Fi de la segona temporada

perquè tots necessitem un descans (lectors i escriptors) i refer-nos de les nostres dependències informàtiques, aturo el bloc, no sé si per dos dies, dos anys.... o unes hores. Ja sabeu els que em coneixeu que vaig a batzegades, com fa la cançó dels Pets

....
Vaig cantant fluixet pel carrer,
com un babau,
aqueta cancó que tinc al cap
des que m'he llevat
i s'ha enganxat com les lleganyes.
Vaig cantat fluixet pel carrer,
com un nen gran,
aqueta cançó que et vull donar,
la porto al damunt i m'agrada.

Paaa, pa pa pa pa
A batzegades...
pa pa pa pa
pa pa pa pa
......

No puc deixar d'escriure, però sí de publicar, fins aviat amics!!!!
us deixo amb el meu ninot desllorigat i el jóker de batman, sorpreses dels ous kinders que em fan companyia al meu escriptori.

paaa pa pa pa a batzegades vaig cantant fluixet pel carrer, com un babau... paaaa pa pa pa....

La veu de l'ànima

Aquest dissabte al matí m'he regalat una entrada per al concert de la música de la meva ànima.

M'he llevat amb un desig que provenia d'una part de mi que no era el pensament ni l'emoció, sinó d'una part més profunda, més obscura, més desconeguda. Era l'altre jo, l'ànima, la part espiritual, intangible, desatesa massa sovint que ha demanat el seu torn.

Tot ha anat rodat, m'he mogut per l'impuls i només m'ha calgut pitjar el botó de la fe i tot s'ha fet realitat. He recordat un mail d'un centre a prop de casa on feien un taller de cant i sense pensar-m'ho dues vegades a les 11 del matí ja era allà.

L'ànima no es veu, però hi és, igual que el cant he pensat, que no es veu, però se sent. Tot lligava a la perfecció, la  millor manera d'acomplir aquest desig sense nom, era presentar-los.

Ens han ensenyat les tècniques, cantar amb el diafragma, aprofitar la respiració per modular la veu sense forçar i treure el nostre màxim potencial. Tota una classe d'anatomia, ens han fet veure quina forma tenen les cordes bucals, quina és la posició adequada de la llengua per emetre els sons, com hem d'aguditzar l'oïda amb la nota del piano per reproduir-la amb vocals o monosíl.labs, i per aconseguir tot això hem emprat el truc de posar-nos la mà a la panxa per "notar" si anem bé.

Ens ha escoltat a cada persona per separat, després amb grup hem fet escales i teoria.
M'han batejat com a la "verge" del grup, perquè sense cap coneixement, sense vicis he progressat i funcionat a base d'intuïció, sense importar-me'n els resultats. Només m'ho volia passar bé amb el que practicàvem, amb la calma del que està allà on vol i tot el que espera és obrir el seu regal.

Mica en mica m'ha anat envaint una alegria immensa, irracional, no pel fet d'assolir totes les lliçons, que no he aconseguit tot ni molt menys, sinó perquè m'he adonat dels bloqueigs que he anat arrossegant. La meva gola pateix, es tanca i ofega les paraules i la música.

Al final hem cantat uns mantres tots plegats, amb una llum tènue, els ulls tancats per copsar la intensitat i el poder de la veu, hi ha hagut un moment que la professora ha dit, improviseu, mantres-jazz, veu en estat pur, m'he deixat anar, la meva ànima ha esclatat, ha vibrat, m'ha cantat en un llenguatge poderós, deliciós i punyent. Necessitava expressar-se i des de les mateixes entranyes m'ha sortit aquell crit de guerra, tendre i vigorós alhora, que t'alleuja i et reconcilia amb el teu so intern.

Encara ara, quan tanco els ulls, sento la presència de la música, la seva ressonància i l'energia que es desprèn quan cantes en grup, una vibració que retrona dins el cos i el cap, que et remou, que et fa gaudir de la fascinació de la música i et permet connectar amb la part més interna del teu ésser.

Ra Ma Da Sa Sa Say So Hung

Neteja emocional

Aquest cap de setmana m'he dedicat a fer neteja emocional, a desembussar tot allò que duus a dins i que et corseca.
Sovint desatenem els sentiments que patim perquè suposa un esforç i desgast d'energia. És més còmode camuflar-te en la rutina o la distracció, amagar el cap sota l'ala i no exterioritzar-ho. El que comença per un malentès, enuigs sense importància, caos personals, suposicions errònies es van convertint en un cabdell cada cop més gros i t'avoquen en un estat de queixa constant, desànim o irritabilitat, que t'impedeixen ser feliç. Això no ho vull per a mi perquè acabo emmalaltint d'emocions contingudes.

Així que he/hem anat "a per totes", ens hem trobat a bona hora i com qui fa endreça d'armaris, he buidat tot el que em pesava i no li veia cap sortida.

El resultat ha estat encoratjador, junts hem albirat la sortida del túnel, el que em semblava una muntanya, s'ha convertit en riu, on tot flueix i es renova. El nus s'ha diluït, només ha calgut escoltar-nos, verbalitzar el què volem, el què ens fa sofrir, reconèixer que no som perfectes, acceptar i donar opinions, i a partir d'aquí prendre decisions des de l'amor.
Estic en un veritable "dream team" de família i amics, no ens cal cap Guardiola ni Mourihno que ens marquin el que hem de fer, qualsevol de nosaltres pot idear l'estratègia, d'aquí el nostre èxit.

Només hi ha un forat negre sense resoldre, el mal regust del final amb un amic que no m'ha deixat dir-li adéu com jo voldria, un cercle no tancat, encara em fa tristor, així que amb la força del meu gran equip, m'he dit que ja és hora de catalogar-lo com a partit perdut, l'he enviat a la paperera i "delete", hi ha d'altres lligues i altres partits per jugar, no em puc encallar.

La iniciativa de tot plegat no ha estat fàcil, ho reconec, hem gastat un munt de mocadors de paper en el procés, uns quants cafès i cigarretes. Fins que hem dit prou, ara a menjar un arròs a cals pares, petonejar-los i agrair internament la seva generosa decisió d'haver donat la vida a tants fills que ens protegim i ajudem sense condicions, i com em va escriure fa poc un amic meu:

"me alegro de sentir, porque lo siento, esa sensación de protección que me transmites. Y no es cursi ... porque es verdad"

De camí de tornada mirant els núvols, he trepitjat una enorme tifarada i no he pogut contenir un somriure del qui se sent net per dins.

El futur ja és aquí

Com peix fora de l'aigua navega el meu cervell en aquests moments. A punt de fer un curtcircuit. Vivim una època difícil, de retallades, desnonaments, amb una taxa d'atur en augment, en estat de recessió, però també en plena expansió tecnològica, que ens imposa invertir en nous aparells si no ens volem quedar enrere. Com es menja tot plegat? Ens han imbuït la por a consumir, però d'altra banda no paren de treure noves maneres de funcionar per la vida: la interactivitat és el futur. Els llibres sembla que tenen els dies comptats, els mòbils fan de tot i sense una "tableta" no seràs res. Si no puges al tren, tens tots els números de perdre o no trobar feina. Tant si t'agrada com si no. Una imposició en tota regla, que barrejada amb la precarietat social, fa que els antidepressius, ansiolítics i les visites als psiquiatres siguin el pedaç per poder sobreviure, això si tens una bona mèdica o pagues "trincu-trincu", perquè la seguretat social no està per collonades.

Parada del bus, carrer Balmes 8 a.m.

Els quioscs s'hauran de reinventar o desapareixeran?, les llibreries també? o hauran fabricar petites prestatgeries amb endolls per carregar el llibre que volem. Brrr, començo a treure espurnes!
M'agraden els llibres i no em tempten els "ereaders", estimo els llibres, sóc feliç fullejant-los, mirant portades a qualsevol llibreria, un entreteniment de luxe.
L'altre dia vaig veure per primera vegada una novel.la en format digital, em vaig esgarrifar, el primer que vaig dir: que no talla paraules? es veu que no, però pots engrandir, buscar i tenir 1.500 llibres!!! en un petit aparell mida agenda. I? em pregunto. Si amb un ja faig. Així no hi ha guions, no?

Em passo el dia davant d'un ordinador i quan acabo, el que necessito és tocar de peus a terra, no endinsar-me dins un altre input electrònic que m'agredeixi la vista i el cervell. Quan faig el trajecte amb l'autobús, és curiós, perquè tothom està abstret amb el mòbil, llibre digital, tableta o portàtil, no poden estar sols amb ells mateixos?, en el seu propi silenci? El meu passatemps és badar, mirar les persones i inventar-me històries sobre la seva vida, petits relats, no em cal cap suport per llegir-los, ja me'ls fabrico jo, sinó miro al carrer i veig el canvi de llum, xerro amb algú altre o em distrec amb el paisatge urbà.

Això sí, a casa, cada dia m'espera un llibre abans d'agafar el son. Amb els digitals no pots saber a què t'enfrontes, si la novel.la és un totxo, quin posat fa, si té una portada seductora, veure el que et falta per acabar-lo. El fet de passar plana, es converteix en una relació particular entre ell i jo, el contacte amb la textura del paper, l'olor a tinta, poder guixar-lo amb el llapis o posar-hi i un marcador.
Sóc realista i sé els avantatges i el perquè dels digitals, són el futur, com al seu dia va passar amb la càmara analògica i la digital, però ara com ara, seré fidel al format paper, són molts anys d'amor incondicional, no em vull divorciar ni fer-li el salt.

M'imagino un futur on a les tauletes de nit i a les prestatgeries sobrarà lloc, tindrem el mòbil com tercer braç, l'eina que ho controlarà tot, la "tableta" per veure pel.lícules o llegir una novel.la. No caldrà ni la petita llum, segur que el mòbil tindrà una "led" que si tenim necessitat d'anar al lavabo l'agafarem i tindrà la funció "lot".

La frase de Quevedo "érase un hombre a una nariz pegado" la podrem modificar i dir "érase un hombre a un aparato pegado".

Ens oblidarem de recordar? Ho tindrem molt fàcil amb el search, no caldrà parar-nos a pensar. Arribarem a vells amb una memòria digna?, o tots serem víctimes d'una demència senil precoç? que no recordarem ni com fer funcionar l'aparell que ens feia més còmoda la vida.

Estic a punt de curtcircuitar! El futur m'esglaia.