Jo i l'altre

«Deberías soñar por encargo, Víctor. Hay gente que lo hace. Date instrucciones justamente antes de cerrar los ojos. Piensa: "voy a soñar esto". Esto. Algo que no duela. Algo hermoso pero prescindible, algo que no vayas a añorar demasiado cuando te despiertes. Un campo de amapolas. Arena mojada»

Enrique de Hériz, Manual de la Oscuridad

Fa cosa de vàries setmanes que escric diàriament "La llibreta dels somnis", les vivències de l'altre, el jo de nit. Intento que les dues vides paral.leles: la conscient i la incoscient de la meva persona es coneguin una mica, i que el nexe d'unió sigui l'escriptura. Cada matí, mentre esmorzo, preparo dues tasses de cafè, d'una mateixa cafetera, és l'instant en què a les mans que escriuren i al pensament que les fan anar, encara conviuen les dues identitats, el jo de nit encara no s'ha esvaït del tot. És el moment efímer de nosaltres dues; l'altre dicta, jo escric, embolcallades en un mateix aroma de l'esmorzar acabat de fer.
Tendim a oblidar tot el que hem viscut entre els llençols mentre dormim, somnis inconexes, inquietuds, rareses i malsons. L'altre té un llenguatge tèrbol que costa d'interpretar, no és liníal ni una història acabada, va d'un lloc a l'altre sense sentit, però és el que em marcarà la jornada que estic a punt de començar.
L'altre és tossut i es forneix de tot el que jo visc, vampiritza les meves accions i emocions i les transforma en una mena d'històries surrealistes que semblen d'un altre món, però que també és el meu, el seu, el de les dues.
Porto molts fulls escrits i quan els rellegeixo alguna tarda em donen pistes de tot el que em fa patir i em neguiteja, potser l'insconscient em parla d'una manera molt contundent i crua de tot allò que no gestiono bé, del que m'he d'allunyar o apropar.
Escric els somnis perquè jo i l'altre estiguin més a prop i poder sentir unitat en la dualitat, perquè ambdues sóc jo, només ens distancia l'estat en què vivim les situacions. Tinc curiositat per conèixer la cara que té l'altre jo, no ignorar-lo, vull estar a prop d'ell i no posar un abisme, si hem de conviure m'agradaria entendre el que em vol dir i la vida que porta quan estic profundament dormida, perquè també em pertany.
Tant de bo poguéssim programar el cervell i triar els somnis: el camp de roselles o la sorra mullada perquè ens despertéssim relaxats. Seria un parany, perquè on aniria a raure tot allò que ens ha fet mal, que ens colpeja dia a dia i que contenim, l'altre és la vàlvula de descàrrega del que el jo no ha digerit a la vida quotidiana. Té mala fama, però en el fons l'altre fabrica les eines perquè el jo pugui funcionar alleugerit.

A la vida no tot són flors i violes i als somnis tampoc.

Un matí de diumenge

De vegades els dies ens sorprenen, com qui no vol la cosa avui tot ha anat rodat. Un matí plàcid, un regal del dia del senyor.
M'he llevat aviat i necessitava acció, l'escriptura i la lectura han ocupat part del meu cap de setmana sedentari i una bona piscina a primera hora del matí era perfecte. No tenia plans i m'he deixat portar sense pensar.
He nedat tranquil.lament, les braçades llarges i lentes em conduïen a un espai silenciós i fluid. No m'agraden les fondàries del mar, ni mirar peixos, ni plantes, ni algues, tot allò tan meravellós que apareix als reportatges o fotografies. A la tele ja ho veig prou bé, in situ m'inquieta i em neguiteja. Sóc animal de terra i no del mar.
M'agrada posar-me les ulleres i mentre avanço, observo les cames, les mans, les cares de la gent que està dins la piscina, nedant amb mi, cossos surant en una aigua blava, braços llargs, prims, corpulents, persones grasses que dins l'aigua sembla que ballin i retrobin una harmonia inusual. Veure la humanitat sota l'aigua et dóna una perspectiva molt més serena. Individus matiners (o que retiren) que aprofiten la calma de primera hora per estovar la rigidesa física i mental d'una setmana feixuga.

En acabar, la gana m'ha conduït a una cafeteria especial, d'ambient parisenc, enmig de l'Eixample, el "Clarés". Un cafè amb un crusant de mantega, comme il faut!! amb la Sarah Vaughan de música de fons. Bon duet. Una lectura ràpida al "Monde diplomatique" m'ha acabat d'endinsar en l'ambientació afrancesada i he pogut practicar el meu francés una mica rovellat. A aquelles hores Barcelona està mig deserta, m'agrada fer un passeig i copsar com es desperta mandrejant un matí de diumenge.
Cap a dos quarts de deu he anat a la llibreria de la casa de les punxes, no a comprar la premsa, ja en tenia prou amb la lectura del Monde, sinó a mirar llibres. N'hi havia un a l'aparador que m'ha empès a entrar i fullejar-lo detingudament, "Opúsculo de máximas, sentencias y otras barbaridades" d'un tal Alexander Katzowick. M'ha vingut a trobar aquest escriptor argentí. Hi ha una mica de tot, contes curts, frases, escrits quan viatjava per aquests móns de déu. M'ha encuriosit

"Uno debe escribir y contarlo todo, como si estuviera condenado a muerte"

"Llamamos humano al lado tierno del monstruo"

"Peor que leer es leer un poquito"

i he decidit comprar-lo. Quan l'he anat a pagar, hem conversat llargament amb la dona de la caixa, sobre gustos literaris, apostava pels escriptors novells, que no li agradava gens el fet de vendre diaris amb tots aquells gadgets promocionals, semblava que estés en una botiga de penja i despenja. M'ha comentat que l'autor del llibre estaria el proper dia 16 a les vuit de la tarda a la seva llibreria i faria una xerrada, que estava convidada, l'escriptor era un tipus molt interessant. M'ha donat una invitació que he desat dins el llibre pensant que si m'ho puc muntar hi aniré.

Mai se sap com transcorrerà el dia si estàs obert a escoltar, mirar, caminar sense pressa i amb la ment oberta a tot allò que un diumenge o qualsevol altre dia et pot oferir. Només li hem de donar l'oportunitat. Ens  falta pràctica, no estem acostumats a funcionar sense l'agenda a la mà.

Adolescència robada

Hi ha objectes a la nostra vida que marquen un temps, una època i mentre els conservem, ens sembla que tot allò que em viscut amb ells, continua amb nosaltres.

Aquest estiu del 2010 m'han robat la bicicleta, la "meva" bici, un regal del pare i el meu germà.
Va ser el primer objecte que em pertanyia en exclusiva; amb ell vaig experimentar aquella sensació de possessió d'una joguina d'adults que et feia sentir important, que t'obria les portes a la llibertat de circular sola pels carrers i places tot fent cabrioles i que posava a prova les teves aptituds i reptes personals: ara boto, ara corro, ara intento baixar per les escales; caure, aixecar-te i tornar a intentar-ho, una i altra vegada. A temps complet, ella i jo, amb un somriure d'orella a orella, circulant sempre amb una cançó als llavis. Les distàncies no tenien límits, el meu univers es va obrir, era propietària del temps i l'espai.

Era de passeig, mida junior, de "nena", sense marca, d'un blau que no es pot adjectivar, entre cel, metàl.lic, mig verdós. Darrerament la cadena sortia cada dos per tres, estava pollosa i grinyolava quan posava la marxa 3. Es veia que era antiga, no l'havia cuidat massa, cada rascada era una vivència, tenia bocins de la meva vida al manillar, sang resseca al palafanc d'alguna caiguda. El selló no es podia baixar ni pujar, perquè el tub que el regulava estava rovellat.
Malgrat tot això i els anys encara la conservava i em feia servei per fer encàrrecs, petits desplaçaments o fins i tot per anar algun dia a la feina.

Aquell 18 d'agost  l'havia agafat per anar a la piscina i en acabar vaig arribar-me a l'Illa Diagonal. La vaig lligar a l'aparcament de bicis i em vaig assegurar que quedava ben fermada. Quan vaig sortir em vaig quedar palplantada com una tòtila, amb els ulls esbatanats davant dels ferros on l'havia deixada. No hi era, el món es va aturar, només existia el buit que havia deixat la meva bici. El meu cor s'accelerà fins que va atrapar a la realitat, vaig començar a plorar, tímidament, desconsoladament, rabiosament. La meva bici, la meva bici no hi és, se n'ha anat, me l'han robada.
Les cames em feien figa, vaig asseure'm en un banc que hi havia al costat, no sé l'estona que va passar, vaig retrocedir en el temps i com una criatura vaig trucar a la mare somicant: mama m'han robat la bici, què faig? No tenia consol, però em va calmar com només ho saben fer les mares quan som petits. Vaig tornar a la meva edat i circumstàncies, vaig decidir que aniria a fer la denúncia pel furt als mossos d'esquadra.

El mosso que em va atendre només entrar, quan va sentir el que volia denunciar, amb una mitja rialla em va advertir amablement que no aconseguiria res i que a més a més li havia de preguntar a un superior si podia posar una denúncia per aquest fet.
Jo ho tenia clar,  al matí jo gaudia d'un objecte estimat que em pertanyia i en aquells moments estava en mans d'algú altre. Necessitava tenir un paper que acredités la seva "defunció" per passar pàgina emocionalment.
Em van deixar passar. Va començar la paperassa i l'interrogatori,  les preguntes primeres: número de sèrie, marca i el que va costar  van tenir per resposta un "no ho sé", era una bici atrotinada i vella, només els vaig poder dir que era d'un blau especial, junior i candau incorporat. Amb això va omplir dos fulls, va emplenar tots els camps que el formulari demanava. Al mosso li agradava escriure i s'hi va esmerçar. Vaig pensar que ell també guardava un objecte del seu passat i en el fons m'entenia.

A hores d'ara, a l'habitació dels comptadors de la meva escala li manca la bici blava de nena entre la mountain bike vermella del noi del tercer i la violeta de la senyora del segon.
No en vull cap altra, no vull emprar el Bicing . De fet, no la necessito, només era l'objecte de la meva  joventut, que encara continuava amb mi i em feia reviure moments de disbauxa i alegria. Això no puc comprar-ho enlloc.

De la meva adolescència només en queda un paper oficial on denuncia el furt d'una bicicleta.