París, una bona pensada... sempre

Sovint tornem als indrets on hem estat feliços. Aquell lloc al món que només de pensar-hi, et ve un sentiment de pau, seguretat i llibertat.
Quan vénen maldades i vull evadir-me pensant en situacions positives, sempre vaig a petar a París, el meu refugi, intel.lectual i emocional, res dolent no pot passar-me allà (com diu la Holly de can Tiffany's).  
Aquest any m'he regalat un París pel meu aniversari.
El 29 em despertaré al país "que no s'acaba mai", com deia en Vila-Matas, en aquesta ciutat on no et fas vell, senzillament el teu dia "sempre és una festa", segons Hemingway; en bona companyia bufarem les espelmes, amb la il.lusió i la seguretat d'estar on i amb qui vull estar (faltarà algú, val a dir, però no es pot tenir tot!, ens recompensarem a la tornada) . Estimar i deixar-se estimar per una ciutat i persones properes. Així de senzilla és la felicitat: fluir, fer i deixar fer, ser lliures en companyia.

Malgrat alguns inconvenients previs, res no em deturarà, deixaré els mocs a l'aeroport del Prat, el maldecap al seient de l'autobús, els vertígens a la guixeta de facturació, la lesió del peu a l'armari de casa, les pors penjades a les garnaldes nadalenques del Passeig de Gràcia i el tic de l'ull li encolomo al primer estressat que vegi al meu costat. Lleugera d'equipatge, direcció París, allà hi ha tot el que necessito.

N'estic segura que l'antiga llegenda de que els nadons vénen de París, en el meu cas és certa, sovint necessito tornar al lloc d'origen per veure i agrair a la Lulú, la meva "cigonya parisenca", que encara està viva i continua exercint el seu ofici, l'encert de lliurar-me a una família tan entranyable com la meva.

Tinc un lligam especial i irracional amb aquesta ciutat;  una addicció francesa que només trepitjar-la, vaig saber que era el "principi d'una gran amistat".

París, prepara't, encén els llums, posa l'escenari a punt, la música adient, no tardem, tot just falta una setmana.
I vinc amb el desig complit.

"Rosa és una rosa és una rosa és una rosa" (G. Stein)

Non, rien de rien, non je ne regrette de rien,
Ni le bien qu'on m'a fait, ni le mal, tout ça m'est bien egal
Non, rien de rien, non je ne regrette rien
C'est payé, balayé, oublié, je me fous de passe

Avec mes souvenirs, j'ai allume le feu,
Mes chagrins, mes plaisirs, je n'ai plus besoin d'eux
Balayes mes amours avec leurs tremolos,
Balayes pour toujours, je repars a zero.

Non, rien de rien, non je ne regrette de rien,
Ni le bien qu'on m'a fait, ni le mal, tout ça m'est bien egal
Non, rien de rien, non je ne regrette de rien
Car ma vie, car mes joies, aujourdhui, ça commence avec toi!

Engrunes d'humanitat

  
Després d'un esmorzar de diumenge, amb crisi o "amb sense" (com deia aquell que va arribar a ser ministre d'indústria, encara que ni ell mateix ho tenia clar el dia de l'investidura), res, el que deia, després de l'àpat més agraït del dia (fins i tot de la setmana), l'olor a cafè i torrades acabades de fer, les melmelades exquisides de gingebre, de gerds, de taronja amarga... parat en una taula comfortable i acollidora per paladejar tot el que conté, amb els ulls lleganyosos, el cabell esbullat i el pijama calent encara de l'escalforeta d'un bon llit, sota un sostre d'una casa de Gràcia, envaïda d'una llum amable i un silenci discret de diumenge matí, m'ha enterbolit l'ànim i se m'ha despertat la meva consciència social quan he recordat el mail que vaig rebre de l'amic Alfons Rodríguez i el seu projecte "El tercer jinete". Com a fotògraf està recorrent i mostrar-nos un món on la gent passa gana, neix amb gana, viu amb gana i es mor de gana.

Escribint aquest post em sento una privilegiada pel fet de gaudir de tot el que tinc; si al món, i al vell continent encara més, estem vivint una crisi mundial, irracional, incomprensible, devastadora, mediàtica, que jo i la majoria no entenem massa bé el com i el perquè ha començat, anem venuts, estem en mans dels poders fàctics, que ens capgiren tot el funcionament de la nostra "modesta" societat, el nostre dia a dia. Malgrat tot, els rics continuen sent rics, se n'aprofitaran de la situació i acumularan més diners encara, i els de classe mitjana-baixa són els que patim les cruels conseqüències, amb els acomiadaments, la manca de treball, les hipoteques que no podem sostenir...vaja un futur "encoratjador", però no hem de preocupar-nos!! el 20 de novembre s'arreglarà tot, vénen "ereccions"i tots els partits "s'erigeixen" com a "manyàs" que adobaran el mal funcionament d'un aparell econòmic que trontolla, saben com fer-ho (diuen!).
Després, un cop aconsegueixin els seus escons, ho faran tot a l'inrevés, s'escridassaran, ens collaran i tot continuarà igual (o pitjor!).

Nosaltres, però, ho passem malament, molt malament, i ens posem al capdavant de la catàstrofe mundial, perquè estem mal acostumats, la societat "del primer món!" ha viscut fins ara en un estat del benestar, les persones ha tingut un sostre (alguns s'han pogut comprar una vivenda), una feina (més o menys bona), els descansos pertinents (grans o modestes vacances anuals!) i una engruna de pa (o el més deliciosos dels àpats) per posar-se a la boca.

Però al món, con denuncia i fotografia l'Alfons hi ha societats i països sencers que no tenen res, ni l'engruna de l'engruna que mengem nosaltres. El ressò mediàtic no és el mateix (inexistent diria!), perquè tota la seva vida ha estat així, "és normal fins i tot", sobreviure amb fam i morir de fam, sense sostre, i etiquetant-los com a Població del "tercer món" (maleeixo cada cop que veig aquesta expressió, perquè té la connotació de persones de "tercera categoria"!!!).
Mai han posseït res, i ara la crisi dels que hem tingut "quasi de tot" camufla el problema mundial de la fam al món, que va en augment, i no hi ha massa a fer, perquè les "potències mundials" se centren en la "debacle econòmica", la prioritzen a tot altre problema. Em pregunto, ¿no podrien posar els problemes en un mateix cabaç i resoldre el món sencer de totes les seves mancances?

Això és ciència ficció  (en sóc conscient), però si des de totes les plataformes del planeta, des de les xarxes socials, des dels blocs, des dels projectes com de l'Alfons, alcem la veu, poc a poc, podem denunciar la "misèria exterior i interior de l'univers on vivim", sentir-nos vius i actius dient la nostra, no deixar-nos aclaparar pel catastrofisme de la por a no fer res perquè, ai la crisi!
Tenim criteri, veu i maneres de fer alternatives per canviar tot allò immoral que ens envolta.

Gràcies Alfons per la teva iniciativa i a tots els estaments que t'avalen, ho he volgut reflectir al meu bloc (modest i poc visitat, val a dir!) per fer-ne la difusió que es mereix i aprofitar per dir la meva sobre el batibull social en el què estem immersos (i perquè no dir-ho emmerdats) avui dia. En el fons continuo pensant què les "persones" podríem canviar el món, malgrat els entrebancs que ens posin!!! Ara més que mai!!!