meu són les paraules, amb el dibuix patino una mica. Acte seguint em van demanar que ho expliqués. Aquí sí que em vaig explaiar i em va agradar. Jo voldria ser el sol, l'astre, que dóna calor i llum, que regna al cel, el que mana, que té el poder, l'alegria i la fortalesa (dins meu sonava la melodia del "sol, solet vine'm a veure, vine'm a veure...", entusiasme en estat pur!).
Una bajanada com aquesta m'ha fet reflexionar molt, i més quan em van dir que justament em veuen d'aquesta manera, que el dibuix sóc jo, una dona amb molta llum, un somriure d'orella a orella, càlida i afectuosa, amb els braços enlairats, generosa per donar una abraçada en tot moment, encara que sovint tendeixo a enterbolir-me amb els núvols i m'esllangueixo fins al punt de perdre el meu traç.
I posats a pensar, no seria més encertat aniquil.lar l'ancestral frase feta i enlloc de preguntar als nostres nens QUÈ vols ser quan siguis gran? els preguntéssim, COM vols ser quan siguis gran?
Hi ha un subtil matís de contingut: el "què" implica possessió, el "com" enginy.
Plantejat així, la canalla creixeria diferent i potser el món funcionaria d'una altra manera...
L'amic Joan Parramon va inaugurar el 6 d'octubre una exposició col.lectiva sota el títol de "REBELDIA Y SUMISIÓN" a la Galeria PASPARTÚ.
Ell participa amb una proposta interactiva molt interessant, va pintar una sèrie de 68 imatges que «intentan recoger el grito que nos sale de lo más interno en algún momento. Personal, social, místico, reivindicativo, el grito de rabia, la plegaria...» cadascú tria una imatge i ens convida a escriure el nostre crit, que anirà recopilant als diferents espais on exposarà la seva obra.
Jo vaig anar més enllà i em va encuriosir el crit que podria arrencar a la generació de nens i joves.
En fer la pregunta ¿i tu per qui crides? no l'acabaven d'entendre, el "qui" és difícil de comprendre associat al crit, la subtil diferència que va del crit al plor encara no la tenen prou clara, així que els hi vaig plantejar d'una manera més planera i directa, ¿què et faria cridar? o ¿per què cridaries?
La N (14 anys): per les injustícies que tothom les veu, però ningú fa res i també per algú amb qui disfruto sentint-lo cantar.
El J (17 anys): per alguna errada en l'esport que practico i quan juga el Barça
La M (6 anys): pels "monstrus" de la nit que em fan por.
La P (8 anys): quan em fan mal.
El G (10 anys): si fa un gol el Barça.
La S (12 anys): quan em renyen perquè no faig els deures.
La C (14 anys): quan es barallen els pares.
La T (5 anys): si el meu germà m'amaga la Nona quan me'n vaig a dormir.
El J (9 anys): no ho sé, de vegades crido i no ho sé
La I (14 anys): quan de vegades em tracten encara com a una nena petita.
El P (6 anys): quan tinc por.
La S (10 anys): quan els companys de classe s'enriuen de mi
La M (14 anys): pel patiment de gent que no té diners i ningú els ajuda.
L'A (16 anys); quan vaig de marxa i punxen la meva cançó.
El G (7 anys): si me dan una patada.
Bé, per a gustos, colors. No és una mostra representativa, m'he limitat a preguntar als qui tenia a prop. M'ha impactat el crit madur d'alguna de les noies, molt més conscients a nivell social de les injustícies i els patiments. Això que maduren més ràpid és del tot cert.
El meu crit, que val a dir encara no l'he escrit al dibuix, seria ¡QUE CALLIN ELS CATASTROFISTES, ENS CAL EL SILENCI PERQUÈ BROLLIN LES IL.LUSIONS!
Ja ho sabeu, si en teniu ganes, podeu deixar anar el vostre crit al meu bloc o al link del facebook del Joan, hi esteu convidats.
Fa mal dir-ho, però us he de confessar que de ben segur també deixaria anar un crit i alçaria les mans si em toqués una butlleta de la primitiva o el dècim de la grossa de Nadal, no ens enganyéssim!!
Una de les coses que té de bo la tecnologia és que a qualsevol aparell en què es pugui escriure (ordinador, mòbil, ipad, iphone---), existeix la tecla DELETE, amb la que tornar enrere i esborrar allò mal escrit, que vols eliminar o esmenar del teu discurs. Així de senzill i pràctic.
Tant de bo existís a la vida real, perquè al llenguatge oral, el que dius queda i desencadena tot tipus d'emocions, sentiments, penediments, que per esborrar-los has de passar un calvari personal per desdir el que has dit.
Que aquest post serveixi per "deletejar" paraules i frases que em penedeixo molt d'haver verbalitzat el matí de dissabte.
No vaig aconseguir res deixant-les anar, perquè formaven part d'aquell raconet que tens dins teu on es couen els pensaments, i aquest encara no estava preparat per servir a taula. Mare, fes com si no haguessis sentit res!, ¡darrerament sordeges! ja ho sabem, i si per una d'aquelles casualitats les vas escoltar, no eren més que un xiuxiueig de prova.
El truc potser no es tracta de tenir la tecla SUPRA o DELETE a les nostres vides, sinó processar el que dius abans de deixar-ho anar tal com raja, com a deferència al teu interlocutor.
Sovint hi ha tantes paraules al teu cap que frisen per sortir, que no sempre ho fan en l'ordre que vols.
Ja que no tenim la possibilitat d'esborrar paraules sense un acte de penediment, emprem el silenci i la calma com a catalitzadors entre la cuina del que pensem i la taula on ho parem.
El poder de les paraules potser rau en saber-les emprar, no en esborrar-les, encara que ja ho deia Sèneca: errare humanum est, i d'això no se n'escapa ningú, no som perfectes i ho sabem.
Aquest cap de setmana he anat a veure "La piel que habito" de l'Almodóvar, que és com ara s'anomena ell mateix als crèdits, ha fet desaparèixer el nom i a les lletres podem llegir "dirigida por Almodóvar", un petit detall que em va sobtar només començar. No vull fer un post exclusiu de crítica cinematogràfica, sinó enllaçar-lo amb la realitat, la meva.
Les pel.lícules són ficció, un discurs narratiu en registre visual, que et pot agradar més o menys, però al cap i a la fi, una mentida, una invenció que et pot emocionar o desagradar, encara que absent "d'efectes (afectes o defectes) secundaris" a la nostra vida quotidiana.
Quan vaig sortir vaig pensar ¡uff quina ensarronada!, dues hores i no arrenca fins a la meitat amb el guió, i quan ho fa em va resultat del tot previsible. Això sí, amb un sentit de l'estètica molt refinada, impecable fins i tot, per explicar una història inquietant d'experimentació transgènica, per despit d'un metge boig vers diguem-ne "circumstàncies familiars". Hi ha una sèrie de tics prescindibles, com l'aparició del germà del director, els anuncis que et diuen 7 anys enrere, o bé el que em va estranyar més: el que t'avisa que torna a l'actualitat. Pensa que l'espectador és un babau? no cal que m'ho escriguin, sóc/som suficientment capaç d'adonar-me quan fa un flashback o quan la història torna al present. Bé, suposo que això és cara al mercat USA. Pel fet de ser cinema no el diferencia de les històries llegides, i en un llibre mai apareix una remisió o cartellet que et digui, ara vaig enrere, ara torno, ara... Si estàs en la història, la gràcia està en desxifrar-ho.
Bé, tot això és pel.lícula, les atrocitats o el segell surrealista formen part de la mentida.
En sortir, tornes al món, al teu, al real i la pel.lícula ja és història.
Quan vàrem pujar al cotxe per tornar a casa, a la ràdio escoltàvem les declaracions d'un polític que superaven amb escreix tota ficció. Deia que proposava treure les estàtues humanes de la Rambla, per tres motius, primer perquè NO són UNA TRADICIÓ (no sé què és per a ell una tradició: els toros? la mona de pàscua? la sardana? les tapes?).
Qualsevol manifestació artística no té perquè formar part d'un patrimoni cultural, penso, apareix i es valora per l'acceptació que té. Senyor polític, això se'n diu innovació, avançar, no quedar-se arnat en unes tradicions obsoletes.
El Segon motiu: perquè es pretén minimitzar l'acumulació de vianants al passeig i Tercer: evitar que els lladregots actuin i donin una mala imatge de la ciutat.
Això és més surrealista que la pel.lícula que havia vist, si més no, la ficció s'acaba quan tanques el llibre o s'obren els llums de la sala.
Les declaracions del polític fan fredat, perquè si el secunda el parlament o l'ajuntament es pot convertir en la meva realitat.
De la mateixa manera que treuen les estàtues, un altre dia podria ser que no deixessin circular als fumadors pel carrer, perquè tampoc no és cap tradició sinó un vici, o que ens facin torns per ordre alfabètic per sortir a donar una passejada, per tal d'evitar aldarulls al carrer i no destorbar al turisme. Qualsevol cosa que pugui pensar es queda curta... això em destarota més que una mala pel.lícula perquè hem de patir les excentricitats de la gent que ens mana, que juguen amb nosaltres i ens provoquen a veure qui se l'empesca més grossa.
Ja ho deia l'André Malraux: la realitat no té estil ni talent.
La de l'Almodóvar no m'ha agradat, fi de la història, però el que he escoltat a la ràdio em fa sentir que estic vivint en una pel.lícula de baixa estofa, que no deixa de sorprendre'm ingratament dia a dia. No és d'estranyar, doncs, que les consultes de psicòlegs, psiquiatres i altres arregla-ànimes, estiguin plenes de gom a gom, i ens hi deixem part del nostre sou, perquè les retallades no cobreixen el mal dels nostres dies, els efectes secundaris d'una crisi que a banda d'econòmica i mundial, és humana i agressiva contra els més desvalguts.
Avui volia escriure el post sobre la diada, aigualida per la importància de la catàstrofe de les torres de Manhattan. Però no, aquest matí ha estat més important el que m'ha passat a mi que tots els fets que succeixen en aquest món, que em treuen de polleguera i que no entenc gens ni mica.
M'he llevat, segrestada del món dels somnis, com si hagués fet de meretriu tota la nit, amb la sordidesa de la humanitat dins el meu cap, sense poder desplaçar-me a causa de la forta ferum de l'asfalt calent. Gairebé no em podia ni moure, paralitzada per les hipocondries, fruit de la somatització d'uns dies durs de pair per tantes notícies esferïdores, fins que una trucada m'ha tret de l'embotament general en el que estava atrapada. Era un amic que em convidava a esmorzar a tocar de casa. Feia temps que no ens veiem i era la única persona per la que faria el gest de aparèixer a una cita, així que li he contestat que sí, malgrat el meu estat.
He arribat primer i he demanat sense esperar, en un no res ha aparegut amb el seu millor somriure, radiant, cofoi de retrobar-me i veure'm asseguda en aquella terrasa, massa temps Maga, massa temps...
Ambdós hem confessat que si no hagués estat l'un per l'altre, avui no haguéssim sortit de casa per mandra, cansament i desànim. Però ens ho devíem. Ens hem intercanviat penyores d'amistad, uns DVD i una ampolla de vi del meu poble.
Jo estava per entregar l'ànima al diable, quan va i em diu que estava magnífica, que semblava una francesa amb el meu vestit retro i les meves ulleres. Dicotomies!!, la mirada aliena de qui t'estima, t'idolatra i et percep com a una reina del glamour, quan tu, contràriament, et veus amb un aspecte fosc i brut, extensió d'un mal despertar i et sents prenyada de teranyines, teixides una mala nit de setembre que enterboleixen el teu posat.
Hem anat explicant-nos les nostres quotidianitats i mica en mica m'he refet, l'aire s'ha oxigenat, l'asfalt s'ha tornat amable i en despedir-nos, jo era tota una altra. He fet una llarga passejada pensant en la irrelitat de les nostres vides, on res és objectiu, de com canvia la percepció de tu mateixa quan un altre t'ho fa veure diferent.
Per acabar-ho d'adobar, en arribar a casa, m'he trobat un mail d'ell, amb assumpte: "solamente para ti" on m'enviava la lletra i el link d'una cançó, "escrita especialment per a mi", d'un tal Pablo Alboran. M'han agradat més les paraules que la melodia.
Era just el que necessitava avui, que em fessin sentir única i més important que en Rafael de Casanovas, en Bin Laden i tot Al-Quaeda sencer. L'altre m'ha vist així, me'n refio i agraeixo la seva mirada, sovint som massa durs amb nosaltres mateixos.
. Regálame tu risa,
enseñame a soñar
con solo una caricia
me pierdo en este mar.
Regálame tu estrella,
la que ilumina esta noche,
llena de paz y de armonía,
y te entregaré mi vida
Haces que mi cielo
vuelva a tener ese azul,
pintas de colores
mis mañanas solo tú
navego entre las olas de tu voz
y tú, y tú, y tú, y solamente tú
haces que mi alma se despierte con tu luz
tú, y tú, y tú..
Enseña tus heridas y así la curará
que sepa el mundo entero
que tu voz guarda un secreto
no menciones tu nombre que en el firmamento
se mueren de celos
tus ojos son destellos
tu garganta es un misterio
(....)
Jo habitava el món de les tenebres aquest matí de diumenge, mentre l'altre veia com desprenia una llum especial i un encanteri de mademoiselle francesa, que ignorava el seu encant i que omplia de blau la terrassa de la cafeteria. L'amor incondicional que tot ho transforma. Avui aquests post va per tu, JLR, perquè m'has regalat el dia fent-me sentir afortunada de tenir-nos.
No puc més que remetre'm a les encertades paraules de Paulo Coelho
«Ser infeliç és una mentida i la gent s'acostuma perquè és molt més fàcil i té la sensació que si se sent infeliç no hi ha res a perdre. El difícil és lluitar per la felicitat»
Nosaltres ho farem!!!, si més no, ho intentarem, que d'això es tracta. París sempre és una bona idea....
Abans d'estrenar la meva teulada, convertir-me en "la gata sobre la teulada de zinc" i començar les vacances aquest "llarg i càlid estiu", vaig fer un parèntesi al paradís.
Quatre dones soles vàrem viure un cap de setmana en una casa enmig del bosc, allunyades de les històries personals, dels marits, dels amants, dels exs, dels fills, dels promesos, de les hipoteques, de l'univers masculí que necessita marcar territori i que sovint ens fa anar de corcoll, de la feina actual, de la seva precarietat humana i laboralment inestable. Tot es va quedar a la vorera del carrer de les nostres vides.
Contràriament a la fama que tenim les dones quan ens ajuntem, que ens titllen de gallines tafaneres, garla que garla, fins que no deixem canya dreta; nosaltres no, pel que fa a les meves amigues sóc molt selectiva.
He de reconèixer que no tot el gènere femení és igual, les dones del meu món són intel.ligents, sensibles, sàvies i autònomes, som supervivents de molts terratrèmols; això juntament amb la passió per l'escriptura i la lectura és el que tenim en comú, a banda d'un amor sense condicions.
Tot i estant juntes, necessitem silencis, pauses i riures, que corri l'aire, sense pautes ni mesures. Una vida plàcida, on no cal verbalitzar, funcionem amb un altre llenguatge, de les no-paraules, on tot flueix i ens resulta reconfortant.
Mentre una feia un dinar exquisit perquè li agradava cuinar, l'altra s'endinsava al bosc a cercar objectes per a un joc que s'havia inventat, la tercera es va quedar llegint i la quarta s'adormia despullada a l'escalfor del sol.
Llargues sobretaules entre els pins, amb vi negre, bon menjar i converses on tot hi tenia cabuda, en veu baixa per no espantar el vent ni la xerrameca del ocells.
Res no va passar, però vàrem deixar que passés tot.
una mica el que ve a dir en Vila-Matas a Dublinesca de la pintura de Vilhelm Hammershøi, una quotidianitat que conté tot un univers pot resumir el nostre cap de setmana. La "quiet obsession" definició excel.lent que se'ns pot atribuir al sentiment comú de totes les visitants del paradís, esclaves d'una inquietud per "crear", d'inventar universos, d'explicar-nos. Una manera d'estar i ser al món, que et satisfà i et fa patir a parts iguals.
Un cap de setmana irrepetible. Personalment em va refer el cos malmès i vaig tornar amb una pau i riquesa personal de qui se sap estimada per sempre. No calen papers de casament per enfortir el nostre lligam d'amistat, ni retrets perquè no ens truquem sovint, sé, sabem que, encara que no ens veiem tot que el voldríem, estem a tocar, us sento a prop meu i sempre que ens trobem convertim en grans les petites coses. Reprodueixo l'escrit a quatre mans que va sorgir tot esmorzant el matí del diumenge com a record de l'estança al Paradís.
Las cosas te llaman, pero bajito. Sólo es cuestión de callar el ruido y pararse a escuchar.
–¿Me llamas a mí?
–Sí. Es a ti. Ven, siéntate a mi lado y déjame que te cuente.
Nada ocurre, todo se sucede en el paraíso, donde no tiene parada el metro, pero llegan los sueños.
Escultoras de piedras de mañana, mujeres en torno a la arcilla que crece desde arriba.
Gràcies: Js, Óssa major, per la teva hospitalitat al cau màgic; Cf, la meva Arare particular, per conduir i guiar-me fins a l'indret del bosc; Am, la Wendy poeta, per les nostres causalitats i a Gs, el rat-penat més bo del planeta, per visitar-nos la tarda del dissabte i a Ciutti per la tendresa.
És temps d'estiu, "Summertime and the livin’ is easy", com diu la cançó, i amb ell les vacances tan esperades durant tot un any de calendaris, despertadors, hores i obligacions. L'aturada general del cos per poder afrontar el llarg període hivernal.
Hi ha qui aprofita per fugir com més lluny millor, fer un viatge, estar-se de panxa al sol; la pregunta que sovinteja aquestes darreres setmanes és "on vas de vacances?". Cadascú fa el que pot o vol, alguns necessiten acció per alliberar tensions, d'altres descans i bons aliments per refer-se.
Després de tota una temporada on l'agenda i les pautes han estat els meus companys, el que necessito és desconnectar no tan sols de la feina, sinó del calendari. Viure sense saber quin dia és, menjar quan el cos tingui gana i no pensar més enllà del que faré al vespre.
Sovint acostumo a fer una estada a la platja, on les onades m'acompanyen amb la seva remor i la pau de mitja tarda em revifa l'ànim. L'aigua com a protagonista principal, que arrossega mar endins les enquistades dolències dels que vivim a ciutat, saturats per la presió de la gentada que l'habitem, suportant sorolls, mòbils, radiacions, metros, turistes i respirant contaminació a dojo.
Aquest any, però, no podrà ser. A la casa familiar del poblet, perdut en la Catalunya profunda, hem hagut de fer obres i allà han anat a parar els diners de l'estada marítima. La teulada va quedar molt malmesa, després d'un hivern plujós. No hi fa res. Com quan et compres una cosa nova, aquest estiu "estrenaré teulada", literalment, vull dir que, aprofitant que és nova de trinca, cada matí i cada nit, m'hi enfilaré i des d'allà, seré "la gata sobre la teulada de zinc calenta", jauré còmodament, miraré l'horitzó com el sol surt o s'amaga, agrairé l'espectacle cromàtic que l'astre rei ens regala cada dia des de les terres de ponent i estiraré el coll per albirar el mar rere les muntanyes.
Si tinc una teulada nova, no en tinc prou en saber-me segura dins la casa, sinó que la vull gaudir, gatejar per les altures, asseure'm pausadament, replegar les potes, alçar el coll, obrir els ulls camaleònics, com la gata més elegant del poblet i sentir la comfortabilitat de les teules calentes.
Com acostuma a dir el pare (segur que ho ha tret d'algun lloc, però a mi m'ha arribat a través d'ell), "estar content amb el que tenim, és sinònim de ser feliç".
I així serà el meu temps d'estiu, no penedir-me pel que no he pogut fer, sinó gaudir del que tinc; la queixa esgota, la satisfacció regenera.
–Quina és la victòria de la gata sobre la teulada de zinc?
–Suposo que romandre-hi tant de temps com pugui.
(fragment del diàleg entre el Newman i la Taylor en la versió cinematogràfica de l'obra de T. Williams)
Una de les coses que menys m'agrada és viatjar en cotxe i avui hem fet una tirada llarga sense parar.
Em destorba el cinturó de seguretat, la posició del seient, no suporto les sabates, em priven els pantalons, em marejo i passada una hora, em fa mal el cul i ja no sé com posar-me.
La fórmula de quan era nena ja no funciona, perquè vulguis que no, les queixes alleugen el malestar, donar la murga als pares preguntant quan falta? encara no arribem?, tinc calor, feia més distret el trajecte.
Ara me les he d'enginyar per passar el mal tràngol, i com que la música tot ho suavitza, m'he posat l'i-pod a tot volum. El paisatge no m'interessava gens, havia fet aquest camí un munt de vegades i res em podia sorprendre.
Tot escoltant les cançons se m'ha disparat la imaginació i he anat confegint una mena de banda sonora de la meva vida.
He crescut en una barreja eclèctica. La mare, casolana, amb el "seu" Joan Manel Serrat i el pare, viatjat, portava d'Estats Units el jazz clàssic del Louis Armstrong, el clooner Perry Como o els Platters. La Tirri, entranyable, ens cantava les cançons populars "la mare de déu quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra". L'avi Feliu, reivindicatiu i independentista, en feia gala amb "la cara al vent" del Raimon.
Hi ha haver una època que a casa no parava de sonar l'Space Oddity del meu germà, que l'escoltava i repetia d'una manera compulsiva i inundava el pis de David Bowie. El pare es tornava boig, en canvi a la mare li va acabar agradant (juntament amb el Michael Jackson o el Tom Waits) i, quan l'Aranya bowie va venir a Barcelona, ens va acompanyar al macroconcert.
Amb la meva germana gran érem còmplices de festes adolescents, música ballable dels Tequila, Burning, Siniestro, "ven a la escuela de calor", Antonio Vega, Mecano, Ketama, encara que jo tenia preferència pels Golpes Bajos i els Gabinete Caligari. També compartíem les "cantades" quan anàvem d'excursió i el Llach era el rei.
La meva germana petita era tot un altre món, li costava molt agafar el son i, nit rera nit li cantava "Puff, el drac màgic" o "el testament de l'Amèlia", una, dues o tres vegades, les que calguessin fins que acluqués l'úll. Amb el temps els "Sopa" van marcar un altre nexe; tenim la batuta del bateria d'un concert que va fer història, i mai no podrem oblidar el concert del Jackson al camp del Barça, un dia d'estiu abans que ella marxés a Anglaterra.
Més tard, els nens: a la Núria no la puc imaginar sense el seu "Boig per tu" o "La camisa negra", ni al Jordi quan va descobrir als "Pets" o escoltava la cançó del Doraemon. Ara ja campen i tenen les seves pròpies bandes sonores.
Amb els amics, durant les diferents etapes de la meva vida també tinc associacions musicals, no posaré noms, però hi ha cançons que em remeten a una o vàries persones en concret; les "friquies" de las Grecas "Te estoy amando locamenti" (que no sé d'on van sortir), el Bruce, la Mala Rodríguez, el Prince, el meliflu Black amb el seu wonderful life, el Paco Ortega, el Pascal Comelade, els ressucitats Abba, Pastora, el Jamie Cullum, els REM, la banda sonora del Sobreviviré, el P.J. Hermosilla, el Jorge Drexler, "Y tan contenta", els insuportables Pet Shop boys, Oasis, el "grande" Nacho Vegas, el David Byrne, la Mayte Martín, el Miguel Poveda, "Send in the clowns".....
Per suposat, tinc les meves, les dels moments íntims, no em puc imaginar sense haver descobert al Yo-Yo-Ma, les bandes sonores del Morricone o la del Padrino, els Simple Minds, el moon river, el jazz (en això he tirat més al pare), la Sarah Vaughan, la Lena Lorne, el Cole Porter "Let's Do It" per l'Alanis Morrisette, la Diana Krall, el Joan Amèric... i els que em queden per descobrir. Tinc una carència de música clàssica i odio l'òpera, ho confesso, però a la meva banda sonora no s'hi escau, ningú li ha posat nom i en solitari se'm fa difícil potser per manca de formació musical.
M'he adonat, però, que mai he tingut "la nostra cançó" en cap relació amorosa adulta, per molt que hi pensi, els meus amors no han tingut melodia. I està comprovat que una pel.lícula sense una banda sonora és feixuga i no funciona, sovint he donat moltes voltes al per què havíem fallat. La resposta és d'allò més senzilla: faltava la música.
Queden moltes estrenes, cada dia és una pel.lícula diferent o la mateixa, rodada en des d'un altre angle, sorgeixen nous grups i cançons per incorporar a la meva banda sonora, que anirà canviant de registre a l'unison que ho faci jo.
PD: segur que m'he oblidat moltes cançons, grups i cantants que m'agraden, però no he volgut fer una llista exhaustiva de les meves preferències musicals, sinó he escrit el que m'anava sortint, guiant-me per associacions i records d'un dia en un cotxe.
He tornat la xarxa amb un nou post, després d'una llarga temporada sense escriure res per prescripció facultativa. De fet no m'han donat l'alta, millor dit, no ho he preguntat, així m'estalvio una negativa. Necessito escriure, què caram! Quan canvies els hàbits i la manera de funcionar pel món, puc afirmar que després mai no ets la mateixa persona.
Le segones temporades són les més complicades: o reafirmen la vàlua del que escrius, que els que em seguiu us continui interessant o bé constaten que el millor és deixar-ho córrer. M'ho prendré amb calma i sense pressions, aquesta és la meva prescripció: continuar sense exigències, gaudint del que faig i no negar-me tot allò del que em senti satisfeta.
El dia que em van prohibir emprar l'ordinador, llegir i mirar la TV em vaig adonar que no sabia què fer a casa ni a la meva vida, estem més enganxats del que ens pensem a les xarxes socials i als aparells que ens distreuen. Primer se't cau el món al damunt, però per fortuna l'instint de supervivència ens fa empescar activitats alternatives. Així que em vaig tirar al carrer per caminar i badar.
He pogut copsar una realitat esfereïdora. La humanitat està en crisi, sempre ens queden les excepcions, val a dir que això reconforta, però els missatges externs que rebem són surrealistes, buits i mancats de tota qualitat humana.
En una passejada, a la parada de l'autobús, em vaig trobar un cartell a tota mida que deia que si estàs casada i necessites emocions, pots contactar amb un web on pots trobar "aventures". El primer que vaig pensar és que es tractava d'un reclam per captar l'atenció i, que en entrar et trobaries qualsevol producte que podria ser des de la venda de minipimers, estris moderns per fer bons àpats amb el mínim esforç, fins a venda de vins o productes afrodisíacs. No, el que anunciava era literal, sexe paral.lel, el tant famós amor "líquid" (trobades fortuïtes d'intercanvi sexual) que vagareja per totes les xarxes de contactes. La gent no vol complicacions, l'amor sòlid, el compromís està en decadència, em pregunto, on rauen aquells amors platònics que feien somniar i despertaven tota mena d'il.lusions? l'amor romàntic? i aquells amors que et fan perdre el senderi i que t'il.luminen la fesomia? o l'amor lliure, però amb ànima? si t'avorreix el matrimoni, el més senzill no és separar-se i començar de zero? L'engany com a estendard d'emoció, ve't aquí.
El mateix dia, en ple Passeig de Gràcia estava aparcada una furgoneta de repartiment a domicili, pintada amb lletres que anunciaven un missatge apocalíptic, que el regne de Déu s'apropa. Aquí ja se'm va creuar tot, o vas sense escrúpols a enganyar a déu i sa mare o ingresses en una secta perquè t'aixequin la camisa.
A banda, en una emissora de ràdio anuncien una cunya "si tu vida sexual està bien, el resto no importa". Pregunto, i si m'importa tot, ¿no puc tenir una vida sexual bona? no és molt millor? amor líquid? no, egoïsme en estat pur.
I finalment, al mail personal m'arriba un remitent amb el nom de "localizador de pareja" on em diu: "espia a tu pareja y descubre si te engaña". Em pregunto si no serà el marit de la dona del web que proporciona "boys" a les casades que fan el salt als marits.
Només falta que s'anunciïn "matones a domicilio", que no li agrada algú, no es preocupi, l'eliminem per sempre sense deixar-ne rastre.
No m'agrada tot el que he vist, no anem bé. Hi ha una crisi mundial, política i econòmica prou important, perquè els humans amaguem el cap sota l'ala amb evasions sexuals o d'enganyifes espirituals i a causa d'això entrem en un territori de tant se'ns en fot, no, em nego que m'entabanin amb aquest joc.
Ara em qüestiono si tot això no és més perjudicial per a mi que emprar l'ordinador, expressar emocions, compartir comentaris i fer-la petar després, malgrat el meu cos se'n ressenti, la meva ànima ho agraeix.
El tècnic dels humanoides li ha prohibit emprar l’ordinador fora d'hores de feina.
Em sento com deia la cançó de Pata Negra, “todo lo que me gusta es ilegal, es inmoral o engorda”, m’hauré de reinventar, està vist que no sé triar el que em convé.
Malgrat tot, mai deixaré de pensar, caminar i inventar històries, les projectaré cap al cel, al núvol més dens perquè les conservi i si veieu passar un conte orfe que vola, atrapeu-lo, és meu.
Volaré contes, ja que no puc ni me’ls permeten escriure.
Us deixo en bona companyia, amb el sempre admirat Chris des de K-OSO i les seves reflexions sobre la vulnerabilitat de l'ésser humà, jo també em pregunto sovint "cómo he llegado hasta aquí"... "cuando queremos algo, lo poseemos y al poseerlo, lo perdemos"... "la felicidad no es tener cosas, es formar parte de ellas"...
Sant Josep et va portar al món i Sant Joan se te'n va endur.
La mare i nosaltres pensàvem que no et moriries mai, i ho vas fer tan bon punt vas saber que el nounat, el teu besnét ja tenia nom, "Jordi, fa de noi" vas dir... les teves últimes paraules abans d'anar-te'n. En sentir l'ambulància, vas tancar els ulls per sempre i així vas complir les coses que no paraves de repetir-nos durant tota la teva vida, que déu et dónes el cap clar i una bona mort, que no aniries a una residència ni a un hospital. I així va ser, Tirri, com tu deies "la gent es mor de vella i no cal que li allarguin la vida fent-la patir". Aquí també ens vas donar una lliçó de valentia, no temies la mort, sempre he pensat que aquells dies tu sabies que la tenies a tocar i vas fer-ho d'una manera natural, amb poca gent a casa, el Jaume, la Mireia i jo, tres jovenets espantats que no sabien què fer, només deixar que la naturalesa fes el que pertocava.
Malgrat la teva invalidesa per la pòlio des dels 2 anys (no vas entendre mai la paraula disminuïda, quines coses! jo sóc coixa i prou!), vas portar una vida plena, vas fer de tot, tenies una fortalesa física als braços i al cos que suplien les cames mortes, i a les mans el do delicat de cosir, brodar i fer manualitats.
Ens vas transmetre vitalitat, alegria i coratge, te'n foties del mort i del que el vetlla. Quan érem xiquets no érem conscients del teu impediment, et veiem com una àvia normal, que jugava amb nosaltres per terra, ens deixaves pujar a la manteta amb que t'arrossegaves quan estaves a casa, com si fos l'alfombra màgica o bé ens asseies a la falda, sobre les teves cames ertes i ens gronxaves amb una abraçada poderosa, que ens feia sentir protegits del món. Només quan venia algun amic o una persona desconeguda i ens preguntava què t'havia passat, nosaltres contestavem estranyats, "res, no li passa res, ah, que no camina, és que és coixa". No et planyies mai, sempre era bon moment per fer gresca, prendre el vermut, menjar "llepolies" o un "mantecau", anar d'excursió, fer "caferillo" o anar a prendre el sol al "raconet".
Per això m'agrada recordar-te el 19 de març, celebrant el dia que vas néixer. La nostra vida no hauria estat el mateix sense tu, ni nosaltres seríem el que som. Ens vas transmetre l'espurna d'optimisme dia a dia. Una mostra d'això és aquell any que en feies 72; no sé com va anar que vas dir en veu alta l'any que vas néixer i vàrem riure d'allò més perquè resulta que t'havies passat mitja vida celebrant un any de mes, t'havies descomptat!! en feies 71 per segon any consecutiu.
Felicitats, Tirri!! que ja s'apropa el dia, en faries 91 i no sé què et regalaré, encara que amb aquest post segur que en tens prou, sempre em deies, «"fillmeuet", escriu, escriu, que ets molt intel.ligent i ho fas bé, un dia podries escriure la meva vida, jo te l'explicaré»... potser, Tirri, potser.
Hi ha dies que de sobte sento la teva olor i sé que encara ets amb mi, no te n'has anat del tot, perquè m'has d'explicar i donar la força per escriure la nostra novel.la.
Disculpeu l’absència de post aquest diumenge, però aquest pont m’he dedicat a viure, no he tingut el temps suficient per seure i escriure.
Així que em permeto fallar si convé, trencar normes si algú altre és més interessant o no dir res, perquè hi ha una altra veu que m’encisa.
Aquests dies no he emprat l’ordinador, l’exterior era molt temptador i m’ha nodrit de vivències per enriquir el meu discurs narratiu.
Festegem que som vius, no siguem gasius amb els nostres impulsos, aprofitem ara que l’astre rei ens dóna escalforeta al clatell, la primavera és a tocar, les endorfines es disparen i necessito moviment.
Aquest hivern s’ha fet massa llarg.
El que són les coses, passo d'un post frívol, que em va fer riure, a un altre despropòsit totalment oposat i més freqüent del que voldríem. Així és la vida, un riure i un plor afagats de la mà, la fràgil línia que separa la tragèdia de la comèdia.
En els temps que corren, les caixes i bancs ens deneguen hipoteques per comprar una vivenda, si no tenim una nòmina de ciència ficció. Disposen de pisos embargats i desnonen a famílies senceres d'un lloc per viure.
Ara, però, deixen emprar l'espai on hi ha el caixer automàtic perquè els sense sostre hi puguin passar la nit, un habitatge alternatiu al cap i a la fi. Les entitats bancàries encara tenen l'exclusivitat de la vivenda, només que la hipoteca que han de pagar els que hi pernocten sigui la seva dignitat.
Com deia Mark Twain "L'home és un experiment; el temps demostrarà si valia la pena", no sé quin temps ha de transcórrer per fer-ne una valoració, però tal com van les coses, em sembla que per aquí no anem bé.... i més si comptem que des de fa més o menys un any, algun banc ha començat a posar els caixers al carrer i tanca a cal i canto, a partir de certa hora de la nit, no fos cas que es convertís en la seu social de perdolaires, borratxos i tota mena d'indesitjables que no tenen on caure's mort i donen una mala imatge a una entitat que a més a més de gestionar diners, es dedica a obres socials respectables.
Què està passant? Hi ha una plaga de "cuchillos japoneses" al mercat. Ma mare, germans i un munt d'amics van fer la col.lecció amb el dominical d'un diari, una revista "del cor" també porta els seus corresponents ganivets i avui mateix m'ha arribat una propaganda d'uns magatzems que els promocionen si fas una compra superior a 20 euros.
Anirem servits de tallants esmolats, deu ser que si la crisi apreta, ja tindrem l'estri addient per fer-nos l'harakiri. No li trobo cap més explicació, a no ser que els nipons s'hagin americanitzat de tal manera que es cruspeixen menjars preparats i no saben què coi fer amb tanta modalitat de ganivets. Jo amb el "patatero" de tota la vida, el del pa i el "jamonero" ja faig. Calen 8 o 10 ganivets? si normalment se'n fan servir com a molt 3?
Això sí, s'ha de reconèixer que queden d'allò més bé, amb el seu suport de fusta, al marbre de la cuina.
Sayonara!!
Aquest diumenge he cedit l'espai a una amiga amb qui comparteixo l'afició per l'escriptura.
Un monòleg de vídua davant del fèretre del marit. Escrit en castellà, versió íntegra sense traduir.
Al meu bloc tot el que m'agrada, hi té cabuda. Gràcies T per la teva col.laboració. He d'aclarir que es tracta d'un text fictici, un exercici literari. Durant la setmana he rebut trucades en to d'alarma preguntant-me qui s'havia mort.
Ni tú eres Mario ni yo Delibes. Nuestra vida no ha sido ni da para un libro. Dispongo de unas cuantas líneas en este blog y poco tiempo para escribirte. Muerto, a poco más de un metro, eres todo mío, no podrás huir, nunca te interesó ninguno de mis relatos. Más tarde, Elisa, más tarde, un luego que nunca llegaba. Nos casamos tarde y mal. Llegamos a la edad tardía y nuestra unión fue más para no estar solos que por amor. Ahora lo lamento. A tu lado me he sentido más sola que cuando vivía en mi piso de soltera; percibía esa soledad con peso, el peso de tenerte al lado y sentir el vacío inmenso de la indiferencia que duele, como mi cabeza en estos momentos. Estos tanatorios modernos tienen mala temperatura y una luz extraña que transforman las lágrimas en agujas que taladran mis ojos. Sí, te he llorado Andrés, me acostumbré a tu presencia y con tu muerte siento que la mía está más cerca. Siempre pensé que yo me iría antes, mis malos hábitos, el sobrepeso, ahora mismo me fumaría una buena pipa, pero ya sabes: terminantemente prohibido fumar en el interior del recinto. Luego, cuando llegue a casa, con el vacío que conlleva la ausencia, llenaré de humo el salón para sentirme acompañada. Tú siempre tan atlético, la gimnasia matutina, las excursiones, la escalada, te llevaron a donde yaces ahora, el exceso y abuso de vida saludable te mató. Padres sin hijos, eso también hemos sido sin quererlo. No pudimos adoptar uno como se estila ahora, demasiado pobres y viejos. Sólo nos quedaban nuestros respectivos sobrinos. En ellos volcamos nuestras carencias de ternura. Mientras tú trotabas por esas montañas, yo me refugié en la escritura. Cuando las fantasías, que siempre van conmigo, se convierten en cuentos, soy inmensamente feliz, me siento fecundada y todo es distinto. Eso te lo has perdido Andrés, nunca quisiste leer ni una sola línea. Hubieras conocido a una Elisa distinta, más completa, más satisfecha. Reconozco que yo tampoco me esforcé en comprenderte y compartir tus pasiones. Quizá me hubiera sorprendido también, no lo sé ni jamás podré saberlo. Ahora no hay vuelta atrás. Nos hemos respetado, pero nunca tuvimos nada qué ver. Demasiado mayores para renunciar a nuestras manías. Lo único que nos unía era la televisión después de comer, las noticias, “tus noticias”, porque a mí me gustaban los Simpson, nunca me atreví a decírtelo. Con tu muerte me quedo con el poder absoluto de nuestra casa: el mando a distancia. Pero lo más importante que teníamos en común, Andrés, ya es hora que te lo cuente, era nuestra difunta Diana, tu novia, tu gran amor, mi amiga del alma, pero también mi gran amor, mi pasión, mi novia clandestina. Me casé contigo porque era la manera de mantenerla viva, de recuperarla, acariciando las huellas que abandonó en tu cuerpo, el olor que olvidó en tu piel, en tus hábitos, pensaba que así aliviaría mi pesar. Tú poseíste una parte y yo otra. Pero nunca sucedió, Andrés. No percibí en ti ningún rastro suyo. Diana se lo llevó todo con ella. Nos abandonó, nos mintió a los dos. Y aquí, en tu lecho de muerte, me gustaría decirte que te echaré de menos, pero no puedo asegurártelo. Sólo quiero dejar por escrito, en un blog prestado la verdad de nuestra vida, y aunque no seas Mario ni yo Delibes, nuestra historia bien merece un humilde post.
La humanitat es mou per amor, si més no, això és el que vull pensar, encara que sigui mentida.
Quan he comprat el bitllet al Passeig de Gràcia, m'han dit que el meu tren sortia de la via 2, direcció contrària als meus desplaçaments habituals, sempre cap al sud, via 1. El nord és el gran desconegut per a mi. Les andanes són idèntiques, però, hi ha quelcom de diferent, els punts de referència m'han destarotat una mica, no sé ben bé on és la meva l'esquerra i la meva dreta, fins i tot els seients m'han semblat estranys. Sóc temorenca per naturalesa, els canvis em costen, però el destí s'ho val, l'amor que m'espera, em dóna el punt de fortalesa i il.lusió per emprendre l'aventura.
I posats a canviar, m'he assegut en direcció contrària a la marxa del tren, malgrat saber que em marejo, m'he dit, per què no?
A mida que vaig circulant enlloc d'anar avançant endavant, cap al futur, tot es va quedant enrera, s'allunya de mi. Observant per la finestra el paisatge es desfà, com la meva vida, torno al passat, rebobino. Em miro les mans i les tinc petites i fines, eren amb les que pintava gargots i escribia els meus llibres infantils. Estic rejovenint, els meus cabells van creixent, noto una immensa alegria. Miro a l'interior del vagó i a la gent que seu davant meu també els ha canviat la fesomia i el posat: els ulls esmorteïts, els cabells sense lluïssor, les mans arrugades, avancen en el temps, el seu paisatge es fa i ells van envellint.
Quan arribo a la meva estació, amb unes trenes rosses i llargues, baixo per penjar-me del coll i donar una abraçada a qui m'espera, amb l'amor de quan ets infant, tot per estrenar, tot per canviar, tot per descobrir.
I de la mateixa manera que quan era petita em tapava els ulls amb les mans i deia "no hi sóc", ara em dic, serà el que vull que sigui, encara que sigui mentida.
Com a caçadora de paraules i frases, apunto tot el que m'atrau als llocs més impensables, a la T10 ja no hi cap res més, les targes de visita de metges i amics n'estan farcides, he de parar compte amb els bitllets d'euros, que de vegades són una temptació!
Ahir fent neteja de la motxilla vaig trobar en una entrada de cinema un petit diàleg de l'entranyable pel.lícula La tête en friche (adaptació cinematogràfica de Mis tardes con Margueritte), tot un homenatge a la màgia i el poder dels llibres.
–Sóc fruit d'una història d'amor
–Bé, com tots...
–No, com tots no.
–N'hi ha que som fruit del descuit
M'ha fet pensar en l'acte de ser concebuts, fa no massa anys els fills naixien com a fruit natural d'una relació, era "normal", els matrimonis s'hi posaven tant bon punt es casaven. Fills desitjats i no programats.
Existeixen tantes modalitats de ser fecundats com estrelles al cel, com he dit abans, hi ha fills "normals" que vénen quan volen. Hi ha fills "sorpresa", per aquests tinc certa debilitat, perquè generalment són els que transmeten més alegria. Hi ha fills del "descuit", com el de la pel.lícula, que fan nosa als pares. Clandestins, naturals, adoptats, consensuats, comprats, fruït de violacions, fills relliscada, fills de mentida, fills companyia, fills prohibits...
I la nova modalitat d'avui dia, fruit del "rellotge biològic", els fills "a corre-cuita", perquè toca tenir-los, sinó se'ns passa l'arròs i es convertirien en fills no existents.
La nostra societat permet ara que la dona, aparellada o no, quan arriba a certa edat i se li dispara aquesta mena de temporitzador, pugui tenir un munt de possibilitats per tenir un nadó: fruit d'un aparellament natural, "fills proveta", "fills de tractament hormonal", "fills inseminats", "fills fecundats a la carta" d'un banc de semen... El resultat està garantit i potser els podríem anomenar fills "d'un amor particular".
A banda de la reflexió d'aquest diàleg, escrit a corre cuita en un rebregat bitllet de cinema, que m'ha fet pensar, que no jutjar, us recomano la pel.lícula, una troballa que segurament passarà desapercebuda entre tantes estrenes afamades d'estatueta.
Totes les coses bones vénen quan menys t'ho esperes. Un dia, perquè sí, la Myriam em va regalar amb una esplendorosa orquídia, de dimensions extraordinàries, una bellesa fora de mida i amb dues branques farcides de flors.
No hi cabia de goig, aquests gestos d'amor inesperats em fan sentir immensament feliç i afortunada, vaig tenir un d'aquells moments en què el plor i el riure van al mateix compàs, coincidents.
Des del primer moment sabia on la posaria, casa meva l'esperava. Seria la reina de la meva galeria. La vaig desembolicar, vaig treure el paper d'instruccions per al seu manteniment i ambdues coses van anar a parar immediatament a la brossa. No necessitava cap llaçada ni paper color de rosa perquè lluís millor, ni el prospecte per saber com n'havia de tenir cura.
Com als amics, a l'orquídia la tractaria a la meva manera, intuïa que sabria el que li convindria a cada moment, no necessitava seguir fil per randa el que deien les instruccions estàndars. Les normes no van amb mi. Jo estimo a la meva manera i sé copsar el que precisen els meus amics amb un gest, una expressió, un to de veu o un reclam.
I així ho he fet, l'he regada amb aigua de l'aixeta (oh!! quin despropòsit, amb la de calç que té!! ni pensar-ho!! diuen els entesos), jo, ni cas, l'anava observant, no tenia ni un dia ni un període fix de reg, quan em semblava li donava de beure i de tant en tant li donava de menjar el clau miraculós (oh!! això no és per orquídies!! has de posar-li un abonament especial), jo, ni cas, i ella així m'ho ha agraït.
Em va donar flors des del mes de novembre fins al març de l'any passat. Vaig deixar fer, l'anava cuidant i enlloc de flors van començar a sortir fulles d'un verd lluent. Els entesos em deien que potser, segurament, vaja que del cert!, estaria un any parada, aclimatant-se. Però vet aquí que pels voltants de nadal van sortir branques noves, va començar a brotar de nou i, ara com ara, la tinc florida que enamora.
Les plantes, com els amics per a mi no rutllen amb normes, hivernen, floreixen, pateixen, emmalalteixen, només cal estar allà, saber escoltar, apropar-se, allunyar-se, actuar quan calgui i tenir l'espatlla o la rialla a punt, i enfortir així les arrels perquè no es mori la complicitat i l'estimació. Potser els que tenen el paper d'instruccions i funcionen d'una manera pautada pateixen menys.
Tot i així, malgrat haver-me estabellat moltes vegades, a hores d'ara no penso canviar, a cor obert, sense xarxa, només qui prescindeix de regles percep matisos, regals inesperats i conrea un jardí salvatge on tota classe de plantes i amics hi tenen cabuda.
«Fa mesos que no pinto, i com més temps passa més por tinc, m'he preguntat moltes vegades por ¿a què? i sempre he obtingut la mateixa resposta: al buit, amb tot allò que implica i que em qüestiona.
Aquest dies al taller he pensat que la millor manera de començar seria treballar el buit, potser dins d'un concepte mes oriental, que ells definirien com: el que és i el que no és.
Donar importància al blanc no és fàcil, donar un sentit poètic o espiritual, que vagi mes enllà de la realitat, és un repte i aconseguir-ho vol dir esta viu... Això és el que m'importa»
L'escrit és fruit d'una conversa que vàrem tenir amb una amiga, quan ambdues estàvem encallades en el procés creatiu. Enfrontar-se al blanc per pintar en el seu cas o per escriure en el meu, et qüestionen mancances personals que et paral.litzen. Saps on vols anar, el que t'agrada, el què vols fer i el que no, però et veus incapaç de fer la primera passa per aconseguir-ho. La inseguretat, la por envaeixen la distància que hi ha entre el que vols i el que fas.
He comparat i associat aquest buit amb el color RGB, color de llum (per entendre'ns d'ordinador), la confluència de tots els colors plens (blau, vermell i verd) és el BLANC (part central de la imatge), per tant el buit és la màxima exponència de llum, la totalitat, la plenitud. Ens encaparrem i associem la buidor amb el no res, ens fa la impressió que no tenim res per explicar i justament és al contrari. Hi ha tantes coses en el buit i en nosaltres mateixos que ens encega fins al punt d'immobilitzar-nos. El més senzill potser seria furgar, rascar, amarar-nos de llum, perquè sorgeixin aquells matissos subtils i ombres necessaris per obrir camí a la nostra inspiració i donar sentit a la nostra obra. Treballar el buit per ell mateix, no embrutar-lo, sinó deixar que sigui ell que ens vagi desvetllant la seva fertilitat.
Encara que de vegades, he de confesar-ho, que sense tanta filosofia, sorgeix un gest inesperat, una paraula encertada que en un tres i no res aconsegueixes justament allò que vols pintar o escriure. Capricis del procés creatiu. No saps mai com agafar-lo ni on aniràs a parar. Gaudir i patir, a parts iguals. On no hi ha normes, dos i dos no sempre fan quatre.
Avui és d'aquelles dies que costa agafar el son, fins i tot en l'edat adulta, no es tracta d'insomni, sinó que és la nit de reis. Encara conservo el pessigolleig a l'estómac com si un munt de cuques de llum juguessin a cuit i amagar dins meu, la mateixa sensació de quan era una nena. Després de la cavalcada, els meus germans i jo lliuràvem la carta als reis, pujàvem a la tarima on seien els Reis d'Orient, i amb els ulls esbatanats esperava la mateixa pregunta any rere any ¿ja t'has portat bé? ¿què has demanat? mai no contestava, només aconseguien per resposta un somriure i una tremolor als genolls. Els germans ens miràvem de reüll per saber què havíem de fer, estàvem massa escagarrinats davant de ses majestats com per articular paraula, amb prou feines aconseguíem donar el sobre sense dir res a canvi d'un caramel o un chupa chup i la fotografia de rigor. En el fons, ells ja ho sabien tot, pensava.
En arribar a casa, morts de fred, posàvem menjar pels camells, tres copetes de vi ranci i uns quants torrons. Res era igual aquella nit, ens feien dormir tots a la mateixa habitació. Xerràvem fluixet, reiem per sota el nas i ens amagàvem sota els llençols perquè no apareguessin els pares a renyar-nos. Ens costava dormir, estàvem massa excitats, la màgia començava i no podíem aturar aquell rau rau interior. Mica en mica, ens donàvem la mà i anàvem caient, esgotats, el Jaume sempre era el primer. A mi m'era molt difícil, la meva il.lusió guanyava la partida al son. Recordo el silenci, la solitud i la respiració profunda de la resta de germans, només pensava quan vindrien, quan es faria de dia. Un any els vaig veure, sí, vaig descobrir els Reis posant els regals a casa meva, la petita casa del carrer Saragossa. Vaig sentir un soroll, em vaig aixecar del llit i de genolls vaig guaitar per la part baixa de la porta i al fons, al menjador, vaig distingir al rei ros amb la seva barba i al blanc amb una capa de color vermell que traficaven amb paquets, encara era de nit, no podia moure'm, perquè sempre m'havien dit que si em trobaven desperta, no em deixarien res. A les palpentes, vaig tornar al llit i no vaig poder aclucar l'ull en tota la nit, ¡havia vist als Reis! les cuques de la meva panxa van reflectir la seva llum a tota la casa.
L'endemà, a mida que s'anaven despertant els meus germans, abans de sortir de l'habitació, els repetia sense parar ¡els he vist! ¡els he vist! però de sobte vaig caure que només n'hi havia dos, el Negre, que era el meu, no hi era, vaig començar a plorar perquè segur que si no havia vingut, jo no tindria cap regal, això em passava per tafanera.
Res d'això va ocórrer, jo també vaig tenir les meves joguines, els llàpissos de colors, les llibretes amb espiral, el llibre dels Hollister.
Aquell any, el pare duia barba i la mare tenia una bata de color vermell, però mentre escric aquest post recordo perfectament l'instant en què els vaig veure, no eren els pares, sinó els Reis Mags, per això encara crec en la màgia de la nit de reis, sense trucs tècnics, sinó la màgia que prové de la fantasia, la que fa que distorsionem la realitat a la nostra mida i veiem el que la nostra il.lusió desitja. Els Reis existeixen, només em cal tancar els ulls, tornar a aquella nit i passejar pels carrers de la ciutat sota la foscor del cel estelat.
Aquesta il.lustració la va dibuixar l'avi Feliu com a felicitació nadalenca, a tinta xinesa les parts delicades, als nens més grans ens va deixar pintar els vestits. El pistatxo era el meu color i en honor al pare que era ciclista, els vàrem muntar en una bicicleta tàndem. En aquella època encara no existia l'EPO, però als reis no els cal doping per competir, la il.lusió de la canalla, els empeny i els dóna la força suficient perquè recorrin el món i reparteixin les joguines... ¡tot en una nit!
