Adolescència robada

Hi ha objectes a la nostra vida que marquen un temps, una època i mentre els conservem, ens sembla que tot allò que em viscut amb ells, continua amb nosaltres.

Aquest estiu del 2010 m'han robat la bicicleta, la "meva" bici, un regal del pare i el meu germà.
Va ser el primer objecte que em pertanyia en exclusiva; amb ell vaig experimentar aquella sensació de possessió d'una joguina d'adults que et feia sentir important, que t'obria les portes a la llibertat de circular sola pels carrers i places tot fent cabrioles i que posava a prova les teves aptituds i reptes personals: ara boto, ara corro, ara intento baixar per les escales; caure, aixecar-te i tornar a intentar-ho, una i altra vegada. A temps complet, ella i jo, amb un somriure d'orella a orella, circulant sempre amb una cançó als llavis. Les distàncies no tenien límits, el meu univers es va obrir, era propietària del temps i l'espai.

Era de passeig, mida junior, de "nena", sense marca, d'un blau que no es pot adjectivar, entre cel, metàl.lic, mig verdós. Darrerament la cadena sortia cada dos per tres, estava pollosa i grinyolava quan posava la marxa 3. Es veia que era antiga, no l'havia cuidat massa, cada rascada era una vivència, tenia bocins de la meva vida al manillar, sang resseca al palafanc d'alguna caiguda. El selló no es podia baixar ni pujar, perquè el tub que el regulava estava rovellat.
Malgrat tot això i els anys encara la conservava i em feia servei per fer encàrrecs, petits desplaçaments o fins i tot per anar algun dia a la feina.

Aquell 18 d'agost  l'havia agafat per anar a la piscina i en acabar vaig arribar-me a l'Illa Diagonal. La vaig lligar a l'aparcament de bicis i em vaig assegurar que quedava ben fermada. Quan vaig sortir em vaig quedar palplantada com una tòtila, amb els ulls esbatanats davant dels ferros on l'havia deixada. No hi era, el món es va aturar, només existia el buit que havia deixat la meva bici. El meu cor s'accelerà fins que va atrapar a la realitat, vaig començar a plorar, tímidament, desconsoladament, rabiosament. La meva bici, la meva bici no hi és, se n'ha anat, me l'han robada.
Les cames em feien figa, vaig asseure'm en un banc que hi havia al costat, no sé l'estona que va passar, vaig retrocedir en el temps i com una criatura vaig trucar a la mare somicant: mama m'han robat la bici, què faig? No tenia consol, però em va calmar com només ho saben fer les mares quan som petits. Vaig tornar a la meva edat i circumstàncies, vaig decidir que aniria a fer la denúncia pel furt als mossos d'esquadra.

El mosso que em va atendre només entrar, quan va sentir el que volia denunciar, amb una mitja rialla em va advertir amablement que no aconseguiria res i que a més a més li havia de preguntar a un superior si podia posar una denúncia per aquest fet.
Jo ho tenia clar,  al matí jo gaudia d'un objecte estimat que em pertanyia i en aquells moments estava en mans d'algú altre. Necessitava tenir un paper que acredités la seva "defunció" per passar pàgina emocionalment.
Em van deixar passar. Va començar la paperassa i l'interrogatori,  les preguntes primeres: número de sèrie, marca i el que va costar  van tenir per resposta un "no ho sé", era una bici atrotinada i vella, només els vaig poder dir que era d'un blau especial, junior i candau incorporat. Amb això va omplir dos fulls, va emplenar tots els camps que el formulari demanava. Al mosso li agradava escriure i s'hi va esmerçar. Vaig pensar que ell també guardava un objecte del seu passat i en el fons m'entenia.

A hores d'ara, a l'habitació dels comptadors de la meva escala li manca la bici blava de nena entre la mountain bike vermella del noi del tercer i la violeta de la senyora del segon.
No en vull cap altra, no vull emprar el Bicing . De fet, no la necessito, només era l'objecte de la meva  joventut, que encara continuava amb mi i em feia reviure moments de disbauxa i alegria. Això no puc comprar-ho enlloc.

De la meva adolescència només en queda un paper oficial on denuncia el furt d'una bicicleta.