Va per vosaltres!

A tots aquells que heu ballat  amb mi la melodia d'aquest 2010, que mor avui, vull nomenar-vos al darrer post de l'any i agrair-vos la companyia que ha fet més digerible el meu dia a dia.

A la mare, la dona més sàvia que conec.
Al pare per donar-nos marxa.
Al Jaume, la Pepa, la Paula i la Laia, per l'alegria.
A la Nuri, la Núria, el Jordi i la Lluna per créixer i florir junts en una nova casa.
A la Mireia i al David, per deixar-me ser l'avalista del seu futur.

A la Dolors, companya de món.
Al Jordi i al Guillem, per la seguretat.
A la Lola per la memòria.
Al Josep, el "top-ten" de les bossetes de te.
A la Carmen, tal com raja.
A la Berta, reina dels mejunges del cor.
A la Myriam, la Clara i la Lola, orquídees de complicitat.

A la Montse, la mà del meu traç,
Al Mariano, al darrera.
A la Sonia i el Roy, encara.
A la Núria, tirita de l'ànima.

A la Gemma, la fada més bona que conec.
A l'Ana per la tendresa.
Al Tebu per compartir icebergs.
A la Júlia, bona collita.
Al Tiroliro, colega de barra.
A la Carmen, per valenta.
Al Juan Carlos, per la nata.
Al Joan Alt, per l'enginy.
Al Lluc per "fiera".
Al Ana M.  per les converses pendents.

A la Mercedes, el país que enyoro.
A l'Ester i la Pilar, refugi dels meus cafès.
A la Paula, samba dels anells.
Al Vasco, pel sentit de l'humor i rock and??.
Al Ana, la més dolça.
A la Mirella, la meva o'clock.
A la San, pel look de senyoreta Winsconsin.
A la Sandra, la sueca perfecta.

A l'Ana, el Pep, la Mireia, la Mar, la Bárbara i el Sergi per tantes hores junts.
A l'Eva, pels projectes i el glamour.
Al Jan i al Martí, per la vitalitat.
Al Pau, el que sap estimar.
A la Mireia, la canyera.
A l'Andoni, per les seves mirades.
A l'Antonio, el ben retrobat.

A la Merche,  la metereologia a la carta.
Al Toni, la veu insuperable.
A la Conxi, la millor en la superació d'obstacles, "huracán Xita".
Al Víctor, "la barbacoa, la barbacoa".
Al Salva, el turista accidental.
A l'Acacio, el Carlitos i el Miguel, feisbuquerus mandrosos.

Al José Luis, l'empresari.
A la Carmen M., pels seus petons.
Al Joan, per dibuixar-me.
A l'Alejandra, pel que amaga.
Al Rodrigo, el profe i col.lega "abans de perdre el sentit".

A la Carol, la princess.
A la Iolanda, la trucada pendent.
Al Lluís Alfons, al punt.
A l'Adela, que m'alimenta cos i ànima.
A l'Álvaro i Tusetes, de tota la vida.

Al Paco, el Joan, el Jaume, el Sebi, la Mercè, la Rosa, la Lidia i la Maite, la segona joventut.
i al Jamie Cullum, per la banda sonora.

Especialment als que participeu al bloc de manera anònima o sota pseudònim.
J.L.Mourille, Popota, Ebenezer, Juvenal, lamonti, Pepa, Penélope

.... i a tots aquells coneguts, saludats i als que he oblidat, gràcies i disculpeu, sé que hi sou.

2010, foc d'encenalls

S'acaba l'any, personalment l'he batejat com el maleït 2010.
El primer que vull dir és que no m'ha agradat gens el que aquest any m'ha portat, socialment o individual. La crisi me l'he empassada sense voler, fins a nivells que han afectat el meu estat d'ànim, sense poder actuar. ¿Aquesta crisi és meva? ¿Quina part de culpa en tinc? ¿A quin psicòleg social ens hem d'adreçar per alleugerir el mal de l'ànima que causa la penúria econòmica mundial? ¿On poden recórrer les famílies desnonades per poder menjar o gaudir d'una vida digna?

El cinturó ja no ens el podem apretar més, perquè ja no queden forats, d'esquifits que ens hem quedat. Arreu se'n parla: que només ha fet que començar, que ja estàvem avisats, i ??? pregunto, ¿què hem de fer? ¿com podem actuar els ciutadans normalets? no hi ha resposta, campi qui pugui, embolica que fa fort!!! afortunat qui sobreviu a tot aquest desgavell.

Aquest 2010 ha estat groller, gris i "punyeteru", hi ha un desànim generalitzat.
En el terreny personal m'ha arrelat una enfermetat que pel que sembla no té cura i, encara que no mata, fa patir. I si ho barregem amb una ruptura sentimental, que m'ha fet trontollar fins al moll de l'os, i amb un pesimisme col.lectiu de la gent més propera, fa que el balanç sigui de desesperança.

Hi ha hagut, però, coses bones, ai làs!! no vull obviar-ho, sinó ja seria l'any apocalíptic que anuncien per al 2012.
Tinc una família privilegiada que ens hem fet costat, la mare ha superat una operació important, estic envoltada d'amics entranyables (pocs, però de bona colllita) amb qui riure o plorar, ajudar o deixar-se ajudar i una feina (el més preuat en aquests temps que corren) perquè disposi de les coses bàsiques per funcionar en la vida quotidiana.

Com cada any, he realitzat el ritual de cremar les herbes de la sort que em varen regalar l'any passat, fer net, que el foc allunyi amb seu fum tot allò que m'ha fet patir, que vull oblidar i tant de bo no hagués viscut.

Aquest any vaig anar al terrat de casa, amb els gats i una lluna plena com a testimonis. Em vaig concentrar mirant les flames, on veia com cremàvem les meves penúries. Fora del meu món!!! Fins que tot va quedar en foc d'encenalls que va impregnar la meva roba d'una olor desagradable a socarrimat. El vaig deixar refredar i el vaig llençar a les escombraries, sense reciclar, al rebuig directament. Vaig mirar la lluna i els terrats de les cases veïnes i vaig pensar en el futur, un 2011 nou de trinca on tot està per escriure i començar de zero. Mentre pensava... i si? potser!!!

En baixar a casa, també vaig fer net, una altra mena de foguera. Vaig despullar-me i vaig rentar tota la roba que portava, per desprendre'm de l'olor del meu passat.

En un estat de rauxa i regeneració, vaig esborrar mails, telèfons, adreces de persones que fa temps que no ens relacionem o que ja no tenen sentit a la meva vida. Vaig estripar fotografies, vaig llençar roba, regals i objectes que em portaven mals records, vaig posar ordre a l'escriptori i al meu estimat ordinador.  
Per començar de zero, necessito fer espai, desprenent-me de tot allò que no em fa cap servei, perquè tingui cabuda tot allò de nou i estimulant que potser porti el 2011.

Jugar a llibres

De petita, el que més m’agrava era escriure i llegir, encara que no de la manera habitual, la forma era el de menys, jo em sentia una gran escriptora, amb això en tenia prou.
Primer varen ser els gargots, després els dibuixos, més tard les lletres sense lligar, van arribar les primeres paraules, fins que finalment vaig aprendre de lletra a una edat molt primerenca.
Anava a la llibreria de casa, agafava un llibre i el començava a guixar, pàgina a pàgina, amb un retolador del color que pertocava, si la història era d’aventures, el vermell, els importants, en verd i els de guerra en blau, quan posava un punt, amb tota meva força i el meu millor somriure, deia cofoia que havia acabat un altre llibre.

Els pares eren joves, la família nombrosa i cadascú anava fent la seva, mentre no molestés als altres. A dia d’avui, a les golfes del poble encara conservo aquells primers exemplars dels llibres clàssics amb ratlles infantils de diferents colors, sempre amb un punt final.
Els reis de la meva època em portaven cada any una nina, era el que tocava. Quan feia la carta no demanava res concret, perquè en el fons sabia que ells em portarien el que voldrien. Les nines no em desagradaven, les cuidava i les feia servir d’espectadores. En tenia un munt, però la més estimada era la PEPA, una nina de drap, amb llargues trenes rosses i pigues al nas. No m’agradava jugar a “pares i mares”, ni a vestir-les i despullar-les, el que de debò em feia sentir a gust, era asseure-les al meu voltant i llegir el que jo escribia.

Amb el pas dels anys, tota aquella reuca de nines van anar desapareixent amb els 3 trasllats que va fer la família. Els reis, a mida que creixia, em portaven coses constructives o útils per a l’escola, les nines ja no feien per una nena tan llesta.

Fa relativament poc en vaig trobar alguna dins dels armaris de la casa pairal, però cap d’elles em va fer goig i les vaig portar a la parròquia, la Pepa no hi era, era l’única que recordava amb afecte de la meva infantesa.

Això de créixer té els seus avantatges i inconvenients.
Ara puc escriure i llegir tot el que vull, però ha sorgit, sense saber com ni perquè,  una cosa que es diu “criteri” o “exigència” que no tenia quan era una nena. Escric a l’ordinador o en fulls blancs, ja no s’hi valen els llibres escrits i publicats, d’això me’n vaig adonar fa molt de temps. Aquests canvis em condicionen la meva escriptura i em resulta tot molt més complicat; aquella desimboltura de quan era petita ha desaparegut.

El meu germà fa cosa de dos anys em va portat un regal que guardava des dels 15 anys: la PEPA, una nena morena, amb ulleres, cabells curts i una motxilla plena de vida.
Ens hem fet grans, no tenim el mateix aspecte, ara és ella qui em llegeix i, encara que no s’hi assembli gens ni mica, n’estic segura que és ella, la nina de la meva infantesa que em fa sentir l'escriptora que no he arribat a ser mai.

Un caixer per a un relat

El minirelat d'una amiga propera, publicat a l'Independent de Gràcia, no podia faltar al meu bloc.
A la manera del sempre admirat Juan José Millas, Los objetos nos llaman aquest caixer s'humanitza. Us confeso que tinc tirada als objectes, als mecanismes, descobrir les entranyes, intuir com funcionen i fer-me'ls meus.

si feu un click damunt la imatge el podreu llegir millor