Sense instruccions

Totes les coses bones vénen quan menys t'ho esperes. Un dia, perquè sí, la Myriam em va regalar amb una esplendorosa orquídia, de dimensions extraordinàries, una bellesa fora de mida i amb dues branques farcides de flors.
No hi cabia de goig, aquests gestos d'amor inesperats em fan sentir immensament feliç i afortunada, vaig tenir un d'aquells moments en què el plor i el riure van al mateix compàs, coincidents.

Des del primer moment sabia on la posaria, casa meva l'esperava. Seria la reina de la meva galeria. La vaig desembolicar, vaig treure el paper d'instruccions per al seu manteniment i ambdues coses van anar a parar immediatament a la brossa. No necessitava cap llaçada ni paper color de rosa perquè lluís millor, ni el prospecte per saber com n'havia de tenir cura.

Com als amics, a l'orquídia la tractaria a la meva manera, intuïa que sabria el que li convindria a cada moment, no necessitava seguir fil per randa el que deien les instruccions estàndars. Les normes no van amb mi. Jo estimo a la meva manera i sé copsar el que precisen els meus amics amb un gest, una expressió, un to de veu o un reclam.

I així ho he fet, l'he regada amb aigua de l'aixeta (oh!! quin despropòsit, amb la de calç que té!! ni pensar-ho!! diuen els entesos), jo, ni cas, l'anava observant, no tenia ni un dia ni un període fix de reg, quan em semblava li donava de beure i de tant en tant li donava de menjar el clau miraculós (oh!! això no és per orquídies!! has de posar-li un abonament especial), jo, ni cas, i ella així m'ho ha agraït.

Em va donar flors des del mes de novembre fins al març de l'any passat. Vaig deixar fer, l'anava cuidant i enlloc de flors van començar a sortir fulles d'un verd lluent. Els entesos em deien que potser, segurament, vaja que del cert!, estaria un any parada, aclimatant-se. Però vet aquí que pels voltants de nadal van sortir branques noves, va començar a brotar de nou i, ara com ara, la tinc florida que enamora.

Les plantes, com els amics per a mi no rutllen amb normes, hivernen, floreixen, pateixen, emmalalteixen, només cal estar allà, saber escoltar, apropar-se, allunyar-se, actuar quan calgui i tenir l'espatlla o la rialla a punt, i enfortir així les arrels perquè no es mori la complicitat i l'estimació. Potser els que tenen el paper d'instruccions i funcionen d'una manera pautada pateixen menys.

Tot i així, malgrat haver-me estabellat moltes vegades, a hores d'ara no penso canviar, a cor obert, sense xarxa, només qui prescindeix de regles percep matisos, regals inesperats i conrea un jardí salvatge on tota classe de plantes i amics hi tenen cabuda.