La veu de l'ànima

Aquest dissabte al matí m'he regalat una entrada per al concert de la música de la meva ànima.

M'he llevat amb un desig que provenia d'una part de mi que no era el pensament ni l'emoció, sinó d'una part més profunda, més obscura, més desconeguda. Era l'altre jo, l'ànima, la part espiritual, intangible, desatesa massa sovint que ha demanat el seu torn.

Tot ha anat rodat, m'he mogut per l'impuls i només m'ha calgut pitjar el botó de la fe i tot s'ha fet realitat. He recordat un mail d'un centre a prop de casa on feien un taller de cant i sense pensar-m'ho dues vegades a les 11 del matí ja era allà.

L'ànima no es veu, però hi és, igual que el cant he pensat, que no es veu, però se sent. Tot lligava a la perfecció, la  millor manera d'acomplir aquest desig sense nom, era presentar-los.

Ens han ensenyat les tècniques, cantar amb el diafragma, aprofitar la respiració per modular la veu sense forçar i treure el nostre màxim potencial. Tota una classe d'anatomia, ens han fet veure quina forma tenen les cordes bucals, quina és la posició adequada de la llengua per emetre els sons, com hem d'aguditzar l'oïda amb la nota del piano per reproduir-la amb vocals o monosíl.labs, i per aconseguir tot això hem emprat el truc de posar-nos la mà a la panxa per "notar" si anem bé.

Ens ha escoltat a cada persona per separat, després amb grup hem fet escales i teoria.
M'han batejat com a la "verge" del grup, perquè sense cap coneixement, sense vicis he progressat i funcionat a base d'intuïció, sense importar-me'n els resultats. Només m'ho volia passar bé amb el que practicàvem, amb la calma del que està allà on vol i tot el que espera és obrir el seu regal.

Mica en mica m'ha anat envaint una alegria immensa, irracional, no pel fet d'assolir totes les lliçons, que no he aconseguit tot ni molt menys, sinó perquè m'he adonat dels bloqueigs que he anat arrossegant. La meva gola pateix, es tanca i ofega les paraules i la música.

Al final hem cantat uns mantres tots plegats, amb una llum tènue, els ulls tancats per copsar la intensitat i el poder de la veu, hi ha hagut un moment que la professora ha dit, improviseu, mantres-jazz, veu en estat pur, m'he deixat anar, la meva ànima ha esclatat, ha vibrat, m'ha cantat en un llenguatge poderós, deliciós i punyent. Necessitava expressar-se i des de les mateixes entranyes m'ha sortit aquell crit de guerra, tendre i vigorós alhora, que t'alleuja i et reconcilia amb el teu so intern.

Encara ara, quan tanco els ulls, sento la presència de la música, la seva ressonància i l'energia que es desprèn quan cantes en grup, una vibració que retrona dins el cos i el cap, que et remou, que et fa gaudir de la fascinació de la música i et permet connectar amb la part més interna del teu ésser.

Ra Ma Da Sa Sa Say So Hung