La meva banda sonora

Una de les coses que menys m'agrada és viatjar en cotxe i avui hem fet una tirada llarga sense parar.

Em destorba el cinturó de seguretat, la posició del seient, no suporto les sabates, em priven els pantalons, em marejo i passada una hora, em fa mal el cul i ja no sé com posar-me.

La fórmula de quan era nena ja no funciona, perquè vulguis que no, les queixes alleugen el malestar, donar la murga als pares preguntant quan falta? encara no arribem?, tinc calor, feia més distret el trajecte.

Ara me les he d'enginyar per passar el mal tràngol, i com que la música tot ho suavitza, m'he posat l'i-pod a tot volum. El paisatge no m'interessava gens, havia fet aquest camí un munt de vegades i res em podia sorprendre.

Tot escoltant les cançons se m'ha disparat la imaginació i he anat confegint una mena de banda sonora de la meva vida.

He crescut en una barreja eclèctica. La mare, casolana, amb el "seu" Joan Manel Serrat i el pare, viatjat, portava d'Estats Units el jazz clàssic del Louis Armstrong, el clooner Perry Como o els Platters. La Tirri, entranyable, ens cantava les cançons populars "la mare de déu quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra". L'avi Feliu, reivindicatiu i independentista, en feia gala amb "la cara al vent" del Raimon.

Hi ha haver una època que a casa no parava de sonar l'Space Oddity del meu germà, que l'escoltava i repetia d'una manera compulsiva i inundava el pis de David Bowie. El pare es tornava boig, en canvi a la mare li va acabar agradant (juntament amb el Michael Jackson o el Tom Waits) i, quan l'Aranya bowie va venir a Barcelona, ens va acompanyar al macroconcert.

Amb la meva germana gran érem còmplices de festes adolescents, música ballable dels Tequila, Burning, Siniestro, "ven a la escuela de calor", Antonio Vega, Mecano, Ketama, encara que jo tenia preferència pels Golpes Bajos i els Gabinete Caligari. També compartíem les "cantades" quan anàvem d'excursió i el Llach era el rei.

La meva germana petita era tot un altre món, li costava molt agafar el son i, nit rera nit li cantava "Puff, el drac màgic" o "el testament de l'Amèlia", una, dues o tres vegades, les que calguessin fins que acluqués l'úll. Amb el temps els "Sopa" van marcar un altre nexe; tenim la batuta del bateria d'un concert que va fer història, i mai no podrem oblidar el concert del Jackson al camp del Barça, un dia d'estiu abans que ella marxés a Anglaterra.

Més tard, els nens: a la Núria no la puc imaginar sense el seu "Boig per tu" o "La camisa negra", ni al Jordi quan va descobrir als "Pets" o escoltava la cançó del Doraemon. Ara ja campen i tenen les seves pròpies bandes sonores.

Amb els amics, durant les diferents etapes de la meva vida també tinc associacions musicals, no posaré noms, però hi ha cançons que em remeten a una o vàries persones en concret; les "friquies" de las Grecas "Te estoy amando locamenti" (que no sé d'on van sortir), el Bruce, la Mala Rodríguez, el Prince, el meliflu Black amb el seu wonderful life, el Paco Ortega, el Pascal Comelade, els ressucitats Abba, Pastora, el Jamie Cullum, els REM, la banda sonora del Sobreviviré, el P.J. Hermosilla,  el Jorge Drexler, "Y tan contenta", els insuportables Pet Shop boys, Oasis, el "grande" Nacho Vegas, el David Byrne, la Mayte Martín, el Miguel Poveda, "Send in the clowns".....

Per suposat, tinc les meves, les dels moments íntims, no em puc imaginar sense haver descobert al Yo-Yo-Ma, les bandes sonores del Morricone o la del Padrino, els Simple Minds, el moon river, el jazz (en això he tirat més al pare), la Sarah Vaughan, la Lena Lorne, el Cole Porter "Let's Do It" per l'Alanis Morrisette, la Diana Krall, el Joan Amèric... i els que em queden per descobrir. Tinc una carència de música clàssica i odio l'òpera, ho confesso, però a la meva banda sonora no s'hi escau, ningú li ha posat nom i en solitari se'm fa difícil potser per manca de formació musical.

M'he adonat, però, que mai he tingut "la nostra cançó" en cap relació amorosa adulta, per molt que hi pensi, els meus amors no han tingut melodia. I està comprovat que una pel.lícula sense una banda sonora és feixuga i no funciona, sovint he donat moltes voltes al per què havíem fallat. La resposta és d'allò més senzilla: faltava la música.

Queden moltes estrenes, cada dia és una pel.lícula diferent o la mateixa, rodada en des d'un altre angle, sorgeixen nous grups i cançons per incorporar a la meva banda sonora, que anirà canviant de registre a l'unison que ho faci jo.

PD: segur que m'he oblidat moltes cançons, grups i cantants que m'agraden, però no he volgut fer una llista exhaustiva de les meves preferències musicals, sinó he escrit el que m'anava sortint, guiant-me per  associacions i records d'un dia en un cotxe.