Sense instruccions

Totes les coses bones vénen quan menys t'ho esperes. Un dia, perquè sí, la Myriam em va regalar amb una esplendorosa orquídia, de dimensions extraordinàries, una bellesa fora de mida i amb dues branques farcides de flors.
No hi cabia de goig, aquests gestos d'amor inesperats em fan sentir immensament feliç i afortunada, vaig tenir un d'aquells moments en què el plor i el riure van al mateix compàs, coincidents.

Des del primer moment sabia on la posaria, casa meva l'esperava. Seria la reina de la meva galeria. La vaig desembolicar, vaig treure el paper d'instruccions per al seu manteniment i ambdues coses van anar a parar immediatament a la brossa. No necessitava cap llaçada ni paper color de rosa perquè lluís millor, ni el prospecte per saber com n'havia de tenir cura.

Com als amics, a l'orquídia la tractaria a la meva manera, intuïa que sabria el que li convindria a cada moment, no necessitava seguir fil per randa el que deien les instruccions estàndars. Les normes no van amb mi. Jo estimo a la meva manera i sé copsar el que precisen els meus amics amb un gest, una expressió, un to de veu o un reclam.

I així ho he fet, l'he regada amb aigua de l'aixeta (oh!! quin despropòsit, amb la de calç que té!! ni pensar-ho!! diuen els entesos), jo, ni cas, l'anava observant, no tenia ni un dia ni un període fix de reg, quan em semblava li donava de beure i de tant en tant li donava de menjar el clau miraculós (oh!! això no és per orquídies!! has de posar-li un abonament especial), jo, ni cas, i ella així m'ho ha agraït.

Em va donar flors des del mes de novembre fins al març de l'any passat. Vaig deixar fer, l'anava cuidant i enlloc de flors van començar a sortir fulles d'un verd lluent. Els entesos em deien que potser, segurament, vaja que del cert!, estaria un any parada, aclimatant-se. Però vet aquí que pels voltants de nadal van sortir branques noves, va començar a brotar de nou i, ara com ara, la tinc florida que enamora.

Les plantes, com els amics per a mi no rutllen amb normes, hivernen, floreixen, pateixen, emmalalteixen, només cal estar allà, saber escoltar, apropar-se, allunyar-se, actuar quan calgui i tenir l'espatlla o la rialla a punt, i enfortir així les arrels perquè no es mori la complicitat i l'estimació. Potser els que tenen el paper d'instruccions i funcionen d'una manera pautada pateixen menys.

Tot i així, malgrat haver-me estabellat moltes vegades, a hores d'ara no penso canviar, a cor obert, sense xarxa, només qui prescindeix de regles percep matisos, regals inesperats i conrea un jardí salvatge on tota classe de plantes i amics hi tenen cabuda.

Capricis creatius

«Fa mesos que no pinto, i com més temps passa més por tinc, m'he preguntat moltes vegades por ¿a què? i sempre he obtingut la mateixa resposta: al buit, amb tot allò que implica i que em qüestiona.

Aquest dies al taller he pensat que la millor manera de començar seria treballar el buit, potser dins d'un concepte mes oriental, que ells definirien com: el que és i el que no és.

Donar importància al blanc no és fàcil, donar un sentit poètic o espiritual, que vagi mes enllà de la realitat, és un repte i aconseguir-ho vol dir esta viu...   Això és el que m'importa»

L'escrit és fruit d'una conversa que vàrem tenir amb una amiga, quan ambdues estàvem encallades en el procés creatiu. Enfrontar-se al blanc per pintar en el seu cas o per escriure en el meu, et qüestionen mancances personals que et paral.litzen. Saps on vols anar, el que t'agrada, el què vols fer i el que no, però et veus incapaç de fer la primera passa per aconseguir-ho. La inseguretat, la por envaeixen la distància que hi ha entre el que vols i el que fas.

He comparat i associat aquest buit amb el color RGB, color de llum (per entendre'ns d'ordinador), la confluència de tots els colors plens (blau, vermell i verd) és el BLANC (part central de la imatge), per tant el buit és la màxima exponència de llum, la totalitat, la plenitud.  Ens encaparrem i associem la buidor amb el no res, ens fa la impressió que no tenim res per explicar i justament és al contrari. Hi ha tantes coses en el buit i en nosaltres mateixos que ens encega fins al punt d'immobilitzar-nos. El més senzill potser seria furgar, rascar, amarar-nos de llum, perquè sorgeixin aquells matissos subtils i ombres necessaris per obrir camí a la nostra inspiració i donar sentit a la nostra obra. Treballar el buit per ell mateix, no embrutar-lo, sinó deixar que sigui ell que ens vagi desvetllant la seva fertilitat.

Encara que de vegades, he de confesar-ho, que sense tanta filosofia, sorgeix un gest inesperat, una paraula encertada que en un tres i no res aconsegueixes justament allò que vols pintar o escriure. Capricis del procés creatiu. No saps mai com agafar-lo ni on aniràs a parar. Gaudir i patir, a parts iguals. On no hi ha normes, dos i dos no sempre fan quatre.

Pinzell tintat de lletres

vers il.lustrat de Roberto Bolaño, d'un bloc de notes de l'autor. Es desconeix si el va arribar a publicar.
Imatge procedent de l'Arxiu Bolaño.

Guo Xi va dir que segons un antic aforisme, 
un poema és una pintura invisible 
i una pintura un poema invisible.       

La màgia viatja en tàndem

Avui és d'aquelles dies que costa agafar el son, fins i tot en l'edat adulta, no es tracta d'insomni, sinó que és la nit de reis. Encara conservo el pessigolleig a l'estómac com si un munt de cuques de llum juguessin a cuit i amagar dins meu, la mateixa sensació de quan era una nena. Després de la cavalcada, els meus germans i jo lliuràvem la carta als reis, pujàvem a la tarima on seien els Reis d'Orient, i amb els ulls esbatanats esperava la mateixa pregunta any rere any  ¿ja t'has portat bé? ¿què has demanat? mai no contestava, només aconseguien per resposta un somriure i una tremolor als genolls. Els germans ens miràvem de reüll per saber què havíem de fer, estàvem massa escagarrinats davant de ses majestats com per articular paraula, amb prou feines aconseguíem donar el sobre sense dir res a canvi d'un caramel o un chupa chup i la fotografia de rigor. En el fons, ells ja ho sabien tot, pensava.
En arribar a casa, morts de fred, posàvem menjar pels camells, tres copetes de vi ranci i uns quants torrons. Res era igual aquella nit, ens feien dormir tots a la mateixa habitació. Xerràvem fluixet, reiem per sota el nas i ens amagàvem sota els llençols perquè no apareguessin els pares a renyar-nos. Ens costava dormir, estàvem massa excitats, la màgia començava i no podíem aturar aquell rau rau interior. Mica en mica, ens donàvem la mà i anàvem caient, esgotats, el Jaume sempre era el primer. A mi m'era molt difícil, la meva il.lusió guanyava la partida al son. Recordo el silenci, la solitud i la respiració profunda de la resta de germans, només pensava quan vindrien, quan es faria de dia. Un any els vaig veure, sí, vaig descobrir els Reis posant els regals a casa meva, la petita casa del carrer Saragossa. Vaig sentir un soroll, em vaig aixecar del llit i de genolls vaig guaitar per la part baixa de la porta i al fons, al menjador, vaig distingir al rei ros amb la seva barba i al blanc amb una capa de color vermell que traficaven amb paquets, encara era de nit, no podia moure'm, perquè sempre m'havien dit que si em trobaven desperta, no em deixarien res. A les palpentes, vaig tornar al llit i no vaig poder aclucar l'ull en tota la nit, ¡havia vist als Reis! les cuques de la meva panxa van reflectir la seva llum a tota la casa.
L'endemà, a mida que s'anaven despertant els meus germans, abans de sortir de l'habitació, els repetia sense parar ¡els he vist! ¡els he vist! però de sobte vaig caure que només n'hi havia dos, el Negre, que era el meu, no hi era, vaig començar a plorar perquè segur que si no havia vingut, jo no tindria cap regal, això em passava per tafanera.
Res d'això va ocórrer, jo també vaig tenir les meves joguines, els llàpissos de colors, les llibretes amb espiral, el llibre dels Hollister.
Aquell any, el pare duia barba i la mare tenia una bata de color vermell, però mentre escric aquest post recordo perfectament l'instant en què els vaig veure, no eren els pares, sinó els Reis Mags, per això encara crec en la màgia de la nit de reis, sense trucs tècnics, sinó la màgia que prové de la fantasia, la que fa que distorsionem la realitat a la nostra mida i veiem el que la nostra il.lusió desitja. Els Reis existeixen, només em cal tancar els ulls, tornar a aquella nit i passejar pels carrers de la ciutat sota la foscor del cel estelat.

Aquesta il.lustració la va dibuixar l'avi Feliu com a felicitació nadalenca, a tinta xinesa les parts delicades, als nens més grans ens va deixar pintar els vestits. El pistatxo era el meu color i en honor al pare que era ciclista, els vàrem muntar en una bicicleta tàndem. En aquella època encara no existia l'EPO, però als reis no els cal doping per competir, la il.lusió de la canalla, els empeny i els dóna la força suficient perquè recorrin el món i reparteixin les joguines... ¡tot en una nit!