El Roger va posar el crit al cel i em va passar el link d'en Guillem Sanchis, un noi de 15 anys, que escriu les seves opinions del món que l'envolta, i malgrat que ell diu que fa el que pot, crec que se'n surt d'una manera brillant.
A la Núria (14 anys), la vaig enxampar amb aquella espurna d'emoció als ulls quan cantava, acompanyada de seva guitarra, la darrera cançó que havia composat o manllevat d'un altre jove del grup.
La Laia R. de 13 anys, em va enviar un poema que havia escrit a la seva besàvia, que vull reproduir en aquest post per donar veu a aquesta immensa minoria.
De bon matí pel camí del riu
entre floretes i campanetes roses
la vida completa casi finalitzada,
la llum dels teus ulls hi llueixen.
Ja poc temps queda, però
aquella mica de tendresa i
d’alegria sempre en el record
es guarda, en un racó del cor.
El teu bell rostre em fa
veure la llum i el teu
somriure juvenil em fa
veure la vida d’una altra manera.
El tren esta arribant al final,
la teva biografia plena
de bones obres igual que el meu record
de bons moments.
Has superat tots els obstacles
de la vida, has triat molt bé
els camins que et pertocaven,
els que devies portar.
La infància hagués estat negra
sense tu, però ha estat rosa, plena
de llum i de color savent que
estaves al meu costat.
Viure el teu canvi físic,
el teu caminar més lent
la teva pell canviar, els teus
cabells emblanquir.
El tacte de les teves mans
quan m’acaronen en els moments
més inesperats, és diferent,
però noto aquesta vida encara.
Has sigut nena, noia, dona, esposa
mare, àvia, besàvia, amiga, companya..
en totes aquestes etapes te n’has sortit
amb actitud, amb valentia i amb força.
Has tingut fills, nets, besnéts,
i a tots els has estimat, ajudat,
encoratjat, consolat tots tenim
una part teva dins nostre.
Et dono les gràcies per existir,
per estimar, per ensenyar,
per ajudar, per animar,
per castigar, per compartit,
per indicar, per lluitar,
per perdonar, per aguantar, per...
SER COM ETS.
Nois, el món no canviarà per molta poesia i música que li posem. Però si més no, els que estem a prop gaudirem els uns dels altres, intercanviant els nostres sentiments amb les úniques eines que no ens poden arrabassar ni retallar: la creativitat i la imaginació que fan que el dia a dia sigui més digerible.
4 comentaris:
Cierto. Si nos acostumbráramos a expresar más nuestros sentimientos (ya sea poética o musicalmente o como quiera que sea) estaríamos más en contacto con nosotros mismos y con los demás.
Muy linda la poesía!
Gràcies i endavant amb el blog el trobo molt emotiu.
m'agrada aquesta idea !!! Hi ha molta gent jove que escriu molt be i potser aquesta serà una manera de que puguin mostrar-ho al mon !!!
Xitos
Pepa
Publica un comentari a l'entrada