La meva estada a París ha estat del tot diferent a les meves previsions. Sovint acostuma a passar, pensem en el futur, ens adelantem als esdeveniments, fem plans, superem obstacles i un cop ets allà, l'atzar s'encarrega de capgirar-ho tot.
El segon dia, la meva ciutat em va obsequiar un carrer moll perquè anés a petar a terra, una relliscada
"comme il faut", el meu cos es va entregar sense cap mena de resistència a la vorera d'un carrer parisenc. El resultat va ser un peu trencat.
Així que aquesta vegada la meva visita va ser d'
interior. No em venia gens de gust llegir o escriure i com en
James Stewart a la "Finestra indiscreta", asseguda al sofà de l'apartament davant d'una finestra em vaig limitar a contemplar com passava la vida a través del gran finestral.
La manca de cortines durant els matins, a causa de la foscor del clima, va fer que podés veure el dia a dia dels apartaments que tenia al davant. Com a ninots d'animació veia en cada finestra gent que es movia i jo m'imaginava, inventava històries i diàlegs força entretinguts. Era com un video sense so, petites pantalles animades a les que només els calia la lletra que li donés veu.
Vaig aprendre la trajectòria i l'horari de la boira parisenca, a primera hora era densa com una mala cosa, gairebé no es podia veure ni el balcó, a poc a poc s'anava diluint fins a tocar el migdia, però mai quedava un cel net i clar, el fred entelava els vidres que suaven gotes d'aigua d'un París d'hivern. El Sena com a rei d'una ciutat freda que humiteja sense perdó el seu clima indolent.
Les cornelles negres feien acte de presència a trenc d'alba, amb la primera llum senties el seus crits, volaven com si juguessin a cuit i amagar enmig del fum de les xemèneies, ballant una entretinguda dança al cel mentre inspectionaven el terra on anirien a passejar més tard.
Quan les cornelles canviaven d'escenari era el moment en què es començava a sentir el parloteig a l'escala, la gent començava el seu horari laboral, grinyolaven els graons de fusta al seu pas i la melodia de la seva parla es barrejava amb l'olor a cafè. Allà la gent no acostuma a cridar, el to de veu és amable, una música on tothom pot parlar alhora sense haver d'alçar la veu en excés, cadascú té un registre i un tempo d'entrada.
A la cantonada del davant hi havia un bar, amb la seva terrassa de taula rodona i cadires de vimet, es despertava cap a les nou del matí per començar a servir els esmorzars, encenien les llums dels seus tendals. Servien cafès i croisants amb el seu corresponent got d'aigua, podia albirar les seves estufes penjades del sostre que acollien als fumadors a prendre el seu desdejuni tranquil.lament, asseguts amb la seva cigarreta a la mà, sense sentir-se delinqüents d'un espai públic.
La meva finestra era fusta, de doble vidre, ferma, que tancava d'una manera precisa, el seu material no deixava entrar un bri d'aire, era regi com la meva ciutat, que no es deixava malmetre pels canvis de temperatura.
Els meus dies es van anar escolant respirant l'aire parisenc des del sofà de casa meva, calenta, a l'abric d'un terra de fusta -no de pàrquet!-, que gemegava quan la trepitjaven.
Rebia les entrades i sortides dels amics que em regalaven estimació, històries de les seves troballes per París i una festa d'aniversari improvisada amb
fromage, rillettes i
champagne, que va fer del diumenge 27 una data important en la història de la meva vida, el meu dolor em donava treves per poder gaudir de la meva escapada.
Com deia Sarte "la felicitat no és fer el que vols, sinó voler el que fas".
He viscut un altre París, portes endins i, perquè jo quan estimo és per sempre, puc afirmar que
je ne regrette rien i que una vulgar ensopegada no farà que la meva passió per aquesta ciutat minvi gens ni mica. Au revoir!!
