Com cada any recorro un llarg viatge per visitar als meus morts a un poble petit de la Catalunya profunda, que té un cementiri en concordància, enmig d'una terra feréstega. Conec cada tomba, cada persona, són gent del poble, famílies i persones amb les que he conviscut des que era petita. La mort imposa, és l'última parada del viatge de la vida. Costa assimilar el traspàs, que no fa més que remetre't al teu i a la incertesa de si serà imminent o tardarà en arribar.
Als estius, quan érem nens profanàvem el "Cementiri Municipal" saltant el mur principal. Entre rialles i ensurts podíem passar una tarda jugant a fer maleses i inventant tota mena d'històries. Per això no em fa basarda visitar any rere any el petit lloc on rauen les restes de tots aquells que he estimat. El lloc no se'm fa estrany, envoltat de muntanyes, vinyes i arbres, tinc la sensació de que la frase feta "descansi en pau" té cert sentit, hi ha pau al petit cementiri.
Als pobles tot és diferent, es viu d'una manera més normal la visita als morts, fins i tot a algunes hores del dia hi ha un guirigall entre els visitants que, un cop arreglada la tomba dels seus, s'hi estan una estona més xerrant de com van les coses, de la "vida", del "futur", de les darreres notícies del poble, de com va anar la verema o com es presenta la collita de les olives. Es converteix per uns dies en una mena de nucli social on la gent es troba i la fa petar, enmig de dolor, records i plors.
Jo hi tinc a l'avi
FELIU, que es va morir mentre dormia un agost quan estàvem estiuejant. Era barceloní fins al moll de l'os, però les circumstàncies van fer que ens "deixessin" un nínxol i l'enterréssim al poblet. L'envolta un misteri que ningú de la família ha pogut esbrinar. Cada any tenia a la seva tomba un ram de sis roses blanques de procedència "desconeguda", fins fa un parell d'anys, que suposem que la o les persones que les dipositàven han mort també.
Després hi ha la
TIRRI, la que ens va fer d'àvia, nascuda al poble i que la seva vida es mereix un post a part. Ella, contràriament, va morir a Barcelona, als meus braços, el mateix dia que naixia el meu nebot. Ens van bescanviar un nadó per un ancià, el principi i el final en uns instants de diferència. Em/ens va costar molt assimilar-ho quan va succeir. Era la dona més ferma i valenta que he conegut, tothom l'estimava amb bogeria, la barreja de geni i tendresa, la feia única. Ens va posar molt fàcil la seva mort, perquè havia planificar tot allò que s'havia de fer. L'esquela del diari la tenia escrita, volia ser enterrada al poble a terra, mirant al "solà", el lloc on correaven les terres, els nínxols li feien "port" i "s'ofegaria" com deia ella.
Vàrem tenir problemes, perquè ja no s'enterraven a fosses comunes, però el poble en ple es va posar de part de la Tirri, la Lola del "raconet", la de "ca l'encès". En saber que era la seva darrera voluntat, amb el consentiment de l'Ajuntament, van sobrar homes voluntaris per cavar un "clot" pel seu taüt. Va ser la darrera persona que sepultaven a terra, a la terra roja.
Sovint ens amenaçava dient-nos que si no acomplíem el que ella volia "ens sortiria a la nit", ¡què més voldríem! que els éssers estimats ens visitessin una estona, encara que fos en horari nocturn.
Aquests són "els meus morts visitats", els de sang, encara que al cementeri està ple de gent coneguda, estimada, saludada i amics morts prematurament.
A l'àvia i els avis paterns no tenim costum de visitar-los, estan enterrats a ciutat, tot és fred i impersonal, no sento que siguin allà, fins i tot crec que ells han fugit d'aquell lloc horrorós.
La mort i l'amor, tan a prop, tan lluny. El nostre origen és fruit de l'amor i el nostre final és la mort. A tocar, com els meus posts. Tancar un cercle vital.
L'anterior el dedicava a l'amor, amb sentiments similars, fins i tot a l'orgasme l'anomenen "la petita mort". Aquí m'ha vingut de gust parlar amb la meva pròpia veu, en primera persona. Malgrat tenir ambdós quatre lletres i pronúncia similar, d'
AMORS n'hi ha molts, fins i tot de recanvi, ¡¡¡riem mentre som vius!!! (la vida amb sentit de l'humor és més digerible) de
MORT només n'hi ha una, sense tornada, definitiva, després, silenci, no-res.
Personalment em fan més por segons quins vius que no pas els morts i els cementiris, on es respiren les llàgrimes vessades en cada tomba i es percep un buit pacífic que treu ferro a totes les meves recances. Fa mal dir-ho, però em transmet certa tranquil.litat.
I any rere any, tornaré al poblet, al cementiri a posar les roses blanques a l'avi, que les deu trobar a faltar, el pom de plantes a la Tirri i redreçar-li la creu, que no suportava veure les coses tortes.
Morts, amors meus, us enyoro!!! i sense onomatopeies, encara us ploro.
