Jugar a llibres

De petita, el que més m’agrava era escriure i llegir, encara que no de la manera habitual, la forma era el de menys, jo em sentia una gran escriptora, amb això en tenia prou.
Primer varen ser els gargots, després els dibuixos, més tard les lletres sense lligar, van arribar les primeres paraules, fins que finalment vaig aprendre de lletra a una edat molt primerenca.
Anava a la llibreria de casa, agafava un llibre i el començava a guixar, pàgina a pàgina, amb un retolador del color que pertocava, si la història era d’aventures, el vermell, els importants, en verd i els de guerra en blau, quan posava un punt, amb tota meva força i el meu millor somriure, deia cofoia que havia acabat un altre llibre.

Els pares eren joves, la família nombrosa i cadascú anava fent la seva, mentre no molestés als altres. A dia d’avui, a les golfes del poble encara conservo aquells primers exemplars dels llibres clàssics amb ratlles infantils de diferents colors, sempre amb un punt final.
Els reis de la meva època em portaven cada any una nina, era el que tocava. Quan feia la carta no demanava res concret, perquè en el fons sabia que ells em portarien el que voldrien. Les nines no em desagradaven, les cuidava i les feia servir d’espectadores. En tenia un munt, però la més estimada era la PEPA, una nina de drap, amb llargues trenes rosses i pigues al nas. No m’agradava jugar a “pares i mares”, ni a vestir-les i despullar-les, el que de debò em feia sentir a gust, era asseure-les al meu voltant i llegir el que jo escribia.

Amb el pas dels anys, tota aquella reuca de nines van anar desapareixent amb els 3 trasllats que va fer la família. Els reis, a mida que creixia, em portaven coses constructives o útils per a l’escola, les nines ja no feien per una nena tan llesta.

Fa relativament poc en vaig trobar alguna dins dels armaris de la casa pairal, però cap d’elles em va fer goig i les vaig portar a la parròquia, la Pepa no hi era, era l’única que recordava amb afecte de la meva infantesa.

Això de créixer té els seus avantatges i inconvenients.
Ara puc escriure i llegir tot el que vull, però ha sorgit, sense saber com ni perquè,  una cosa que es diu “criteri” o “exigència” que no tenia quan era una nena. Escric a l’ordinador o en fulls blancs, ja no s’hi valen els llibres escrits i publicats, d’això me’n vaig adonar fa molt de temps. Aquests canvis em condicionen la meva escriptura i em resulta tot molt més complicat; aquella desimboltura de quan era petita ha desaparegut.

El meu germà fa cosa de dos anys em va portat un regal que guardava des dels 15 anys: la PEPA, una nena morena, amb ulleres, cabells curts i una motxilla plena de vida.
Ens hem fet grans, no tenim el mateix aspecte, ara és ella qui em llegeix i, encara que no s’hi assembli gens ni mica, n’estic segura que és ella, la nina de la meva infantesa que em fa sentir l'escriptora que no he arribat a ser mai.