Sovint desatenem els sentiments que patim perquè suposa un esforç i desgast d'energia. És més còmode camuflar-te en la rutina o la distracció, amagar el cap sota l'ala i no exterioritzar-ho. El que comença per un malentès, enuigs sense importància, caos personals, suposicions errònies es van convertint en un cabdell cada cop més gros i t'avoquen en un estat de queixa constant, desànim o irritabilitat, que t'impedeixen ser feliç. Això no ho vull per a mi perquè acabo emmalaltint d'emocions contingudes.
Així que he/hem anat "a per totes", ens hem trobat a bona hora i com qui fa endreça d'armaris, he buidat tot el que em pesava i no li veia cap sortida.
El resultat ha estat encoratjador, junts hem albirat la sortida del túnel, el que em semblava una muntanya, s'ha convertit en riu, on tot flueix i es renova. El nus s'ha diluït, només ha calgut escoltar-nos, verbalitzar el què volem, el què ens fa sofrir, reconèixer que no som perfectes, acceptar i donar opinions, i a partir d'aquí prendre decisions des de l'amor.
Estic en un veritable "dream team" de família i amics, no ens cal cap Guardiola ni Mourihno que ens marquin el que hem de fer, qualsevol de nosaltres pot idear l'estratègia, d'aquí el nostre èxit.
Només hi ha un forat negre sense resoldre, el mal regust del final amb un amic que no m'ha deixat dir-li adéu com jo voldria, un cercle no tancat, encara em fa tristor, així que amb la força del meu gran equip, m'he dit que ja és hora de catalogar-lo com a partit perdut, l'he enviat a la paperera i "delete", hi ha d'altres lligues i altres partits per jugar, no em puc encallar.
La iniciativa de tot plegat no ha estat fàcil, ho reconec, hem gastat un munt de mocadors de paper en el procés, uns quants cafès i cigarretes. Fins que hem dit prou, ara a menjar un arròs a cals pares, petonejar-los i agrair internament la seva generosa decisió d'haver donat la vida a tants fills que ens protegim i ajudem sense condicions, i com em va escriure fa poc un amic meu:
"me alegro de sentir, porque lo siento, esa sensación de protección que me transmites. Y no es cursi ... porque es verdad"
De camí de tornada mirant els núvols, he trepitjat una enorme tifarada i no he pogut contenir un somriure del qui se sent net per dins.
3 comentaris:
Queridísima Sara Maga,
Felicidades por tu valentía!!! No hablo sin fundamento, sino con consciencia. Sé lo que cuesta porque también lo hice. Sólo quiero darte mi felicitación por no esconder la cabeza bajo el ala, fingir que no pasa nada y acumular agresividad... Decirte que sí, que yo también creo/siento/vivo que la vida es fluir, que no hay que quedarse atascado (salvo algún día de pereza, porque a veces mimarse también es sanador...), y sobre todo decirte que RENDIRSE, aunque muchos no lo entiendan, ES LA GRAN VICTORIA. Felicidades por rendirte, felicidades por VENCER!!! Welcome to the REAL andnice live!
Felicidades Maga, por tu limpieza. Muy importante loq ue haces ;-) yo también estoy en ello
Tu blog, tu entrada, llega, se queda y acompaña. Me demuestra que es posible y hasta me invita a hacerla. Despegar los parches y ver lo que hay debajo. Da miedo, y tú de alguna manera has vencido ese miedo.
las frases las escribo porque las siento y son de quien la recibe.
Publica un comentari a l'entrada