imatge de l'arxiu Cervantes
Fa dies que hi dono voltes, sóc de les que em fascina la tecnologia i si no em controlo aquest punt d'addicció no el puc deturar. Estic en ple dilema, fins a quin punt em fa falta tot allò que m'ofereix el mercat? A la meva part capriciosa li cau la baba quan veu els iPads i els nous iPhones, on en tot moment pots fer fotos magnífiques, saber el temps que fa a qualsevol lloc del planeta, llegir el llibre que vulgui, veure una sèrie de TV, tenir una plataforma on puc escriure o fer-lo servir de GPS per agafar la millor ruta???¿¿¿¿ i alhora estar connectat al what's up o al xat per preguntar i/o "parlar" i obtenir resposta immediata. Tot això hi cap dins la meva bossa, barrejat amb els mocadors i la T10.
Estic com a la pel.lícula a mig camí entre el cinema mut i el sonor. A hores d'ara a casa tinc un ordinador de sobretaula prou bo per treballar, internet, em comunico a través de mail, disposo d'un bloc i un mòbil modest per rebre, fer trucades i enviar els "caducats" sms.
Racionalment crec que en tinc prou, fins i tot massa, perquè reconec que hi estic "enganxada", no hi ha dia que en arribar a casa, després d'una jornada de 8 hores d'ordinador, el primer que faig és engegar-lo per veure els mails personals.
La meva curiositat i habilitat tecnològica em tempta a jugar amb els nous aparells. Són els paranys de la nostra època: estar distret amb una "joguina" a les mans, siguis on siguis a qualsevol hora, fer-te creure que tens el món a la teva bossa, localitzable i localitzar en tot moment.
Aquí és on la meva decisió es decanta i es pronuncia: NO VULL a hores d'ara (mai es pot dir del tot que no) que la meva motxilla em reclami quan jo senzillament vull estar badant, que em deixin tranquil.la si no vull estar localitzable, no estar patint per si tinc o no cobertura, que els meus ulls mirin a l'horitzó, que deixin d'enfocar. Sé que puc no fer-ne cas, però si entres al joc, sortir-ne no resulta fàcil, som animals de costums. El que vull es tenir la sensació que tinc les regnes del "meu temps", i que la modernitat no m'engoli amb les seus temptadors reclams. NO.
Pensan-t'hi bé, hi ha coses que sempre tornen. És curiós, abans quan enviaves "per correu" una carta o postal, sabies d'on provenia pel seu mata-segells, ara quan t'envien un correu electrònic, alguns finalitzen amb les famoses: "Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone" "Enviado desde mi iPad" "Enviado desde mi dispositivo BlackBerry® de Orange" "Enviado desde mi iPhone"... ¿no ve a ser el mateix? em pregunto sinó són els mata-segells moderns del correu, malhauradament crec que és més qüestió publicitària que una altra cosa. No puc deixar de preguntar-me què n'hem de fer des d'on i com ho envien? No té cap sentit.
Com deia J.V. Foix: M’exalta el nou i m’enamora el vell.
l'eterna dicotomia de l'ésser humà. I, posats a triar, prefereixo l'encant del que m'enamora i aparcar, mentre pugui, el que m'exalta, que com als "Tiempos modernos" només fa que desencadenar inquietud, ansietat i et té lligat, immòbil davant de la cadena del progrés que no et deixa ser tu mateix.
2 comentaris:
el passat dijous vaig començar un nou curs de etxercicis, es un centre portat per fisios, com sempre e anat a parar a un lloc poc frecuent, no recordo quan he pres una decissio de treball, d´oci d´amor, per dir´ho d´alguna manera popular, masiva, reconeguda, pero es que sempre he decidit fer coses que vivraben en mi, coses que tenien algun sentit per mi esclar, he fet allo, per el que s´em movie el cor, algo com inevitable. Crec que per aixo e anat a parar a aquest lloc. Be lo mes renombreble va ser que sí que vaig sortir content de la primera sessio, vaig deixarme anar, un xic, i vaig descobrir que no sols es pot respirar en la boca i el nas en els pulmos, arribe un moment que tot el cos, tots els organs totes les celules i hormones volen respirar reclamen, demanen nosaltres estem aqui i tambe respirem som aqui, i curios, la classe no ere de respiració, pero va ser el missatge per a mi. Be tampoc cal que vagis a classe, pero si que no esta melament compartir en aquest conte que et dexis respirar que tota tu respiri, tambe l´os trencat, el cor trencat, el amor trencat, no se si arribare a les 1001 respiracions a aquest centre pero de moment el meu cor em diu que he trpbat un bon centre desde el que trobarme mes adins, mes aprop, donarme mes complert...
Bé... però potser tampoc canvien tantes coses... i ens continuem emocionant amb el mateix, gaudint, somrient i sommiant. Un bon exemple l'hem tingut amb els Òscar d'avui... potser "The artist", en aquests temps de 3D, de històries enrevesades i FX ens demostra que en el fons, sempre ens captiva el mateix... que ens expliquin històries?
POPOTA
Publica un comentari a l'entrada