Abans d'estrenar la meva teulada, convertir-me en "la gata sobre la teulada de zinc" i començar les vacances aquest "llarg i càlid estiu", vaig fer un parèntesi al paradís.
Quatre dones soles vàrem viure un cap de setmana en una casa enmig del bosc, allunyades de les històries personals, dels marits, dels amants, dels exs, dels fills, dels promesos, de les hipoteques, de l'univers masculí que necessita marcar territori i que sovint ens fa anar de corcoll, de la feina actual, de la seva precarietat humana i laboralment inestable.
Tot es va quedar a la vorera del carrer de les nostres vides.
Contràriament a la fama que tenim les dones quan ens ajuntem, que ens titllen de gallines tafaneres, garla que garla, fins que no deixem canya dreta; nosaltres no, pel que fa a les meves amigues sóc molt selectiva.
He de reconèixer que no tot el gènere femení és igual, les dones del meu món són intel.ligents, sensibles, sàvies i autònomes, som supervivents de molts terratrèmols; això juntament amb la passió per l'escriptura i la lectura és el que tenim en comú, a banda d'un amor sense condicions.
Tot i estant juntes, necessitem silencis, pauses i riures, que corri l'aire, sense pautes ni mesures. Una vida plàcida, on no cal verbalitzar, funcionem amb un altre llenguatge, de les no-paraules, on tot flueix i ens resulta reconfortant.
Mentre una feia un dinar exquisit perquè li agradava cuinar, l'altra s'endinsava al bosc a cercar objectes per a un joc que s'havia inventat, la tercera es va quedar llegint i la quarta s'adormia despullada a l'escalfor del sol.
Llargues sobretaules entre els pins, amb vi negre, bon menjar i converses on tot hi tenia cabuda, en veu baixa per no espantar el vent ni la xerrameca del ocells.
Res no va passar, però vàrem deixar que passés tot.
una mica el que ve a dir en Vila-Matas a
Dublinesca de la pintura de Vilhelm Hammershøi, una quotidianitat que conté tot un univers pot resumir el nostre cap de setmana. La
"quiet obsession" definició excel.lent que se'ns pot atribuir al sentiment comú de totes les visitants del paradís, esclaves d'una inquietud per "crear", d'inventar universos, d'explicar-nos. Una manera d'estar i ser al món, que et satisfà i et fa patir a parts iguals.
Un cap de setmana irrepetible. Personalment em va refer el cos malmès i vaig tornar amb una pau i riquesa personal de qui se sap estimada per sempre. No calen papers de casament per enfortir el nostre lligam d'amistat, ni retrets perquè no ens truquem sovint, sé, sabem que, encara que no ens veiem tot que el voldríem, estem a tocar, us sento a prop meu i sempre que ens trobem convertim en grans les petites coses. Reprodueixo l'escrit a quatre mans que va sorgir tot esmorzant el matí del diumenge com a record de l'estança al Paradís.
Las cosas te llaman, pero bajito. Sólo es cuestión de callar el ruido y pararse a escuchar.
–¿Me llamas a mí?
–Sí. Es a ti. Ven, siéntate a mi lado y déjame que te cuente.
Nada ocurre, todo se sucede en el paraíso, donde no tiene parada el metro, pero llegan los sueños.
Escultoras de piedras de mañana, mujeres en torno a la arcilla que crece desde arriba.
Gràcies:
Js, Óssa major, per la teva hospitalitat al cau màgic;
Cf, la meva Arare particular, per conduir i guiar-me fins a l'indret del bosc;
Am, la Wendy poeta, per les nostres causalitats i a
Gs, el rat-penat més bo del planeta, per visitar-nos la tarda del dissabte i a Ciutti per la tendresa.
