I els nens, des de ben petits, comencen inconscientment a plantejar-se, què m'agradaria ser?
Les professions a les primeres etapes de les nostres vides varien poc, els astronautes, els bombers, els futbolistes, els aviadors, les mestres, els metges, les hotesses, les perruqueres sovintegen, perquè formen part dels nostres jocs, ens imaginem la nostra professió com el nostre entreteniment.
A mida que ens fem grans, cadascú mostra la seva personalitat, segons vagin els estudis a l'escola ens comencem a plantejar en quin àmbit som més destres. Hi ha la tercera etapa en què la resposta va en funció de la remuneració, així ens decantem pel que pot tenir més sortida.
Jo mateixa als 14 anys vaig tenir un dilema important, el que més m'agradava era estudiar "clàssiques", el grec i el llatí m'apassionaven, però de cap de les maneres volia dedicar-me a l'ensenyament. Així que vaig haver de canviar un xic i especialitzar-me en una altra llengua que no fos "morta", vaig triar el català, una llengua que agonitza, val a dir, però encara que encara aguanta.
Quan arriba l'etapa adulta (no goso posar quan ets gran, perquè només funciona en el llenguatge infantil, que els adjetius petit i gran són molt clars, hi ha persones que no ho arriben a ser mai i d'altres que ho són abans d'hora) i t'has de guanyar les garrofes, treballes del que surt i et dóna diners immediats. Així m'ha passat a mi, que em dedico a una feina que va començar per sortir del pas i avui en dia ha esdevingut la meva professió, sense triar-la. Sovint és el treball el que mana, no el teu desig.
Fa qüestió d'unes setmanes, em van dir que em dibuixés com voldria ser.
Aquí teniu el resultat. Va ser estrany, perquè no vaig dubtar gens, no volia colors, tenia pressa i amb el retolador vaig esbossar aquesta imatge en un parell de segons, em va sorgir de les entranyes, potser feia temps que hi era, només li calia la mà que la fes visible.
Un retrat infantil, val a dir, el meu són les paraules, amb el dibuix patino una mica. Acte seguint em van demanar que ho expliqués. Aquí sí que em vaig explaiar i em va agradar. Jo voldria ser el sol, l'astre, que dóna calor i llum, que regna al cel, el que mana, que té el poder, l'alegria i la fortalesa (dins meu sonava la melodia del "sol, solet vine'm a veure, vine'm a veure...", entusiasme en estat pur!).
Una bajanada com aquesta m'ha fet reflexionar molt, i més quan em van dir que justament em veuen d'aquesta manera, que el dibuix sóc jo, una dona amb molta llum, un somriure d'orella a orella, càlida i afectuosa, amb els braços enlairats, generosa per donar una abraçada en tot moment, encara que sovint tendeixo a enterbolir-me amb els núvols i m'esllangueixo fins al punt de perdre el meu traç.
I posats a pensar, no seria més encertat aniquil.lar l'ancestral frase feta i enlloc de preguntar als nostres nens QUÈ vols ser quan siguis gran? els preguntéssim, COM vols ser quan siguis gran?
Hi ha un subtil matís de contingut: el "què" implica possessió, el "com" enginy.
Plantejat així, la canalla creixeria diferent i potser el món funcionaria d'una altra manera...
