Conte contat, conte acabat?

Gràcies a totes les veus amigues que vàreu continuar el meu conte
amb els vostres comentaris.

Aquí en teniu el resultat, no podia més que dedicar-vos
un post amb la història sencera.

"L'alegria és la forma més senzilla de l'agraïment".

.... A finals del mes de gener i amb els primers raigs de sol, una xiqueta va apretar a córrer cap a l'estació del Passeig de Gràcia per agafar un tren, direcció desconeguda, cap a la màgia, cap al mar, a la recerca d'onades rialleres i un mar gèlid que li omplís la vista d'horitzons encoratjadors...

Una vez en el tren, la chica colocó la mochila entre sus pies y se hundió en el asiento, atenta a cada nuevo sonido, identificando en ellos las pistas que le descubrirían su nuevo destino, por ahora desconocido... ¿quién dice que es imposible sentir en el rostro la brisa del mar desde un vagón que atraviesa las entrañas de la ciudad?

Apoyó la cabeza en el cristal de la ventana y cerró los ojos. Era agradable olvidarse de las prisas, de los lugares marcados en el mapa y en la agenda y dejarse llevar. Sin más. Con los ojos cerrados, el mundo se escuchaba distinto. La cremallera de un bolso que se abría. Los besos húmedos de una pareja en el asiento de atrás. Y hasta el ronroneo de algún gato travieso que quizá viajaba en una maleta, y que le llegaba con la misma claridad que si lo hubiera tenido acurrucado en su regazo.

Al compás de los movimientos y como si de un mantra se tratara, la acariciaron en voz baja sus propias palabras: "Busco únicamente lo que me pertenece. La alegría y la paz son mi herencia". Tras de sí, se diluía despacio el tiempo. Aquí estoy bien...

Se quedó profundamente dormida y soñó. Parecía que el sol a través del cristal de la ventanilla le proporcionaba la visión de aquellas escenas que se sucedían una tras otra con tal claridad, que cuando despertó tardó en comprender si habían sido reales o formaban parte de su sueño.

Una voz sonó desde algún lugar desconocido -¿SaraMaga estas ahí? ¿no recuerdas que tu sitio estas entre los inmortales? ¿Qué haces en un tren inmundo lleno de malos olores? tu espacio está entre las personas que amas y te aman, que son muchas, aunque ni ellas mismas se den cuenta. Lo sabes, lo percibo en tu respiración. Así que sal de entre esa multitud y coge un rayo de sol. Sí, ese que entra por la ventanilla, y él, no lo dudes te llevará hacia el infinito; ese infinito que tú llenas de amor de amigos de... tantas cosas que no las puedo recordar. No temas y vete.

De sobte va sonar el mòbil..."plim plim" ostres! va dir la xiqueta, ja semblava que estigues a la pel.li del di Caprio, "Origin" es deia? Tenia un missatge. El va llegir encuriossida "Baixa a la següent estació. T'espero a la via 2. Tu no em coneixes, però jo a tu sí."

En la vía 2 había poca gente y al apearse del tren vio a una chica de estatura mediana y con un jersey rojo que con sus brazos levantaba un cartel que decía "espero a SaraMaga".

No m'agrada aquesta andana i menys la noia de vermell que reclama a un turista. La persona que diu que em coneix ja apareixerà, dubto si tornar a pujar al tren, un calfred puja esquena amunt.

La vaig observar de lluny, i efectivament, no la coneixia, però el seu posat em resultava molt familiar...
Potser era la germana que sempre vaig desitjar. L'atracció cap a ella em va fer oblidar els dubtes, el tren, l'andana, la noia del jersei vermell, el despròsit de totes les meves becaines dins aquell vagó. Allà baix, al final de l'andana, tocant al pal on estava escrit 2, es recolzava ella. Vaig apretar a córrer.

Els meus pensaments corrien mes que jo, però quan era tan sols a un metre d’ella, els meus records es van aturar de cop, al mateix temps que jo, quieta, immòbil i sense alè: NOOOOOOOOOOOOOOOO ... vaig cridar !!! El subconscient em va trair, volia que fos ella però no va ser així, ara ja no tenia cap dubte, havia de tornar a pujar al tren, potser encara estava somiant ???

Panteixant i amarada de suor em vaig despertar, el somni s'anava diluint a una velocitat que semblava que volia acompanyar el tacatrac del tren. Encara amb els ulls entervolits vaig mirar per la finestra, allà, vers l'infinit va apareixer la seva silueta, majestuosa i daurada. El cor se'm va accelerar, no m'ho podia creure!!! Era més bell del que mai hauria pogut imaginar i el tenia ja ben aprop, quasi a tocar.

Oler...
arañar, acariciar y morder como se muerde a un gato. Y como un gato dormido la imagen permanecía estática mientras el tren se desplazaba. En el fondo detrás de la figura podía ver árboles en movimiento, un bosque, y después una carretera y luego otra, y cada trozo de asfalto era una posibilidad para mi viaje. Porqué viajar en tren y no en bicicleta. Porqué las visiones desaparecen cuando estás a punto de tocarlas. Pero todas estas preguntas quedaron en suspenso cuando el tren frenó en seco y quedó inmovilizado, como esperando a un pasajero en medio de la nada.

...el sol amarava el paisatge i una xiqueta amb una motxilla plena de vida, venia corrent, assedegada per agafar aquell tren que l'esperava al Passeig de Gràcia, direcció al mar d'horitzons encoratjadors i d'onades rialleres. Va pujar impacient al seu tren sense destí per viure la màgia del viatge. El xiulet va sonar i mentre arrencaven començava una altra història...

Mata-segells

 

                                                                                          imatge de l'arxiu Cervantes

Com a la pel.lícula de Charles Chaplin "Tiempos modernos", on les condicions laborals canvien arrel de la innovadora producció en cadena, als nostres temps tot està evolucionant a la velocitat de la llum.

Fa dies que hi dono voltes, sóc de les que em fascina la tecnologia i si no em controlo aquest punt d'addicció no el puc deturar. Estic en ple dilema, fins a quin punt em fa falta tot allò que m'ofereix el mercat? A la meva part capriciosa li cau la baba quan veu els iPads i els nous iPhones, on en tot moment pots fer fotos magnífiques, saber el temps que fa a qualsevol lloc del planeta, llegir el llibre que vulgui, veure una sèrie de TV, tenir una plataforma on puc escriure o fer-lo servir de GPS per agafar la millor ruta???¿¿¿¿ i alhora estar connectat al what's up o al xat per preguntar i/o "parlar" i obtenir resposta immediata. Tot això hi cap dins la meva bossa, barrejat amb els mocadors i la T10.

Estic com a la pel.lícula a mig camí entre el cinema mut i el sonor. A hores d'ara a casa tinc un ordinador de sobretaula prou bo per treballar, internet, em comunico a través de mail, disposo d'un bloc i un mòbil modest per rebre, fer trucades i enviar els "caducats" sms.

Racionalment crec que en tinc prou, fins i tot massa, perquè reconec que hi estic "enganxada", no hi ha dia que en arribar a casa, després d'una jornada de 8 hores d'ordinador, el primer que faig és engegar-lo per veure els mails personals. 

La meva curiositat i habilitat tecnològica em tempta a jugar amb els nous aparells. Són els paranys de la nostra època: estar distret amb una "joguina" a les mans, siguis on siguis a qualsevol hora, fer-te creure que tens el món a la teva bossa, localitzable i localitzar en tot moment.

Aquí és on la meva decisió es decanta i es pronuncia: NO VULL a hores d'ara (mai es pot dir del tot que no) que la meva motxilla em reclami quan jo senzillament vull estar badant, que em deixin tranquil.la si no vull estar localitzable, no estar patint per si tinc o no cobertura, que els meus ulls mirin a l'horitzó, que deixin d'enfocar. Sé que puc no fer-ne cas, però si entres al joc, sortir-ne no resulta fàcil, som animals de costums. El que vull es tenir la sensació que tinc les regnes del "meu temps", i que la modernitat no m'engoli amb les seus temptadors reclams. NO.

Pensan-t'hi bé, hi ha coses que sempre tornen. És curiós, abans quan enviaves "per correu" una carta o postal, sabies d'on provenia pel seu mata-segells, ara quan t'envien un correu electrònic, alguns finalitzen amb les famoses: "Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone" "Enviado desde mi iPad" "Enviado desde mi dispositivo BlackBerry® de Orange" "Enviado desde mi iPhone"... ¿no ve a ser el mateix? em pregunto sinó són els mata-segells moderns del correu, malhauradament crec que és més qüestió publicitària que una altra cosa. No puc deixar de preguntar-me què n'hem de fer des d'on i com ho envien? No té cap sentit.

Com deia J.V. Foix: M’exalta el nou i m’enamora el vell.

l'eterna dicotomia de l'ésser humà. I, posats a triar, prefereixo l'encant del que m'enamora i aparcar, mentre pugui, el que m'exalta, que com als "Tiempos modernos" només fa que desencadenar inquietud, ansietat i et té lligat, immòbil davant de la cadena del progrés que no et deixa ser tu mateix.