El fet d'escriure és per a mi una necessitat vital, quasi terapèutica. Buidar els pensaments, les fantasies, els sentiments, per alliberar-los i fixar-los en un bocí de paper. És una manera d'expressar-me, que té un matís diferent al llenguatge oral de la comunicació, molt més directa i espotània. Hi ha tot un univers intern que em demana sortir a l'exterior, i l'eina que millor domino és l'escriptura.
Arrel d'això, els que m'envolten ja m'han penjat l'etiqueta que puc escriure de tot, perquè "com que no et costa gens". Em sento com els antics escrivents, que amb una taula, dues cadires enmig del carrer, uns quants fulls i una ploma, escribien les cartes i papers oficials dels analfabets.
Sense anar més lluny fa dues setmanes vaig escriure una nota de defunció d'un veí de casa els pares per penjar a l'ascensor. Estava perplexa que amb tanta gent que viu a la finca, ningú estigués capacitat per fer-ho. Es veu que no, val a dir que aquell humild i improvisat cartellet va fer estralls, em varen felicitar per la bona lletra i el to tan "senyor" de l'escrit.
He escrit comandes de tota mena, textos de presentació, escrits per casaments, fins i tot postaletes de primera comunió.
El que no tenen en compte, ni crec que s'ho plantegin, és que escriure costa quan no estàs inspirat, quan no tens la disposició ni les ganes, però amb la frase: res, el primer que et surti!! quatre ratlles!!! tant se val!!! segur que ho fas millor que nosaltres!!, ho tenen tot resolt i no m'hi puc negar, "preferiries no fer-ho", però no tinc el tarannà ni la gansoneria del Bartleby.
El que més em sobta és que molta gent no sap expressar el que vol dir, hi ha una distància immensa entre el pensament i el llenguatge. La setmana passada vaig ajudar al nebot a fer un treball en grup d'un llibre per l'escola i em vaig esgarrifar en adonar-me que les noves generacions no saben redactar, tenen un altre registre. N'hi ha que no retenen el que llegeixen, d'altres que, tot i entenent el que han llegit, perquè et responen a les preguntes bàsiques, són incapaços de traslladar-ho al paper, el vocabulari és precari i la redacció mutilada.
Aquí reivindico a les escoles, als mestres, al pla d'ensenyament que es plantegin canviar de mètode i facin que els nens i adolescents aprenguin a expressar-se, que afegeixin al seu llenguatge propi, sincopat i immediat de les xarxes informàtiques, la versió "extended", que puguin escriure el que saben; la forma i les faltes d'ortografia m'horroritzen menys, el que compta és tinguin una eina tan bàsica com és l'escriptura per exterioritzar el que senten, el que llegeixen, el que veuen, el que són. No passin pena els polítics, per això no cal retallar res, només canviar el focus, sinó de les escoles sortiran (i surten) joves tan analfabets com els de l'època dels nostres besavis. Sí, saben llegir i escriure, però no saben com emprar-ho.
No tots hem de ser Dorothy Parker (ja m'agradaria!), que va copsar la quotidianietat d'una època amb el seu particular punt àcid i sarcàstic, de l'escriptura en va fer el seu ofici. Va poder escriure el seu propi epitafi
"Excuse My Dust" ("Disculpin per la pols" / "Perdonen por el polvo"), expressant-se fins i tot morta! i sense recórrer a la filla de la veïna del primer.
Escriure, escriure és constància, té un preu i necessita un temps, però no vull cedir al discurs que és una guerra perduda, tothom millor o pitjor té la capacitat d'expressar-se per escrit, no com a professionals, només cal que s'observi per una finestra i es teclegi el que hom veu i sent. Això per a mi ja és literatura en els temps que córren.
Vàrem treure un 8 del treball de comprensió i crítica del llibre. El primer del meu nebot, no va ser tant difícil al cap i a la fi. Preneu-ne nota senyors polítics, mestres i ensenyament en general....
