Una tarantela, si us plau

Els morts són més forts que nosaltres, tenen tota la vida per davant... 

però els absents són pitjors, ens turmenten més que els morts.

 (Frase de "Tous les soleils", de Philippe Claudel)

Avui em sento així, acabo de tornar a veure la pel.lícula i aquesta frase desxifra a la perfecció el meu estat d'ànim. Sí, avui és un día d'enyorança per les absències, no dels meus morts, que existeixen mentre jo tingui alè i estan presents al lloc i amb el sentiment que els pertoca.
Avui és dia de malenconia i pluja; l'aigua que s'enduu tot allò que voleia en una atmosfera llunyana i que va ser important per a mi, i el vent amb el seu udol em fa sentir la seva presència distant. Tristor d'un dia gris de pluja per dins i per fora.

Em caldrà una tarantela (Oi oi oi, oi oi oaaaaaaa) que com deia el protagonista "el seu ritme ajuda a extirpar la tristesa que provoca el verí de l'aranya i la veu fa de vincle entre el món de l'home i les forces obscures que l'han de guarir".

... I tornarà a sortir el sol, tots els sols.