Herois d'estar per casa

No necessito massa diners per viatjar a països exòtics, amb una T-10 puc gaudir de paisatges meravellosos com el de la fotografia que vaig fer a la Nova Icària; una passejada, música d'onades i bona companyia, tan senzill, senzillament perfecte.

Canviem de focus. Que la nostra felicitat o infelicitat no depengui de polítics, banquers, premsa o del que podem comprar amb diners, desafiem-ho.

Nosaltres tenim les regnes d'un nou món, de petites històries, el dia a dia: compartir plors, bescanviar riures, animar-se amb la naturalitat d'aquell que se sap complet amb tot el que és important: la família, els amics, un mateix, tresors preuats per poder reinventar-se i deixar que els somnis brollin al ritme de les nostres il.lusions.

Sigueu feliços, mengeu anissos, abuseu dels amics, no malbarateu petons, abraçades i allunyeu-vos de tot allò que sigui de compromís. Si més no, intentem-ho!

Feliç primer any de les petites coses, les importants!

Vosaltres les teniu totes

Gràcies per totes les paraules regalades, per les abraçades, "les petonades", gràcies també a tots els que us heu oblidat, als que ho heu fet per complir, als que ho sentiu de debò, als que ha estat la primera vegada i als que porteu molts anys, a tots els que he decebut no fent cap festa, als qui he encomanat la meva alegria del 29, als que m'estimeu, als que m'ignoreu i als que m'envegeu, gràcies al pastís no mengat a l'espelma no bufada.
Gràcies a mi mateixa per regalar-me aquest dia, desant l'agenda, desconnectant el telefon i l'ordinador, i deixar que suri l'esperit lliure i disbauxat que també sóc.

Aquest any no he esperat bufar les espelmes per pensar un desig, em vaig llevar amb el desig posat, només em va caldre excecutar-lo i va funcionar a la perfecció. Vaig tenir-ho tot, banda sonora inclosa, el "moon river" va aparèixer a la bústia en tornar a casa.

.... Sabeu aquells dies en què tot et va de cara i et sents diferent i és veritat i t'ho creus i ho sents i ho encomanes...

Ara em queden paraules, les vostres, les meves que són el millor regal d'un dia esplèndid. Sempre les paraules, les paraules per sempre.....

Fa un any que... i jo demano

Avui fa un any que m'entregava sense cap mena de resistència a les voravies de París, el meu cuboides no ho va aguantar, com a resulta de la relliscada es va trencar i vaig anar tres mesos amb una cuirassa al peu.

Avui fa una setmana que vaig desistir anar a Madrid i no sé què n'hagués resultat de la seducció dels seus carrers.

Avui fa un dia que el meu peu dret ha tornat a patinar en una cruïlla de Barcelona, sense conseqüències, val a dir, el que coneixem bé ho tenim apamat i he sabut trobar la crossa on agafar-me, un fanal em va parar el cop.

Es veu que el peu dret quan s'acosta el meu aniversari s'emociona de tal manera que no sap que els peus són per tocar a terra, l'entusiasme el fa volar i se sent ala o núvol. Ho tindré en compte i una setmana abans, em calçaré unes bones botes per mantenir-lo a ratlla.

Aquest any, el dia 29 de novembre, el dia que vaig decidir néixer, seré a Barcelona, com que no em puc regalar un viatge, m'obsequiaré amb el dia lliure, sense compromisos, viatgera a la meva ciutat. Aquest any, com a esposa fidel, caminaré per la ciutat vella o la barceloneta, reviuré els camins petjats tantes vegades i buscaré la màgia en qualsevol racó.
Com és costum no faré cap festa ni pastís, aquest dia és meu i el vull passar amb mi, si algú s'afegeix als meus impulsos, serà benvingut, però no tinc res planificat.

A tots els meus amics que teniu per costum alegrar-me i sorprendre'm amb un regal, aquest any demano: vull que em regaleu una paraula. La podeu escriure aquí al post o me l'envieu per mail.
Us deslliuro de la indecisió de no saber què comprar-me, a més a més tampoc és un bon moment per malbaratar els diners amb detalls, tots anem amb l'aigua al coll i no sóc de protocols, una de les coses que més m'agrada són les paraules, per transformar-les en escriptura i fer volar coloms amb elles.

Això no treu que les abraçades i els petons sempre seran ben rebuts, aquí no poso normes, podeu ser generosos, em deixo acaronar i petonejar tantes vegades com volgueu, en aquest terreny tot s'hi val.

L'afecte i la passió que no faltin, no puc demanar res més que

una paraula.....

L'última postal de Barcelona

Avui el cel plorava, les fulles s'esllanguien i l'aire estava trist per acomiadar-te, Isabel. Les darreres fotografies del teu bloc retrataven els núvols d'una Barcelona vista des de la finestra, era el que t'únia al món extern. Aquest matí s'ha llevat fosc perquè no ha trobat la teva mirada que li fes cas, ja descanses des de dissabte.
Et penjo al meu post el cel del dia 18 de novembre com a el regal del que més estimaves, la puresa del mirar enlaire i veure un espai diàfan enmig d'una Barcelona una mica malmesa.
Ha estat un plaer haver col.laborat amb tu en la realització del teu darrer llibre "Mis postales de Barcelona", va ser el projecte de la il.lusió; un llibre especial, ple de bellesa, reflex de tot el que admiraves, molt teu: exquisit, elegant i erudit.
Vàrem formar un equip entranyable: el teu amic seràfic com tu l'anomenaves, va fer d'editor a Triangle Postals, el Javi, per a mi senyor "Mariscal" sempre, es va il.lusionar amb la cartografia, el David aportà el seu art i jo la meva màgia en la coordinació. El resultat va ser el llibre que t'havies imaginat i volies. Tot va anar rodat. Així havia de ser.
Ara quan miri el cel o vegi un espai verd a Barcelona no podré deixar de pensar en tu, de fer-te present i molt fluixet, amb un nus a la gola em preguntaré, seria una de les teves postals, Isabel? quin adjectiu, quines paraules li posaries?
A reveure! Isabel Núñez (escriptora, articulista, traductora, esperit lliure, gran persona)

Vídeo de la presentació a La Central: http://vimeo.com/40308221, hi érem tots, ara només ens faltes tu.

Tots els morts

Com diu la ressenya del llibre Primavera, estiu, etc. de la Marta Rojals

«Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments.»

un argument calcat a la meva història i que ben bé podria ser l'argument d'una novel.la meva.

Així que com cada any per Tots els Sants, jo he tornat al poblet per visitar els meus morts,  amb el complet a la casa pairal, dies de boira, pluja, llar de foc, castanyes, converses, discusions, entrades i sortides, els primers refredats, l'alfombreta de l'entrada de l'hivern.

Aparquem lluny el dia a dia i ens transportem a un món paral.lel, on el rellotge s'alenteix, la llum s'esmorteeix i el silenci ens embolcalla. Parlem de la mort d'una manera natural, tal com va ser el traspàs de l'avi Feliu i la tieta Lola, tancar els ulls per no tornar-los a obrir, així de senzill, sense hospitals ni ambulàncies, deixar de respirar i pertànyer al món dels morts, van dir que en tenien prou i el seu cos els va fer cas.

Sovint ens capfiquem amb el tema de la mort amb elucubracios filosòfiques, fa basarda i és una incògnita que temem des del mateix instant del nostre naixement, la nostra cultura no ens prepara per incorporar el final cicle de la vida, encara que personalment no temo la mort, sinó al patiment, suposo que com la resta de mortals, prefereixo una bona mort que una mala vida, tingui l'edat que tingui.

Les nostres visites al cementiri són una mica "friquis", perquè ens hi retratem i tot!!! com si anéssim al Liceu, fins i tot amb un somriure a la càmera enlloc de quatre llàgrimes a la tomba, crec que els nostres avantpassats ens ho agraeixen, els trobem a faltar, però per damunt de tot guardem els bons records. La tieta Lola se n'enfotia de totes les situacions i l'avi Feliu se n'enreia per sota el nas, ell sempre va ser molt discret.

Viure en primera línia la mort dels meus ha fet que relativitzi, pensi i verbalitzi amb la família com vull el meu enterrament. És un mal tràngol que estalvies als que t'envolten. Aquest tema el tenim embastat, només ens caldrà seguir les instruccions de cadascú i respectar la seva decisió.

Encara que avui fins i tot les últimes voluntats estan en crisi. Em vaig assabentar que els que estudien Medecina van "sobrats" de cadàvers per fer autòpsies i investigacions, perquè la gent no es pot permetre un enterrament, és molt car morir-te. Així que no hi ha més remei que deixar al mort en mans de la ciència, als hospitals perquè els futurs metges practiquin amb material real des del primer dia. Tindrem bons metges, encara que potser no sabran on trobar feina.

Haurem de morir-nos a terminis per poder-nos pagar les nostres últimes voluntats.


.... Com cada any per Tots els Sants, tornaré al poblet per visitar els meus morts.... i riure amb els meus vius.....

història minúscula

Mai m'havia agradat l'assignatura d'Història, tantes dades, batalles, tractats, guerres, noms, reis, reines...  era material farragós i poc interessant. Així que era una de les meves "maries" que havia de memoritzar, retenir pel dia de l'examen i un cop acabat desfer-me de tot el regitzell d'informació apresa.

En canvi, em fascina escoltar les petites històries que m'expliquen dels meus avantpassats o de qualsevol família corrent que va viure en altres èpoques.

L'altre dia, esmorzant amb la mare em va explicar la mala fortuna de la besàvia Maria, en aquella època on res tenia etiqueta, la gent es moria d'una feridura i no d'un ictus, o d'un mal dolent, no de càncer.  Es va quedar vídua als 32 anys del besavi Fernando (per molt catalans que fossin no els anomenaven Ferran), l'home de la casa, "borratxo" (alcoholic com diríem ara) i poc treballador, que va morir de la grip espanyola.

Era una dona menuda i eixuta, analfabeta, de poques paraules, que va vestir de negre fins que va morir. Es va trobar sola amb tres fills per criar, un d'ells, la tieta Lola, que era coixa (abans tampoc se'ls anomenaven disminuïts, ni paralítics) a causa de la pòlio.

La fil.loxera i la "seca" va fer que emigressin tots a ciutat, amb la resta de germanes de la besàvia, l'Aureana i l'Aurora. Totes casades i amb un estatus millor que el d'ella, varen poder donar estudis als fills i els van posar a treballar de contables en una fàbrica de Sant Martí, al Poble Nou.

En canvi, el tiet Fernando, el seu fill gran, va heretar del pare el nom i la poca empenta. El van poder col.locar també a la fàbrica com a peó malpagat i les seves filles van trobar feina de modistes al barri del Poble Nou, on hi havia un petit "guetto" de la gent del poble.

Encara que amb pocs diners, varen passar uns anys de bonança; quan sonava la sirena de la fàbrica, els homes sortien per dinar i calia tenir la taula parada (una mena de mòbil per dir "ara vinc a dinar" o "ara surto").

La filla gran, la Teresa, va conèixer un home, "guapo", elegant, culte i refinat,  provinent de bona família i es van posar a festejar. La besàvia Maria li va dir fluixet, "nena, aquest home està malalt".

Poc va durar l'estabilitat, el tiet Fernando se'n va anar, l'àvia Teresa es va casar amb l'avi Feliu, es van traslladar a viure a Sant Gervasi i van acollir a la besàvia i a la tieta Lola.

Va nèixer la meva mare, la Núria, que era la nineta de totes les dones de casa, la vestien de princesa, va anar a bons col.legis com volia l'avi Feliu, que va emmalaltir de bogeria i als seus trenta i escaig, va deixar la bona feina que tenia  i no va voler sortir al carrer mai mes. Pintava i escribia a casa per a revistes que no li pagaven massa diners, la cultura sempre ha estat un ofici de segona. La meva àvia i la tieta Lola mantenien com podien a la família anant a cosir per can Serrano.

En un dels seus atacs, l'avi Feliu va fer fora de casa a la besàvia Maria i la tieta Lola, que van haver de tornar al poble, amb una mà al davant i l'altra al darrere.  Sense terres, en una casa que queia a bocins, tenien papers de diari per finestres, s'escalfaven amb sarments que anava a collir la besàvia, s'alimentaven del que els veïns els donaven i l'àvia de vegades els enviava el pà de ciutat per "recader".

Ma mare diu que mai va sentir ni una queixa de l'àvia Maria, que va tornar a Barcelona quan estava molt malalta. Se'n va anar com va viure, callada, sense fer soroll, resignada amb el seu posat de sempre, el seu "monyo" i el mateix vestit negre.

Ningú va saber mai què sentia, era reservada i amb tot es conformava. La mare recorda petiteta, amb el seu gep collint sarments al "troç" o fruita que els veïns li oferien. La vida se li va escapçar en néixer.

Amb la mare vam comentar la paradoxa, que ara ens queixem de tantes i tantes coses, i la besàvia Maria que va tenir una vida molt desafortunada, mai va verbalitzar un retret.

Nosaltres hem conegut bons temps, hem gaudit i posseït coses que ara amb la crisi ens han arrabassat i hem de fer filigranes per arribar a finals de mes.

La meva besàvia Maria mai va tenir res, sinó misèria en majúscula, allò no era crisi, era una altra època, amb altres etiquetes...

El moment en què després ets diferent

Avui he decidit trencar el silenci del bloc, és el moment.
Porto dues llibretes plenes de paraules, frases, pensaments i vivències. Des que no publico, mai he deixat d'escriure, així que ja van sent hora de ser valenta i donar la cara. No sé si serà la tercera temporada, potser la segona i mitja, si escriuré amb poca o molta freqüència, però som-hi!

A mitjans de juliol vaig tenir una conversa què em va fer reflexionar primer, rumiar després i actuar com qui no vol la cosa.
Es tractava, com un joc, de posar-nos una data per aconseguir el que volem o senzillament donar-nos un cita a llarg termini amb nosaltres mateixos i dir-nos: a partir d'aquest dia tot serà diferent. No s'hi val anar vivint i passant els dies a cop de calendari festejant només les dates assenyalades. A meitat d'agost em va venir al cap el 14 de setembre, aquest és el meu dia, vaig tenir-ho clar, el 14 serà "el primer dia de la resta de la meva vida".

Sé que sembla una bajanada, però interiorment esperes aquesta data amb expectatives que et fa tirar endavant i superar tots els entrebancs i paranys que la vida et va posant pel camí. Malgrat fa temps que he deixat de creure en la màgia pròpiament dita, vull afirmar que crec en les sincronies, els petits misatges que ens envia l'univers i que hem d'estar a l'aguait per copsar-los.

El 14 vaig tenir una cita important, en la qual vaig prendre una decisió vital per a mi, tot fruit de l'atzar, em va ser imposada, no vaig ser jo que vaig triar la data. Primera sincronia.

Al vespre vaig celebrar un aniversari a casa on els riures van envair l'espai i van trencar unes quantes copes de la vitrina. Sense voler, enmig de les sanglotades de tant riure, es fa afegir el soroll de la trencadissa del vidre, la segona?: trencar per construir de nou.

Va ser la "nit dels vidres trencats", dels "sugus", del pastís de llimona i de les projeccions alienes amb la gent que ens envolta, qüestionant-nos si en realitat les persones són només una "invenció" del que ens mira i ens ha triat, qui ens ha reclamat en realitat que vinguéssim al món? Casa meva, com la caixa de Pandora, on pot sortir i passar tot. Filosofies, literatura, riures i Camilo Sesto, tot al cabaç.

Aquest matí quan he anat a buscar el pa, m'he trobat una rosa vermella al terra, allà tan ben posada, ha passat gent, però estranyament només jo l'he collida. Potser ningú més la podia veure, ha estat el senyal de que és la meva hora, hora de començar, de nou, de zero, després de i malgrat tot...

I posats a fer, ja que era un dia especial, el 14 em vaig comprar una butlleta de la ONCE, per allò que si m'ha de canviar la vida, amb diners és sempre és més fàcil, però es veu que no va per aquí. Bé, no es pot tenir tot.

Amics, he tornat, si algú em llegeix, benvingut!!

Fi de la segona temporada

perquè tots necessitem un descans (lectors i escriptors) i refer-nos de les nostres dependències informàtiques, aturo el bloc, no sé si per dos dies, dos anys.... o unes hores. Ja sabeu els que em coneixeu que vaig a batzegades, com fa la cançó dels Pets

....
Vaig cantant fluixet pel carrer,
com un babau,
aqueta cancó que tinc al cap
des que m'he llevat
i s'ha enganxat com les lleganyes.
Vaig cantat fluixet pel carrer,
com un nen gran,
aqueta cançó que et vull donar,
la porto al damunt i m'agrada.

Paaa, pa pa pa pa
A batzegades...
pa pa pa pa
pa pa pa pa
......

No puc deixar d'escriure, però sí de publicar, fins aviat amics!!!!
us deixo amb el meu ninot desllorigat i el jóker de batman, sorpreses dels ous kinders que em fan companyia al meu escriptori.

paaa pa pa pa a batzegades vaig cantant fluixet pel carrer, com un babau... paaaa pa pa pa....

La veu de l'ànima

Aquest dissabte al matí m'he regalat una entrada per al concert de la música de la meva ànima.

M'he llevat amb un desig que provenia d'una part de mi que no era el pensament ni l'emoció, sinó d'una part més profunda, més obscura, més desconeguda. Era l'altre jo, l'ànima, la part espiritual, intangible, desatesa massa sovint que ha demanat el seu torn.

Tot ha anat rodat, m'he mogut per l'impuls i només m'ha calgut pitjar el botó de la fe i tot s'ha fet realitat. He recordat un mail d'un centre a prop de casa on feien un taller de cant i sense pensar-m'ho dues vegades a les 11 del matí ja era allà.

L'ànima no es veu, però hi és, igual que el cant he pensat, que no es veu, però se sent. Tot lligava a la perfecció, la  millor manera d'acomplir aquest desig sense nom, era presentar-los.

Ens han ensenyat les tècniques, cantar amb el diafragma, aprofitar la respiració per modular la veu sense forçar i treure el nostre màxim potencial. Tota una classe d'anatomia, ens han fet veure quina forma tenen les cordes bucals, quina és la posició adequada de la llengua per emetre els sons, com hem d'aguditzar l'oïda amb la nota del piano per reproduir-la amb vocals o monosíl.labs, i per aconseguir tot això hem emprat el truc de posar-nos la mà a la panxa per "notar" si anem bé.

Ens ha escoltat a cada persona per separat, després amb grup hem fet escales i teoria.
M'han batejat com a la "verge" del grup, perquè sense cap coneixement, sense vicis he progressat i funcionat a base d'intuïció, sense importar-me'n els resultats. Només m'ho volia passar bé amb el que practicàvem, amb la calma del que està allà on vol i tot el que espera és obrir el seu regal.

Mica en mica m'ha anat envaint una alegria immensa, irracional, no pel fet d'assolir totes les lliçons, que no he aconseguit tot ni molt menys, sinó perquè m'he adonat dels bloqueigs que he anat arrossegant. La meva gola pateix, es tanca i ofega les paraules i la música.

Al final hem cantat uns mantres tots plegats, amb una llum tènue, els ulls tancats per copsar la intensitat i el poder de la veu, hi ha hagut un moment que la professora ha dit, improviseu, mantres-jazz, veu en estat pur, m'he deixat anar, la meva ànima ha esclatat, ha vibrat, m'ha cantat en un llenguatge poderós, deliciós i punyent. Necessitava expressar-se i des de les mateixes entranyes m'ha sortit aquell crit de guerra, tendre i vigorós alhora, que t'alleuja i et reconcilia amb el teu so intern.

Encara ara, quan tanco els ulls, sento la presència de la música, la seva ressonància i l'energia que es desprèn quan cantes en grup, una vibració que retrona dins el cos i el cap, que et remou, que et fa gaudir de la fascinació de la música i et permet connectar amb la part més interna del teu ésser.

Ra Ma Da Sa Sa Say So Hung

Neteja emocional

Aquest cap de setmana m'he dedicat a fer neteja emocional, a desembussar tot allò que duus a dins i que et corseca.
Sovint desatenem els sentiments que patim perquè suposa un esforç i desgast d'energia. És més còmode camuflar-te en la rutina o la distracció, amagar el cap sota l'ala i no exterioritzar-ho. El que comença per un malentès, enuigs sense importància, caos personals, suposicions errònies es van convertint en un cabdell cada cop més gros i t'avoquen en un estat de queixa constant, desànim o irritabilitat, que t'impedeixen ser feliç. Això no ho vull per a mi perquè acabo emmalaltint d'emocions contingudes.

Així que he/hem anat "a per totes", ens hem trobat a bona hora i com qui fa endreça d'armaris, he buidat tot el que em pesava i no li veia cap sortida.

El resultat ha estat encoratjador, junts hem albirat la sortida del túnel, el que em semblava una muntanya, s'ha convertit en riu, on tot flueix i es renova. El nus s'ha diluït, només ha calgut escoltar-nos, verbalitzar el què volem, el què ens fa sofrir, reconèixer que no som perfectes, acceptar i donar opinions, i a partir d'aquí prendre decisions des de l'amor.
Estic en un veritable "dream team" de família i amics, no ens cal cap Guardiola ni Mourihno que ens marquin el que hem de fer, qualsevol de nosaltres pot idear l'estratègia, d'aquí el nostre èxit.

Només hi ha un forat negre sense resoldre, el mal regust del final amb un amic que no m'ha deixat dir-li adéu com jo voldria, un cercle no tancat, encara em fa tristor, així que amb la força del meu gran equip, m'he dit que ja és hora de catalogar-lo com a partit perdut, l'he enviat a la paperera i "delete", hi ha d'altres lligues i altres partits per jugar, no em puc encallar.

La iniciativa de tot plegat no ha estat fàcil, ho reconec, hem gastat un munt de mocadors de paper en el procés, uns quants cafès i cigarretes. Fins que hem dit prou, ara a menjar un arròs a cals pares, petonejar-los i agrair internament la seva generosa decisió d'haver donat la vida a tants fills que ens protegim i ajudem sense condicions, i com em va escriure fa poc un amic meu:

"me alegro de sentir, porque lo siento, esa sensación de protección que me transmites. Y no es cursi ... porque es verdad"

De camí de tornada mirant els núvols, he trepitjat una enorme tifarada i no he pogut contenir un somriure del qui se sent net per dins.

El futur ja és aquí

Com peix fora de l'aigua navega el meu cervell en aquests moments. A punt de fer un curtcircuit. Vivim una època difícil, de retallades, desnonaments, amb una taxa d'atur en augment, en estat de recessió, però també en plena expansió tecnològica, que ens imposa invertir en nous aparells si no ens volem quedar enrere. Com es menja tot plegat? Ens han imbuït la por a consumir, però d'altra banda no paren de treure noves maneres de funcionar per la vida: la interactivitat és el futur. Els llibres sembla que tenen els dies comptats, els mòbils fan de tot i sense una "tableta" no seràs res. Si no puges al tren, tens tots els números de perdre o no trobar feina. Tant si t'agrada com si no. Una imposició en tota regla, que barrejada amb la precarietat social, fa que els antidepressius, ansiolítics i les visites als psiquiatres siguin el pedaç per poder sobreviure, això si tens una bona mèdica o pagues "trincu-trincu", perquè la seguretat social no està per collonades.

Parada del bus, carrer Balmes 8 a.m.

Els quioscs s'hauran de reinventar o desapareixeran?, les llibreries també? o hauran fabricar petites prestatgeries amb endolls per carregar el llibre que volem. Brrr, començo a treure espurnes!
M'agraden els llibres i no em tempten els "ereaders", estimo els llibres, sóc feliç fullejant-los, mirant portades a qualsevol llibreria, un entreteniment de luxe.
L'altre dia vaig veure per primera vegada una novel.la en format digital, em vaig esgarrifar, el primer que vaig dir: que no talla paraules? es veu que no, però pots engrandir, buscar i tenir 1.500 llibres!!! en un petit aparell mida agenda. I? em pregunto. Si amb un ja faig. Així no hi ha guions, no?

Em passo el dia davant d'un ordinador i quan acabo, el que necessito és tocar de peus a terra, no endinsar-me dins un altre input electrònic que m'agredeixi la vista i el cervell. Quan faig el trajecte amb l'autobús, és curiós, perquè tothom està abstret amb el mòbil, llibre digital, tableta o portàtil, no poden estar sols amb ells mateixos?, en el seu propi silenci? El meu passatemps és badar, mirar les persones i inventar-me històries sobre la seva vida, petits relats, no em cal cap suport per llegir-los, ja me'ls fabrico jo, sinó miro al carrer i veig el canvi de llum, xerro amb algú altre o em distrec amb el paisatge urbà.

Això sí, a casa, cada dia m'espera un llibre abans d'agafar el son. Amb els digitals no pots saber a què t'enfrontes, si la novel.la és un totxo, quin posat fa, si té una portada seductora, veure el que et falta per acabar-lo. El fet de passar plana, es converteix en una relació particular entre ell i jo, el contacte amb la textura del paper, l'olor a tinta, poder guixar-lo amb el llapis o posar-hi i un marcador.
Sóc realista i sé els avantatges i el perquè dels digitals, són el futur, com al seu dia va passar amb la càmara analògica i la digital, però ara com ara, seré fidel al format paper, són molts anys d'amor incondicional, no em vull divorciar ni fer-li el salt.

M'imagino un futur on a les tauletes de nit i a les prestatgeries sobrarà lloc, tindrem el mòbil com tercer braç, l'eina que ho controlarà tot, la "tableta" per veure pel.lícules o llegir una novel.la. No caldrà ni la petita llum, segur que el mòbil tindrà una "led" que si tenim necessitat d'anar al lavabo l'agafarem i tindrà la funció "lot".

La frase de Quevedo "érase un hombre a una nariz pegado" la podrem modificar i dir "érase un hombre a un aparato pegado".

Ens oblidarem de recordar? Ho tindrem molt fàcil amb el search, no caldrà parar-nos a pensar. Arribarem a vells amb una memòria digna?, o tots serem víctimes d'una demència senil precoç? que no recordarem ni com fer funcionar l'aparell que ens feia més còmoda la vida.

Estic a punt de curtcircuitar! El futur m'esglaia.

Una immensa minoria?

Arrel del meu post, Sara l'escrivent, on denunciava que les noves generacions eren analfabets a l'hora d'expressar els seus sentiments o opinions, s'ha desencadenat una reivindicació juvenil, minsa, però suficient per poder afirmar que no tot està perdut.

El Roger va posar el crit al cel i em va passar el link d'en Guillem Sanchis, un noi de 15 anys, que escriu les seves opinions del món que l'envolta, i malgrat que ell diu que fa el que pot, crec que se'n surt d'una manera brillant.

A la Núria (14 anys), la vaig enxampar amb aquella espurna d'emoció als ulls quan cantava, acompanyada de seva guitarra, la darrera cançó que havia composat o manllevat d'un altre jove del grup.

La Laia R. de 13 anys, em va enviar un poema que havia escrit a la seva besàvia, que vull reproduir en aquest post per donar veu a aquesta immensa minoria.

De bon matí pel camí del riu

entre floretes i campanetes roses

la vida completa casi finalitzada,

la llum dels teus ulls hi llueixen.

Ja poc temps queda, però

aquella mica de tendresa i

d’alegria sempre en el record

es guarda, en un racó del cor.

El teu bell rostre em fa

veure la llum i el teu

somriure juvenil em fa

veure la vida d’una altra manera.

El tren esta arribant al final,

la teva biografia plena

de bones obres igual que el meu record 

de bons moments.

Has superat tots els obstacles

de la vida, has triat molt bé

els camins que et pertocaven,

els que devies portar.

La infància hagués estat negra

sense tu, però ha estat rosa, plena

de llum i de color savent que

estaves al meu costat.

Viure el teu canvi físic,

el teu caminar més lent

la teva pell canviar, els teus

cabells emblanquir.

El tacte de les teves mans

quan m’acaronen en els moments

més inesperats, és diferent,

però noto aquesta vida encara.

Has sigut nena, noia, dona, esposa

mare, àvia, besàvia, amiga, companya..

en  totes aquestes etapes te n’has sortit

amb actitud, amb valentia i amb força.

Has tingut fills, nets, besnéts,

i a tots els has estimat, ajudat,

encoratjat, consolat tots tenim

una part teva dins nostre.

Et dono les gràcies per existir,

per estimar, per ensenyar,

per ajudar, per animar,

per castigar, per compartit,

per indicar, per lluitar,

per perdonar, per aguantar, per...

SER COM ETS.

Nois, el món no canviarà per molta poesia i música que li posem. Però si més no, els que estem a prop gaudirem els uns dels altres, intercanviant els nostres sentiments amb les úniques eines que no ens poden arrabassar ni retallar: la creativitat i la imaginació que fan que el dia a dia sigui més digerible.

Una tarantela, si us plau

Els morts són més forts que nosaltres, tenen tota la vida per davant... 

però els absents són pitjors, ens turmenten més que els morts.

 (Frase de "Tous les soleils", de Philippe Claudel)

Avui em sento així, acabo de tornar a veure la pel.lícula i aquesta frase desxifra a la perfecció el meu estat d'ànim. Sí, avui és un día d'enyorança per les absències, no dels meus morts, que existeixen mentre jo tingui alè i estan presents al lloc i amb el sentiment que els pertoca.
Avui és dia de malenconia i pluja; l'aigua que s'enduu tot allò que voleia en una atmosfera llunyana i que va ser important per a mi, i el vent amb el seu udol em fa sentir la seva presència distant. Tristor d'un dia gris de pluja per dins i per fora.

Em caldrà una tarantela (Oi oi oi, oi oi oaaaaaaa) que com deia el protagonista "el seu ritme ajuda a extirpar la tristesa que provoca el verí de l'aranya i la veu fa de vincle entre el món de l'home i les forces obscures que l'han de guarir".

... I tornarà a sortir el sol, tots els sols. 

Sense sortida

Avui sóc tu, Amina, perquè en el teu cas, jo hauria fet el mateix.
No entraré en detalls escabrosos ni en el rebombori polític o mediàtic que el teu suïcidi ha provocat. No m'interessa gens.
Només m'importes tu, l'adolescent de 17 anys que has dit "prou" de l'única manera que sabies, després de ser violada als teus 15 anys i obligada a casar-te amb el teu botxí.
Pateixo perquè tu has patit, ploro per l'amor que no t'ha donat ningú i per la infantesa que t'han arrabassat violentament. Vull que sàpigues que existeix una manera d'estimar diferent, que les mateixes mans desesperades que t'han occit, haurien pogut amanyagar l'espatlla, el cos i els cabells de la persona enamorada. No t'han donat el temps ni l'oportunitat de descobrir el món de la tendresa, del joc, de la seducció, del festeig.
Sóc al teu costat en la soledat que et va portar a la fugida sense retorn. No tinguis por, sóc amb tu, el patiment s'acabat. Des del meu bloc vetllo per la teva dignitat com a nena, com a dona, com a ésser humà. El fet de pertànyer a una altra cultura no ho justifica, perquè el dolor, la vexació, l'agressió són sentiments universals, no et sentis culpable de res, vas arribar al límit del sofriment i no tenies cap altra sortida.


Silenci d'amor per a tu, Amina. 

Sara, l'escrivent

El fet d'escriure és per a mi una necessitat vital, quasi terapèutica. Buidar els pensaments, les fantasies, els sentiments,  per alliberar-los i fixar-los en un bocí de paper. És una manera d'expressar-me, que té un matís diferent al llenguatge oral de la comunicació, molt més directa i espotània. Hi ha tot un univers intern que em demana sortir a l'exterior, i l'eina que millor domino és l'escriptura.

Arrel d'això, els que m'envolten ja m'han penjat l'etiqueta que puc escriure de tot, perquè "com que no et costa gens". Em sento com els antics escrivents, que amb una taula, dues cadires enmig del carrer, uns quants fulls i una ploma, escribien les cartes i papers oficials dels analfabets.
Sense anar més lluny fa dues setmanes vaig escriure una nota de defunció d'un veí de casa els pares per penjar a l'ascensor. Estava perplexa que amb tanta gent que viu a la finca, ningú estigués capacitat per fer-ho. Es veu que no, val a dir que aquell humild i improvisat cartellet va fer estralls, em varen felicitar per la bona lletra i el to tan "senyor" de l'escrit.
He escrit comandes de tota mena, textos de presentació, escrits per casaments, fins i tot postaletes de primera comunió.
El que no tenen en compte, ni crec que s'ho plantegin, és que escriure costa quan no estàs inspirat, quan no tens la disposició ni les ganes, però amb la frase: res, el primer que et surti!! quatre ratlles!!! tant se val!!! segur que ho fas millor que nosaltres!!, ho tenen tot resolt i no m'hi puc negar, "preferiries no fer-ho", però no tinc el tarannà ni la gansoneria del Bartleby.

El que més em sobta és que molta gent no sap expressar el que vol dir, hi ha una distància immensa entre el pensament i el llenguatge. La setmana passada vaig ajudar al nebot a fer un treball en grup d'un llibre per l'escola i em vaig esgarrifar en adonar-me que les noves generacions no saben redactar, tenen un altre registre. N'hi ha que no retenen el que llegeixen, d'altres que, tot i entenent el que han llegit, perquè et responen a les preguntes bàsiques, són incapaços de traslladar-ho al paper, el vocabulari és precari i la redacció mutilada.

Aquí reivindico a les escoles, als mestres, al pla d'ensenyament que es plantegin canviar de mètode i facin que els nens i adolescents aprenguin a expressar-se, que afegeixin al seu llenguatge propi, sincopat i immediat de les xarxes informàtiques, la versió "extended", que puguin escriure el que saben; la forma i les faltes d'ortografia m'horroritzen menys, el que compta és tinguin una eina tan bàsica com és l'escriptura per exterioritzar el que senten, el que llegeixen, el que veuen, el que són. No passin pena els polítics, per això no cal retallar res, només canviar el focus, sinó de les escoles sortiran (i surten) joves tan analfabets com els de l'època dels nostres besavis. Sí, saben llegir i escriure, però no saben com emprar-ho.

No tots hem de ser Dorothy Parker (ja m'agradaria!), que va copsar la quotidianietat d'una època amb el seu particular punt àcid i sarcàstic, de l'escriptura en va fer el seu ofici. Va poder escriure el seu propi epitafi "Excuse My Dust" ("Disculpin per la pols"  / "Perdonen por el polvo"), expressant-se fins i tot morta! i sense recórrer a la filla de la veïna del primer.

Escriure, escriure és constància, té un preu i necessita un temps, però no vull cedir al discurs que és una guerra perduda, tothom millor o pitjor té la capacitat d'expressar-se per escrit, no com a professionals, només cal que s'observi per una finestra i es teclegi el que hom veu i sent. Això per a mi ja és literatura en els temps que córren.

Vàrem treure un 8 del treball de comprensió i crítica del llibre. El primer del meu nebot, no va ser tant difícil al cap i a la fi. Preneu-ne nota senyors polítics, mestres i ensenyament en general....

Conte contat, conte acabat?

Gràcies a totes les veus amigues que vàreu continuar el meu conte
amb els vostres comentaris.

Aquí en teniu el resultat, no podia més que dedicar-vos
un post amb la història sencera.

"L'alegria és la forma més senzilla de l'agraïment".

.... A finals del mes de gener i amb els primers raigs de sol, una xiqueta va apretar a córrer cap a l'estació del Passeig de Gràcia per agafar un tren, direcció desconeguda, cap a la màgia, cap al mar, a la recerca d'onades rialleres i un mar gèlid que li omplís la vista d'horitzons encoratjadors...

Una vez en el tren, la chica colocó la mochila entre sus pies y se hundió en el asiento, atenta a cada nuevo sonido, identificando en ellos las pistas que le descubrirían su nuevo destino, por ahora desconocido... ¿quién dice que es imposible sentir en el rostro la brisa del mar desde un vagón que atraviesa las entrañas de la ciudad?

Apoyó la cabeza en el cristal de la ventana y cerró los ojos. Era agradable olvidarse de las prisas, de los lugares marcados en el mapa y en la agenda y dejarse llevar. Sin más. Con los ojos cerrados, el mundo se escuchaba distinto. La cremallera de un bolso que se abría. Los besos húmedos de una pareja en el asiento de atrás. Y hasta el ronroneo de algún gato travieso que quizá viajaba en una maleta, y que le llegaba con la misma claridad que si lo hubiera tenido acurrucado en su regazo.

Al compás de los movimientos y como si de un mantra se tratara, la acariciaron en voz baja sus propias palabras: "Busco únicamente lo que me pertenece. La alegría y la paz son mi herencia". Tras de sí, se diluía despacio el tiempo. Aquí estoy bien...

Se quedó profundamente dormida y soñó. Parecía que el sol a través del cristal de la ventanilla le proporcionaba la visión de aquellas escenas que se sucedían una tras otra con tal claridad, que cuando despertó tardó en comprender si habían sido reales o formaban parte de su sueño.

Una voz sonó desde algún lugar desconocido -¿SaraMaga estas ahí? ¿no recuerdas que tu sitio estas entre los inmortales? ¿Qué haces en un tren inmundo lleno de malos olores? tu espacio está entre las personas que amas y te aman, que son muchas, aunque ni ellas mismas se den cuenta. Lo sabes, lo percibo en tu respiración. Así que sal de entre esa multitud y coge un rayo de sol. Sí, ese que entra por la ventanilla, y él, no lo dudes te llevará hacia el infinito; ese infinito que tú llenas de amor de amigos de... tantas cosas que no las puedo recordar. No temas y vete.

De sobte va sonar el mòbil..."plim plim" ostres! va dir la xiqueta, ja semblava que estigues a la pel.li del di Caprio, "Origin" es deia? Tenia un missatge. El va llegir encuriossida "Baixa a la següent estació. T'espero a la via 2. Tu no em coneixes, però jo a tu sí."

En la vía 2 había poca gente y al apearse del tren vio a una chica de estatura mediana y con un jersey rojo que con sus brazos levantaba un cartel que decía "espero a SaraMaga".

No m'agrada aquesta andana i menys la noia de vermell que reclama a un turista. La persona que diu que em coneix ja apareixerà, dubto si tornar a pujar al tren, un calfred puja esquena amunt.

La vaig observar de lluny, i efectivament, no la coneixia, però el seu posat em resultava molt familiar...
Potser era la germana que sempre vaig desitjar. L'atracció cap a ella em va fer oblidar els dubtes, el tren, l'andana, la noia del jersei vermell, el despròsit de totes les meves becaines dins aquell vagó. Allà baix, al final de l'andana, tocant al pal on estava escrit 2, es recolzava ella. Vaig apretar a córrer.

Els meus pensaments corrien mes que jo, però quan era tan sols a un metre d’ella, els meus records es van aturar de cop, al mateix temps que jo, quieta, immòbil i sense alè: NOOOOOOOOOOOOOOOO ... vaig cridar !!! El subconscient em va trair, volia que fos ella però no va ser així, ara ja no tenia cap dubte, havia de tornar a pujar al tren, potser encara estava somiant ???

Panteixant i amarada de suor em vaig despertar, el somni s'anava diluint a una velocitat que semblava que volia acompanyar el tacatrac del tren. Encara amb els ulls entervolits vaig mirar per la finestra, allà, vers l'infinit va apareixer la seva silueta, majestuosa i daurada. El cor se'm va accelerar, no m'ho podia creure!!! Era més bell del que mai hauria pogut imaginar i el tenia ja ben aprop, quasi a tocar.

Oler...
arañar, acariciar y morder como se muerde a un gato. Y como un gato dormido la imagen permanecía estática mientras el tren se desplazaba. En el fondo detrás de la figura podía ver árboles en movimiento, un bosque, y después una carretera y luego otra, y cada trozo de asfalto era una posibilidad para mi viaje. Porqué viajar en tren y no en bicicleta. Porqué las visiones desaparecen cuando estás a punto de tocarlas. Pero todas estas preguntas quedaron en suspenso cuando el tren frenó en seco y quedó inmovilizado, como esperando a un pasajero en medio de la nada.

...el sol amarava el paisatge i una xiqueta amb una motxilla plena de vida, venia corrent, assedegada per agafar aquell tren que l'esperava al Passeig de Gràcia, direcció al mar d'horitzons encoratjadors i d'onades rialleres. Va pujar impacient al seu tren sense destí per viure la màgia del viatge. El xiulet va sonar i mentre arrencaven començava una altra història...

Mata-segells

 

                                                                                          imatge de l'arxiu Cervantes

Com a la pel.lícula de Charles Chaplin "Tiempos modernos", on les condicions laborals canvien arrel de la innovadora producció en cadena, als nostres temps tot està evolucionant a la velocitat de la llum.

Fa dies que hi dono voltes, sóc de les que em fascina la tecnologia i si no em controlo aquest punt d'addicció no el puc deturar. Estic en ple dilema, fins a quin punt em fa falta tot allò que m'ofereix el mercat? A la meva part capriciosa li cau la baba quan veu els iPads i els nous iPhones, on en tot moment pots fer fotos magnífiques, saber el temps que fa a qualsevol lloc del planeta, llegir el llibre que vulgui, veure una sèrie de TV, tenir una plataforma on puc escriure o fer-lo servir de GPS per agafar la millor ruta???¿¿¿¿ i alhora estar connectat al what's up o al xat per preguntar i/o "parlar" i obtenir resposta immediata. Tot això hi cap dins la meva bossa, barrejat amb els mocadors i la T10.

Estic com a la pel.lícula a mig camí entre el cinema mut i el sonor. A hores d'ara a casa tinc un ordinador de sobretaula prou bo per treballar, internet, em comunico a través de mail, disposo d'un bloc i un mòbil modest per rebre, fer trucades i enviar els "caducats" sms.

Racionalment crec que en tinc prou, fins i tot massa, perquè reconec que hi estic "enganxada", no hi ha dia que en arribar a casa, després d'una jornada de 8 hores d'ordinador, el primer que faig és engegar-lo per veure els mails personals. 

La meva curiositat i habilitat tecnològica em tempta a jugar amb els nous aparells. Són els paranys de la nostra època: estar distret amb una "joguina" a les mans, siguis on siguis a qualsevol hora, fer-te creure que tens el món a la teva bossa, localitzable i localitzar en tot moment.

Aquí és on la meva decisió es decanta i es pronuncia: NO VULL a hores d'ara (mai es pot dir del tot que no) que la meva motxilla em reclami quan jo senzillament vull estar badant, que em deixin tranquil.la si no vull estar localitzable, no estar patint per si tinc o no cobertura, que els meus ulls mirin a l'horitzó, que deixin d'enfocar. Sé que puc no fer-ne cas, però si entres al joc, sortir-ne no resulta fàcil, som animals de costums. El que vull es tenir la sensació que tinc les regnes del "meu temps", i que la modernitat no m'engoli amb les seus temptadors reclams. NO.

Pensan-t'hi bé, hi ha coses que sempre tornen. És curiós, abans quan enviaves "per correu" una carta o postal, sabies d'on provenia pel seu mata-segells, ara quan t'envien un correu electrònic, alguns finalitzen amb les famoses: "Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone" "Enviado desde mi iPad" "Enviado desde mi dispositivo BlackBerry® de Orange" "Enviado desde mi iPhone"... ¿no ve a ser el mateix? em pregunto sinó són els mata-segells moderns del correu, malhauradament crec que és més qüestió publicitària que una altra cosa. No puc deixar de preguntar-me què n'hem de fer des d'on i com ho envien? No té cap sentit.

Com deia J.V. Foix: M’exalta el nou i m’enamora el vell.

l'eterna dicotomia de l'ésser humà. I, posats a triar, prefereixo l'encant del que m'enamora i aparcar, mentre pugui, el que m'exalta, que com als "Tiempos modernos" només fa que desencadenar inquietud, ansietat i et té lligat, immòbil davant de la cadena del progrés que no et deixa ser tu mateix.

Explica'm un conte

Ara en aquests moments hauria de ser a Sitges, en concret a can Bacardi, en companyia de les xiques del Masroig celebrant l'aniversari de la Maite, vinguda des de Vancouver. Un cap de setmana per a nosaltres, amb nosaltres, amb ella, amb mi, amb les altres. L'hotelet a punt i els ànims pels núvols, com quan érem les nenes i compartíem jocs pels carrers del petit poblet, el riure i l'energia encomanadissa d'aquelles que estan a gust en companyia.
En canvi m'he quedat a ciutat, per KO tècnic escribint el post.

Estic en un d'aquells moments que anomeno"fora de lloc" ("en raro" com diria la meva amiga Carmen). No em toca estar aquí, físicament em trobo en un indret i mentalment n'estic en un altre. En plena lluita interna del que fas i el que voldries.

Per consolar-me demanaria, vaaa "explica'm un conte" aquesta nit, fluixet, a cau d'orella, que em distregui i m'agafi aquella son dolça i plàcida que només aconsegueixo amb el poder de les paraules. És un costum que perdem en fer-nos els adults. Ara els llegim, i no, no és el mateix, perquè és un plaer solitari, manca la melodia de la veu amiga que et regala, amb la seva entonació, una atmosfera càlida que omple el silenci de màgia i fantasia.

Recordo el fragment d'Isak Dinesen a "Memòries d'Àfrica"... hi havia una vegada a Àfrica... la dona que s'inventa a partir d'una paraula una història que encisa a dos homes cepats. Ho envejo i ho trobo a faltar al meu món, que tendim a aïllar-nos endollats als auriculars, als mòbils o en la nostra pròpia lectura. M'agradaria que l'Isak Dinesen m'expliqués algun dels seus fascinants "Contes d'hivern", per a mi el millor de la seva obra.

“L'home fill d'aquestes terres llegia al paisatge com en un llibre”. 

“La vella Laponia es va girar vers ells, i els seus ulls resplendiren 
com l’or a la claror produïda per un llum”.

Necessito un conte que em transporti a països exòtics o a l'encant de Sitges amb les meves estimades amigues. Viatjar amb la imaginació, i si em manca un "contaire", sempre em queda l'univers del somni. Avui en posar el cap al coixí i abans de tancar el llum, en començaré un, en veu alta fins que m'adormi i el meu "altre jo" ja s'encarregarà de continuar-lo.

............................"A finals del mes de gener i amb els primers raigs de sol, una xiqueta va apretar a córrer cap a l'estació del Passeig de Gràcia per agafar un tren, direcció desconeguda, cap a la màgia, cap al mar, a la recerca d'onades rialleres i un mar gèlid que li omplis la vista d'horitzons encoratjadors".................................

Felicitació fora de data

La meva condició de nòmada des que vaig tornar de París, m'ha fet perdre la noció del temps i les dates importants. El meu calendari està atapeït de cites mediques, rehabilitacions, papers oficials i horaris laborals.

Em va caure l'ànima als peus quan la meva amiga de vida em va trucar per preguntar-me si estaba bé, perquè jo, que sempre he estat molt complida, m'havia oblidat de felicitar-la pel seu aniversari.

Amb el desgavell de dates personals, la seva se'm va perdre.

Disposo d'una segona oportunitat, però. Ella és d'aquelles persones que té dos vides: el dia que va venir al món (el 15 de gener) i el dia que va néixer oficialment (el 18 del mateix mes). Així que aquest any aniré de legal i rebrà la meva felicitació amb la data del seu DNI.

La seva història va molt lligada a la meva i vull dedicar-li aquest post per homenatjar els petits tresorts que ens regala la vida i que sovint no en som conscients. Ella n'és un dels més preuats.

Ens coneixem des dels 9 anys i ara ja ens tenyim les canes. Això deu ser significatiu, són molts anys compartint vivències de tots colors amb amor incondicional. La gent ens atorga la categoria de germanes o cosines, encara que físicament som la nit i el dia, però com passa amb les mascotes, que de viure i conviure adopten la fesomia dels seus amos, nosaltres tenim un aire, un posat i una manera de fer i d'estimar que fa que ens assemblem en el gest vital.

No m'imagino la meva vida sense ella. Recordo la llista que em va fer un  dia, com a la pel.lícula "Que bello es vivir", del que hauria estat el món si jo no hagués nascut, salpebrat amb el seu sentit de humor. En aquells moments em va fer sortir d'un bon forat negre, aquell que hi vas a  petar sense saber com, i ella, com el seu admirat Harrison Ford en el paper d'Indiana Jones, em va treure d'allà agafant-me de la mà i repartint hòsties a tort i a dret a qui em pugués fer mal.

Sempre serem aquelles "señoritas del mundo" que vàrem inventar en la nostra adolescència. Sense haver anat més ellà d'Andorra, somniàvem despertes abans d'anar a dormir dient que de grans ens passaríem la vida voltant món, passejant-nos pels aeroports d'arreu amb una rècua d'admiradors al darrere. No estaríem lligades a res ni a ningú. Ella i jo ens menjaríem el món a cop de glamour.


I, malgrat no ha estat així, encara conservem part de l'essència dels nostres somnis, per això vull acabar amb unes paraules del nostre estimat i enyorat Antonio Vega

Por las desdichas pasadas, reivindico la euforia de vivir.

Amiga, bon aniversari! bufa l'espelma del pastís especial de mandarina i que el teu desig et fagi volar per indrets de plena felicitat. Grills de records i bons auguris!!!!