La gata sobre la teulada de zinc

És temps d'estiu, "Summertime and the livin’ is easy", com diu la cançó, i amb ell les vacances tan esperades durant tot un any de calendaris, despertadors, hores i obligacions. L'aturada general del cos per poder afrontar el llarg període hivernal.
Hi ha qui aprofita per fugir com més lluny millor, fer un viatge, estar-se de panxa al sol; la pregunta que sovinteja aquestes darreres setmanes és "on vas de vacances?". Cadascú fa el que pot o vol, alguns necessiten acció per alliberar tensions, d'altres descans i bons aliments per refer-se.
Després de tota una temporada on l'agenda i les pautes han estat els meus companys, el que necessito és desconnectar no tan sols de la feina, sinó del calendari. Viure sense saber quin dia és, menjar quan el cos tingui gana i no pensar més enllà del que faré al vespre.
Sovint acostumo a fer una estada a la platja, on les onades m'acompanyen amb la seva remor i la pau de mitja tarda em revifa l'ànim. L'aigua com a protagonista principal, que arrossega mar endins les enquistades dolències dels que vivim a ciutat, saturats per la presió de la gentada que l'habitem, suportant sorolls, mòbils, radiacions, metros, turistes i respirant contaminació a dojo.
Aquest any, però, no podrà ser. A la casa familiar del poblet, perdut en la Catalunya profunda, hem hagut de fer obres i allà han anat a parar els diners de l'estada marítima. La teulada va quedar molt malmesa, després d'un hivern plujós. No hi fa res. Com quan et compres una cosa nova, aquest estiu "estrenaré teulada", literalment, vull dir que, aprofitant que és nova de trinca, cada matí i cada nit, m'hi enfilaré i des d'allà, seré "la gata sobre la teulada de zinc calenta", jauré còmodament, miraré l'horitzó com el sol surt o s'amaga, agrairé l'espectacle cromàtic que l'astre rei ens regala cada dia des de les terres de ponent i estiraré el coll per albirar el mar rere les muntanyes.
Si tinc una teulada nova, no en tinc prou en saber-me segura dins la casa, sinó que la vull gaudir, gatejar per les altures, asseure'm pausadament, replegar les potes, alçar el coll, obrir els ulls camaleònics, com la gata més elegant del poblet i sentir la comfortabilitat de les teules calentes.
Com acostuma a dir el pare (segur que ho ha tret d'algun lloc, però a mi m'ha arribat a través d'ell), "estar content amb el que tenim, és sinònim de ser feliç".

I així serà el meu temps d'estiu, no penedir-me pel que no he pogut fer, sinó gaudir del que tinc; la queixa esgota, la satisfacció regenera.

–Quina és la victòria de la gata sobre la teulada de zinc?

–Suposo que romandre-hi tant de temps com pugui.

 (fragment del diàleg entre el Newman i la Taylor en la versió cinematogràfica de l'obra de T. Williams)