La gata sobre la teulada de zinc

És temps d'estiu, "Summertime and the livin’ is easy", com diu la cançó, i amb ell les vacances tan esperades durant tot un any de calendaris, despertadors, hores i obligacions. L'aturada general del cos per poder afrontar el llarg període hivernal.
Hi ha qui aprofita per fugir com més lluny millor, fer un viatge, estar-se de panxa al sol; la pregunta que sovinteja aquestes darreres setmanes és "on vas de vacances?". Cadascú fa el que pot o vol, alguns necessiten acció per alliberar tensions, d'altres descans i bons aliments per refer-se.
Després de tota una temporada on l'agenda i les pautes han estat els meus companys, el que necessito és desconnectar no tan sols de la feina, sinó del calendari. Viure sense saber quin dia és, menjar quan el cos tingui gana i no pensar més enllà del que faré al vespre.
Sovint acostumo a fer una estada a la platja, on les onades m'acompanyen amb la seva remor i la pau de mitja tarda em revifa l'ànim. L'aigua com a protagonista principal, que arrossega mar endins les enquistades dolències dels que vivim a ciutat, saturats per la presió de la gentada que l'habitem, suportant sorolls, mòbils, radiacions, metros, turistes i respirant contaminació a dojo.
Aquest any, però, no podrà ser. A la casa familiar del poblet, perdut en la Catalunya profunda, hem hagut de fer obres i allà han anat a parar els diners de l'estada marítima. La teulada va quedar molt malmesa, després d'un hivern plujós. No hi fa res. Com quan et compres una cosa nova, aquest estiu "estrenaré teulada", literalment, vull dir que, aprofitant que és nova de trinca, cada matí i cada nit, m'hi enfilaré i des d'allà, seré "la gata sobre la teulada de zinc calenta", jauré còmodament, miraré l'horitzó com el sol surt o s'amaga, agrairé l'espectacle cromàtic que l'astre rei ens regala cada dia des de les terres de ponent i estiraré el coll per albirar el mar rere les muntanyes.
Si tinc una teulada nova, no en tinc prou en saber-me segura dins la casa, sinó que la vull gaudir, gatejar per les altures, asseure'm pausadament, replegar les potes, alçar el coll, obrir els ulls camaleònics, com la gata més elegant del poblet i sentir la comfortabilitat de les teules calentes.
Com acostuma a dir el pare (segur que ho ha tret d'algun lloc, però a mi m'ha arribat a través d'ell), "estar content amb el que tenim, és sinònim de ser feliç".

I així serà el meu temps d'estiu, no penedir-me pel que no he pogut fer, sinó gaudir del que tinc; la queixa esgota, la satisfacció regenera.

–Quina és la victòria de la gata sobre la teulada de zinc?

–Suposo que romandre-hi tant de temps com pugui.

 (fragment del diàleg entre el Newman i la Taylor en la versió cinematogràfica de l'obra de T. Williams)

La meva banda sonora

Una de les coses que menys m'agrada és viatjar en cotxe i avui hem fet una tirada llarga sense parar.

Em destorba el cinturó de seguretat, la posició del seient, no suporto les sabates, em priven els pantalons, em marejo i passada una hora, em fa mal el cul i ja no sé com posar-me.

La fórmula de quan era nena ja no funciona, perquè vulguis que no, les queixes alleugen el malestar, donar la murga als pares preguntant quan falta? encara no arribem?, tinc calor, feia més distret el trajecte.

Ara me les he d'enginyar per passar el mal tràngol, i com que la música tot ho suavitza, m'he posat l'i-pod a tot volum. El paisatge no m'interessava gens, havia fet aquest camí un munt de vegades i res em podia sorprendre.

Tot escoltant les cançons se m'ha disparat la imaginació i he anat confegint una mena de banda sonora de la meva vida.

He crescut en una barreja eclèctica. La mare, casolana, amb el "seu" Joan Manel Serrat i el pare, viatjat, portava d'Estats Units el jazz clàssic del Louis Armstrong, el clooner Perry Como o els Platters. La Tirri, entranyable, ens cantava les cançons populars "la mare de déu quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra". L'avi Feliu, reivindicatiu i independentista, en feia gala amb "la cara al vent" del Raimon.

Hi ha haver una època que a casa no parava de sonar l'Space Oddity del meu germà, que l'escoltava i repetia d'una manera compulsiva i inundava el pis de David Bowie. El pare es tornava boig, en canvi a la mare li va acabar agradant (juntament amb el Michael Jackson o el Tom Waits) i, quan l'Aranya bowie va venir a Barcelona, ens va acompanyar al macroconcert.

Amb la meva germana gran érem còmplices de festes adolescents, música ballable dels Tequila, Burning, Siniestro, "ven a la escuela de calor", Antonio Vega, Mecano, Ketama, encara que jo tenia preferència pels Golpes Bajos i els Gabinete Caligari. També compartíem les "cantades" quan anàvem d'excursió i el Llach era el rei.

La meva germana petita era tot un altre món, li costava molt agafar el son i, nit rera nit li cantava "Puff, el drac màgic" o "el testament de l'Amèlia", una, dues o tres vegades, les que calguessin fins que acluqués l'úll. Amb el temps els "Sopa" van marcar un altre nexe; tenim la batuta del bateria d'un concert que va fer història, i mai no podrem oblidar el concert del Jackson al camp del Barça, un dia d'estiu abans que ella marxés a Anglaterra.

Més tard, els nens: a la Núria no la puc imaginar sense el seu "Boig per tu" o "La camisa negra", ni al Jordi quan va descobrir als "Pets" o escoltava la cançó del Doraemon. Ara ja campen i tenen les seves pròpies bandes sonores.

Amb els amics, durant les diferents etapes de la meva vida també tinc associacions musicals, no posaré noms, però hi ha cançons que em remeten a una o vàries persones en concret; les "friquies" de las Grecas "Te estoy amando locamenti" (que no sé d'on van sortir), el Bruce, la Mala Rodríguez, el Prince, el meliflu Black amb el seu wonderful life, el Paco Ortega, el Pascal Comelade, els ressucitats Abba, Pastora, el Jamie Cullum, els REM, la banda sonora del Sobreviviré, el P.J. Hermosilla,  el Jorge Drexler, "Y tan contenta", els insuportables Pet Shop boys, Oasis, el "grande" Nacho Vegas, el David Byrne, la Mayte Martín, el Miguel Poveda, "Send in the clowns".....

Per suposat, tinc les meves, les dels moments íntims, no em puc imaginar sense haver descobert al Yo-Yo-Ma, les bandes sonores del Morricone o la del Padrino, els Simple Minds, el moon river, el jazz (en això he tirat més al pare), la Sarah Vaughan, la Lena Lorne, el Cole Porter "Let's Do It" per l'Alanis Morrisette, la Diana Krall, el Joan Amèric... i els que em queden per descobrir. Tinc una carència de música clàssica i odio l'òpera, ho confesso, però a la meva banda sonora no s'hi escau, ningú li ha posat nom i en solitari se'm fa difícil potser per manca de formació musical.

M'he adonat, però, que mai he tingut "la nostra cançó" en cap relació amorosa adulta, per molt que hi pensi, els meus amors no han tingut melodia. I està comprovat que una pel.lícula sense una banda sonora és feixuga i no funciona, sovint he donat moltes voltes al per què havíem fallat. La resposta és d'allò més senzilla: faltava la música.

Queden moltes estrenes, cada dia és una pel.lícula diferent o la mateixa, rodada en des d'un altre angle, sorgeixen nous grups i cançons per incorporar a la meva banda sonora, que anirà canviant de registre a l'unison que ho faci jo.

PD: segur que m'he oblidat moltes cançons, grups i cantants que m'agraden, però no he volgut fer una llista exhaustiva de les meves preferències musicals, sinó he escrit el que m'anava sortint, guiant-me per  associacions i records d'un dia en un cotxe.

On farem cap?

He tornat la xarxa amb un nou post, després d'una llarga temporada sense escriure res per prescripció facultativa. De fet no m'han donat l'alta, millor dit, no ho he preguntat, així m'estalvio una negativa. Necessito escriure, què caram! Quan canvies els hàbits i la manera de funcionar pel món, puc afirmar que després mai no ets la mateixa persona.

Le segones temporades són les més complicades: o reafirmen la vàlua del que escrius, que els que em seguiu us continui interessant o bé constaten que el millor és deixar-ho córrer. M'ho prendré amb calma i sense pressions, aquesta és la meva prescripció: continuar sense exigències, gaudint del que faig i no negar-me tot allò del que em senti satisfeta.

El dia que em van prohibir emprar l'ordinador, llegir i mirar la TV em vaig adonar que no sabia què fer a casa ni a la meva vida, estem més enganxats del que ens pensem a les xarxes socials i als aparells que ens distreuen. Primer se't cau el món al damunt, però per fortuna l'instint de supervivència ens fa empescar activitats alternatives. Així que em vaig tirar al carrer per caminar i badar.
He pogut copsar una realitat esfereïdora. La humanitat està en crisi, sempre ens queden les excepcions, val a dir que això reconforta, però els missatges externs que rebem són surrealistes, buits i mancats de tota qualitat humana.


En una passejada, a la parada de l'autobús, em vaig trobar un cartell a tota mida que deia que si estàs casada i necessites emocions, pots contactar amb un web on pots trobar "aventures". El primer que vaig pensar és que es tractava d'un reclam per captar l'atenció i, que en entrar et trobaries qualsevol producte que podria ser des de la venda de minipimers, estris moderns per fer bons àpats amb el mínim esforç, fins a venda de vins o productes afrodisíacs.  No, el que anunciava era literal, sexe paral.lel, el tant famós amor "líquid" (trobades fortuïtes d'intercanvi sexual) que vagareja per totes les xarxes de contactes. La gent no vol complicacions, l'amor sòlid, el compromís està en decadència, em pregunto, on rauen aquells amors platònics que feien somniar i despertaven tota mena d'il.lusions? l'amor romàntic?  i aquells amors que et fan perdre el senderi i que t'il.luminen la fesomia? o l'amor lliure, però amb ànima? si t'avorreix el matrimoni, el més senzill no és separar-se i començar de zero? L'engany com a estendard d'emoció, ve't aquí.

El mateix dia, en ple Passeig de Gràcia estava aparcada una furgoneta de repartiment a domicili, pintada amb lletres que anunciaven un missatge apocalíptic, que el regne de Déu s'apropa. Aquí ja se'm va creuar tot, o vas sense escrúpols a enganyar a déu i sa mare o ingresses en una secta perquè t'aixequin la camisa.

A banda, en una emissora de ràdio anuncien una cunya "si tu vida sexual està bien, el resto no importa". Pregunto, i si m'importa tot, ¿no puc tenir una vida sexual bona? no és molt millor? amor líquid? no, egoïsme en estat pur.

I finalment, al mail personal m'arriba un remitent amb el nom de "localizador de pareja" on em diu: "espia a tu pareja y descubre si te engaña". Em pregunto si no serà el marit de la dona del web que proporciona "boys" a les casades que fan el salt als marits.

Només falta que s'anunciïn "matones a domicilio", que no li agrada algú, no es preocupi, l'eliminem per sempre sense deixar-ne rastre.

No m'agrada tot el que he vist, no anem bé. Hi ha una crisi mundial, política i econòmica prou important, perquè els humans amaguem el cap sota l'ala amb evasions sexuals o d'enganyifes espirituals i a causa d'això entrem en un territori de tant se'ns en fot, no, em nego que m'entabanin amb aquest joc.

Ara em qüestiono si tot això no és més perjudicial per a mi que emprar l'ordinador, expressar emocions, compartir comentaris i fer-la petar després, malgrat el meu cos se'n ressenti, la meva ànima ho agraeix.