Va per vosaltres!

A tots aquells que heu ballat  amb mi la melodia d'aquest 2010, que mor avui, vull nomenar-vos al darrer post de l'any i agrair-vos la companyia que ha fet més digerible el meu dia a dia.

A la mare, la dona més sàvia que conec.
Al pare per donar-nos marxa.
Al Jaume, la Pepa, la Paula i la Laia, per l'alegria.
A la Nuri, la Núria, el Jordi i la Lluna per créixer i florir junts en una nova casa.
A la Mireia i al David, per deixar-me ser l'avalista del seu futur.

A la Dolors, companya de món.
Al Jordi i al Guillem, per la seguretat.
A la Lola per la memòria.
Al Josep, el "top-ten" de les bossetes de te.
A la Carmen, tal com raja.
A la Berta, reina dels mejunges del cor.
A la Myriam, la Clara i la Lola, orquídees de complicitat.

A la Montse, la mà del meu traç,
Al Mariano, al darrera.
A la Sonia i el Roy, encara.
A la Núria, tirita de l'ànima.

A la Gemma, la fada més bona que conec.
A l'Ana per la tendresa.
Al Tebu per compartir icebergs.
A la Júlia, bona collita.
Al Tiroliro, colega de barra.
A la Carmen, per valenta.
Al Juan Carlos, per la nata.
Al Joan Alt, per l'enginy.
Al Lluc per "fiera".
Al Ana M.  per les converses pendents.

A la Mercedes, el país que enyoro.
A l'Ester i la Pilar, refugi dels meus cafès.
A la Paula, samba dels anells.
Al Vasco, pel sentit de l'humor i rock and??.
Al Ana, la més dolça.
A la Mirella, la meva o'clock.
A la San, pel look de senyoreta Winsconsin.
A la Sandra, la sueca perfecta.

A l'Ana, el Pep, la Mireia, la Mar, la Bárbara i el Sergi per tantes hores junts.
A l'Eva, pels projectes i el glamour.
Al Jan i al Martí, per la vitalitat.
Al Pau, el que sap estimar.
A la Mireia, la canyera.
A l'Andoni, per les seves mirades.
A l'Antonio, el ben retrobat.

A la Merche,  la metereologia a la carta.
Al Toni, la veu insuperable.
A la Conxi, la millor en la superació d'obstacles, "huracán Xita".
Al Víctor, "la barbacoa, la barbacoa".
Al Salva, el turista accidental.
A l'Acacio, el Carlitos i el Miguel, feisbuquerus mandrosos.

Al José Luis, l'empresari.
A la Carmen M., pels seus petons.
Al Joan, per dibuixar-me.
A l'Alejandra, pel que amaga.
Al Rodrigo, el profe i col.lega "abans de perdre el sentit".

A la Carol, la princess.
A la Iolanda, la trucada pendent.
Al Lluís Alfons, al punt.
A l'Adela, que m'alimenta cos i ànima.
A l'Álvaro i Tusetes, de tota la vida.

Al Paco, el Joan, el Jaume, el Sebi, la Mercè, la Rosa, la Lidia i la Maite, la segona joventut.
i al Jamie Cullum, per la banda sonora.

Especialment als que participeu al bloc de manera anònima o sota pseudònim.
J.L.Mourille, Popota, Ebenezer, Juvenal, lamonti, Pepa, Penélope

.... i a tots aquells coneguts, saludats i als que he oblidat, gràcies i disculpeu, sé que hi sou.

2010, foc d'encenalls

S'acaba l'any, personalment l'he batejat com el maleït 2010.
El primer que vull dir és que no m'ha agradat gens el que aquest any m'ha portat, socialment o individual. La crisi me l'he empassada sense voler, fins a nivells que han afectat el meu estat d'ànim, sense poder actuar. ¿Aquesta crisi és meva? ¿Quina part de culpa en tinc? ¿A quin psicòleg social ens hem d'adreçar per alleugerir el mal de l'ànima que causa la penúria econòmica mundial? ¿On poden recórrer les famílies desnonades per poder menjar o gaudir d'una vida digna?

El cinturó ja no ens el podem apretar més, perquè ja no queden forats, d'esquifits que ens hem quedat. Arreu se'n parla: que només ha fet que començar, que ja estàvem avisats, i ??? pregunto, ¿què hem de fer? ¿com podem actuar els ciutadans normalets? no hi ha resposta, campi qui pugui, embolica que fa fort!!! afortunat qui sobreviu a tot aquest desgavell.

Aquest 2010 ha estat groller, gris i "punyeteru", hi ha un desànim generalitzat.
En el terreny personal m'ha arrelat una enfermetat que pel que sembla no té cura i, encara que no mata, fa patir. I si ho barregem amb una ruptura sentimental, que m'ha fet trontollar fins al moll de l'os, i amb un pesimisme col.lectiu de la gent més propera, fa que el balanç sigui de desesperança.

Hi ha hagut, però, coses bones, ai làs!! no vull obviar-ho, sinó ja seria l'any apocalíptic que anuncien per al 2012.
Tinc una família privilegiada que ens hem fet costat, la mare ha superat una operació important, estic envoltada d'amics entranyables (pocs, però de bona colllita) amb qui riure o plorar, ajudar o deixar-se ajudar i una feina (el més preuat en aquests temps que corren) perquè disposi de les coses bàsiques per funcionar en la vida quotidiana.

Com cada any, he realitzat el ritual de cremar les herbes de la sort que em varen regalar l'any passat, fer net, que el foc allunyi amb seu fum tot allò que m'ha fet patir, que vull oblidar i tant de bo no hagués viscut.

Aquest any vaig anar al terrat de casa, amb els gats i una lluna plena com a testimonis. Em vaig concentrar mirant les flames, on veia com cremàvem les meves penúries. Fora del meu món!!! Fins que tot va quedar en foc d'encenalls que va impregnar la meva roba d'una olor desagradable a socarrimat. El vaig deixar refredar i el vaig llençar a les escombraries, sense reciclar, al rebuig directament. Vaig mirar la lluna i els terrats de les cases veïnes i vaig pensar en el futur, un 2011 nou de trinca on tot està per escriure i començar de zero. Mentre pensava... i si? potser!!!

En baixar a casa, també vaig fer net, una altra mena de foguera. Vaig despullar-me i vaig rentar tota la roba que portava, per desprendre'm de l'olor del meu passat.

En un estat de rauxa i regeneració, vaig esborrar mails, telèfons, adreces de persones que fa temps que no ens relacionem o que ja no tenen sentit a la meva vida. Vaig estripar fotografies, vaig llençar roba, regals i objectes que em portaven mals records, vaig posar ordre a l'escriptori i al meu estimat ordinador.  
Per començar de zero, necessito fer espai, desprenent-me de tot allò que no em fa cap servei, perquè tingui cabuda tot allò de nou i estimulant que potser porti el 2011.

Jugar a llibres

De petita, el que més m’agrava era escriure i llegir, encara que no de la manera habitual, la forma era el de menys, jo em sentia una gran escriptora, amb això en tenia prou.
Primer varen ser els gargots, després els dibuixos, més tard les lletres sense lligar, van arribar les primeres paraules, fins que finalment vaig aprendre de lletra a una edat molt primerenca.
Anava a la llibreria de casa, agafava un llibre i el començava a guixar, pàgina a pàgina, amb un retolador del color que pertocava, si la història era d’aventures, el vermell, els importants, en verd i els de guerra en blau, quan posava un punt, amb tota meva força i el meu millor somriure, deia cofoia que havia acabat un altre llibre.

Els pares eren joves, la família nombrosa i cadascú anava fent la seva, mentre no molestés als altres. A dia d’avui, a les golfes del poble encara conservo aquells primers exemplars dels llibres clàssics amb ratlles infantils de diferents colors, sempre amb un punt final.
Els reis de la meva època em portaven cada any una nina, era el que tocava. Quan feia la carta no demanava res concret, perquè en el fons sabia que ells em portarien el que voldrien. Les nines no em desagradaven, les cuidava i les feia servir d’espectadores. En tenia un munt, però la més estimada era la PEPA, una nina de drap, amb llargues trenes rosses i pigues al nas. No m’agradava jugar a “pares i mares”, ni a vestir-les i despullar-les, el que de debò em feia sentir a gust, era asseure-les al meu voltant i llegir el que jo escribia.

Amb el pas dels anys, tota aquella reuca de nines van anar desapareixent amb els 3 trasllats que va fer la família. Els reis, a mida que creixia, em portaven coses constructives o útils per a l’escola, les nines ja no feien per una nena tan llesta.

Fa relativament poc en vaig trobar alguna dins dels armaris de la casa pairal, però cap d’elles em va fer goig i les vaig portar a la parròquia, la Pepa no hi era, era l’única que recordava amb afecte de la meva infantesa.

Això de créixer té els seus avantatges i inconvenients.
Ara puc escriure i llegir tot el que vull, però ha sorgit, sense saber com ni perquè,  una cosa que es diu “criteri” o “exigència” que no tenia quan era una nena. Escric a l’ordinador o en fulls blancs, ja no s’hi valen els llibres escrits i publicats, d’això me’n vaig adonar fa molt de temps. Aquests canvis em condicionen la meva escriptura i em resulta tot molt més complicat; aquella desimboltura de quan era petita ha desaparegut.

El meu germà fa cosa de dos anys em va portat un regal que guardava des dels 15 anys: la PEPA, una nena morena, amb ulleres, cabells curts i una motxilla plena de vida.
Ens hem fet grans, no tenim el mateix aspecte, ara és ella qui em llegeix i, encara que no s’hi assembli gens ni mica, n’estic segura que és ella, la nina de la meva infantesa que em fa sentir l'escriptora que no he arribat a ser mai.

Un caixer per a un relat

El minirelat d'una amiga propera, publicat a l'Independent de Gràcia, no podia faltar al meu bloc.
A la manera del sempre admirat Juan José Millas, Los objetos nos llaman aquest caixer s'humanitza. Us confeso que tinc tirada als objectes, als mecanismes, descobrir les entranyes, intuir com funcionen i fer-me'ls meus.

si feu un click damunt la imatge el podreu llegir millor

El regal

Avui és un dia especial i m'he regalat un amic.
He demanat permís a la feina, li he dedicat el dia per tenir el més preuat: temps per estar plegats, jo i l'altre sense interferències.
Hem estat a gust, improvisant i, malgrat que sempre va amb mi, darrerament el tenia molt abandonat, tal com va dir Machado:

Converso con el hombre que siempre va conmigo
–quien habla solo espera hablar a Dios un día-–;
mi soliloquio es plática con este buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.

he tancat els ulls, he pensat un desig, he somrigut i he bufat
l'amic, per sempre

Sentiments electrònics

Connectada amb tu dóna'm el píxel,

dona'm la mà, i així podré

posar-me dreta

Pipilotti Rist

El passat 31 d'octubre vaig anar a la Fundació Miró per veure l'exposició de l'Elisabeth Charlotte Rist, que ha adoptat el nom de «Pipilotti» com a referència de la coneguda aquí com a «Pipi Calzaslargas».
Hi vaig anar empesa per la insistència d'una amiga, perquè amb aquestes premises una mica snobs i sense cap altra informació, qualsevol podria pensar que es tractava d'una bajanada modernilla de caire infantil, sense solta ni volta.
Des del principi de la humanitat l'ésser humà té la necessitat d'expressar-se per trascendir més enllà de la seva vida quotidiana. El primer que tenim són els dibuixos de la prehistòria dins les coves, passant per tota mena de registres.
Ara, a l'era de la tecnologia, és molt normal que emprem els videomuntatges, els ordinadors i tots els avenços que tenim a l'abast com a eines per  transmetre sentiments, en el fons això és l'art per a mi: tot allò que fa un artista per a remoure'ns sensacions, ja sigui llegint, mirant, escoltant i en fem la nostra pròpia interpretació. Tal com diu l'Edith Warthon en el seu llibre El vici de la lectura: «si el llibre entra a la ment del lector tal i com va sortir del cervell de l'escriptor, sense cap afegit ni modificació que es pot produir de manera inevitable en posar-se en contacte amb un nou cos de pensaments, aleshores s'ha llegit sense cap mena de profit».

Em va atrapar molt l'obra de la Pipilotti, els muntatges visuals en sales enormes t'endinsa en un món de colors i sentits. Es projectaven videos en dues o tres parets, al terra o al sostre. La gent, ajaguda, estirada, asseguda, dreta també formàvem part de l'obra, erem les ombres que donàvem sentit al fons de llum i color. Em vaig quedar pensant en un racó que cadascú dels que estàvem allà en silenci vivíem una experiència completament diferent, encara que l'obra fos la mateixa. Personalment em va tocar de ple la videoinstal.lació de 3 projeccions sincronitzades sobre pantalla triple. Em vaig sentir «terra», com si fos un bolet, un gnom, un cuc o senzillament una arrel. L'autora va gravar les interioritats del sòl a través de la mirada en primer pla d'una dona que amb cara grotesca i un ull enorme interactuava amb la natura. Va sortir un cuc que em va remetre al somni que havia tingut dies anteriors. Allà la simbiosi va ser completa, em vaig incorporar perquè la sensació era tan estranya que em va espantar.  Jo era la natura, diferent a la que ella veia al video, la perspectiva del món em va canviar per complet, jo era colgada sota terra, trepitjada, com un talp que viu a les seves entranyes i els humans caminen per damunt.
Cadascú dels que érem allà portàvem unes vivències que en barrejar-se amb les propostes de la Pipilotti les vàrem fer nostres. Si no hagués somniat amb el mateix cuc que sortia potser hagués experimentat una altra sensació completament diferent.

Estaries al costat de la teva tomba,

Et veuries ballant

Et veuries dormint per sempre,

Series feliç amb tu mateixa

Pipilotti Rist

L'exposició estava plena de detalls que anava descobrint, com a l'escultura Femme d'en Miró, un diàleg visual entre els dos artistes. Tothom es va quedar a la part frontal, asseguda al banc, on veia una projecció amable en blau al mig de l'escultura, però la meva intuïció em deia que en aquell ull de bou del darrera hi havia quelcom més. En atansar-m'hi, vaig descobrir un segon diàleg, molt més punyent al pubis de la dona. Poca gent se'n va adonar. Aquí es on rau el joc de l'artista, que intencionadament amaga coses i algú les troba i d'altres no. Per això les vivències són personals i úniques.
Potser no entenc un borrall d'art, no sóc una habitual de les exposicions, però vaig entendre perquè aquesta, segons la meva amiga, era obligatòria. Quan vaig sortir jo no era la mateixa, vaig experimentar en poc menys de dues hores el que és ser dona, animal, textura, aigua, foc, aire, terra, ah i vull puntualitzar que només vaig prendre un got d'aigua abans d'entrar.

Afegeixo el link del web de la Fundació Miró on hi ha tot tipus de comentaris i reaccions sobre l'exposició, tantes com persones hi vàrem anar.

Un dia vermell

¿Saben aquella mena de dies que tot ho veus vermell?

–Negre, voleu dir?

–No –féu la Holly, lentament–. No, quan tot ho veus negre és quan t'engreixes o quan fa massa dies que plou. Estàs trista i prou. Però quan tot ho veus vermell és terrible. Tens por i sues de mala manera, i no saps de què tens por. Només saps que te n'ha de passar alguna de dolenta, i no saps què. 

------

Fins ara el que em prova més és agafar un taxi i anar-me'n a can Tiffany. Em calma immediatament, aquell silenci, i aquell aspecte luxós que hi té tot; allà no us pot passar res de realment dolent.

                                                                                          Desdejuni a Can Tifanny, Truman Capote

Avui tinc un dia vermell, com la Holly, que quasi m'impedeix escriure el post de cada diumenge. No saps perquè apareix ni quan se n'anirà. Ets vulnerable fins al punt de no trobar un lloc teu, segur. Espais i circumstàncies que t'angoixen i no saps com apaivagar-les. Tinc els meus llocs de calma, París n'és ún, el sentiment de llibertat em fa sentir que puc amb tot, allà sóc invencible.
A ran de mar, sentir el sol que m'acarona l'espatlla, les onades que em parlen que tot va i ve, només he de tancar els ulls i la calma apareix.
Però ja no sóc hores per desplaçar-me a l'indret addient, m'hauré de conformar en escalfar-me els peus i l'ànima sota els llençols, mirar una pel.lícula i somniar que estic a aquests llocs, on res de dolent em pot passar. Els somnis de vegades es fan realitat. Apareixerà la son i demà serà un altre dia.

Mare Bourgeois

Foto: Annie Leibovitz      

"Cada dia una persona ha d'abandonar el seu passat o acceptar-lo, 

i aleshores, si no pot acceptar-lo, es fa escultor"

Louise Bourgeois

      .... o ..... escriptor???

Jo de gran vull ser nena-geni com tu, mararanya.

"Benvingut a casa", monsieur Étienne

Lletres, paraules, frases, escrits, relats... subtils com la projecció d'aquesta foto, caligrafia sobre cortines transparents que apareixen, despareixen i reafirmen la màgia de l'escriptura.

La passió per la literatura va aplegar a uns quants amics a jugar a Rayuela i adoptar la identitat d'un personatge del llibre de Cortázar. Cadascú ha trobat un espai per canalitzar la necessitat vital d'inventar, a través de la narració, un món propi.
El nostre amic Étienne ha quedat entre els 200 finalistes del concurs de la revista "Ñ", que ha publicat la versió íntegra dels relats a la xarxa, crec que és el millor que li pot succeir a un escriptor, QUE EL LLEGEIXIN.
Em ve de gust regalar, als pocs o molts lectors del meu bloc, la possibilitat de llegir el relat de l'amic Étienne perquè gaudeixin com jo de la seva qualitat literària.
Esperarem el veredicte final, però de passada vull donar-li l'enhorabona d'una manera pública NO per haver quedat entre els finalistes, SINÓ per haver escrit un relat excel.lent. Un plaer monsieur!

El premi ja és seu, paraula de Maga, de nom Sara, malgrat el que atorgui el jurat de l'anomenada revista.

ELS LINKS APAREIXEN EN COLOR VERMELL, SI FEU UN CLIC ANIREU A LA URL CORRESPONENT

De l'amor a la mort hi va un post

Com cada any recorro un llarg viatge per visitar als meus morts a un poble petit de la Catalunya profunda, que té un cementiri en concordància, enmig d'una terra feréstega. Conec cada tomba, cada persona, són gent del poble, famílies i persones amb les que he conviscut des que era petita. La mort imposa, és l'última parada del viatge de la vida. Costa assimilar el traspàs, que no fa més que remetre't al teu i a la incertesa de si serà imminent o tardarà en arribar.
Als estius, quan érem nens profanàvem el "Cementiri Municipal" saltant el mur principal. Entre rialles i ensurts podíem passar una tarda jugant a fer maleses i inventant tota mena d'històries. Per això no em fa basarda visitar any rere any el petit lloc on rauen les restes de tots aquells que he estimat. El lloc no se'm fa estrany, envoltat de muntanyes, vinyes i arbres, tinc la sensació de que la frase feta "descansi en pau" té cert sentit, hi ha pau al petit cementiri.
Als pobles tot és diferent, es viu d'una manera més normal la visita als morts, fins i tot a algunes hores del dia hi ha un guirigall entre els visitants que, un cop arreglada la tomba dels seus, s'hi estan una estona més xerrant de com van les coses, de la "vida", del "futur", de les darreres notícies del poble, de com va anar la verema o com es presenta la collita de les olives. Es converteix per uns dies en una mena de nucli social on la gent es troba i la fa petar, enmig de dolor, records i plors.

Jo hi tinc a l'avi FELIU, que es va morir mentre dormia un agost quan estàvem estiuejant. Era barceloní fins al moll de l'os, però les circumstàncies van fer que ens "deixessin" un nínxol i l'enterréssim al poblet. L'envolta un misteri que ningú de la família ha pogut esbrinar. Cada any tenia a la seva tomba un ram de sis roses blanques de procedència "desconeguda", fins fa un parell d'anys, que suposem que la o les persones que les dipositàven han mort també.

Després hi ha la TIRRI, la que ens va fer d'àvia, nascuda al poble i que la seva vida es mereix un post a part. Ella, contràriament, va morir a Barcelona, als meus braços, el mateix dia que naixia el meu nebot. Ens van bescanviar un nadó per un ancià, el principi i el final en uns instants de diferència. Em/ens va costar molt assimilar-ho quan va succeir. Era la dona més ferma i valenta que he conegut, tothom l'estimava amb bogeria, la barreja de geni i tendresa, la feia única. Ens va posar molt fàcil la seva mort, perquè havia planificar tot allò que s'havia de fer. L'esquela del diari la tenia escrita, volia ser enterrada al poble a terra, mirant al "solà", el lloc on correaven les terres, els nínxols li feien "port" i "s'ofegaria" com deia ella.
Vàrem tenir problemes, perquè ja no s'enterraven a fosses comunes, però el poble en ple es va posar de part de la Tirri, la Lola del "raconet", la de "ca l'encès". En saber que era la seva darrera voluntat, amb el consentiment de l'Ajuntament, van sobrar homes voluntaris per cavar un "clot" pel seu taüt. Va ser la darrera persona que sepultaven a terra, a la terra roja.
Sovint ens amenaçava dient-nos que si no acomplíem el que ella volia "ens sortiria a la nit", ¡què més voldríem! que els éssers estimats ens visitessin una estona, encara que fos en horari nocturn.

Aquests són "els meus morts visitats", els de sang, encara que al cementeri està ple de gent coneguda, estimada, saludada i amics morts prematurament.
A l'àvia i els avis paterns no tenim costum de visitar-los, estan enterrats a ciutat, tot és fred i impersonal, no sento que siguin allà, fins i tot crec que ells han fugit d'aquell lloc horrorós.

La mort i l'amor, tan a prop, tan lluny. El nostre origen és fruit de l'amor i el nostre final és la mort. A tocar, com els meus posts. Tancar un cercle vital.

L'anterior el dedicava a l'amor, amb sentiments similars, fins i tot a l'orgasme l'anomenen "la petita mort". Aquí m'ha vingut de gust parlar amb la meva pròpia veu, en primera persona. Malgrat tenir ambdós quatre lletres i pronúncia similar, d'AMORS n'hi ha molts, fins i tot de recanvi, ¡¡¡riem mentre som vius!!! (la vida amb sentit de l'humor és més digerible) de MORT només n'hi ha una, sense tornada, definitiva, després, silenci, no-res.
Personalment em fan més por segons quins vius que no pas els morts i els cementiris, on es respiren les llàgrimes vessades en cada tomba i es percep un buit pacífic que treu ferro a totes les meves recances. Fa mal dir-ho, però em transmet certa tranquil.litat.

I any rere any, tornaré al poblet, al cementiri a posar les roses blanques a l'avi, que les deu trobar a faltar, el pom de plantes a la Tirri i redreçar-li la creu, que no suportava veure les coses tortes.
Morts, amors meus, us enyoro!!! i sense onomatopeies, encara us ploro.

La història més vella del món

Em resultava impossible escriure un post parlant d'una història d'amor. He confegit aquesta vinyeta on els dibuixos i les onomatopeies ho diuen tot. Malgrat ens pensem que és una situació complexa, no ens enganyem, en el fons és més simple del que volem reconèixer. La humanitat sencera ha viscut, ha patit, ha volat, ha embogit amb l'amor, i quan ho volem escriure caiem, sense voler, en els tòpics ridículs i ensucrats com quan els vivim, perquè no hi ha amors diferents. Les emocions són universals i empren sempre la mateixa fórmula. D'aquest sentiment o estat d'afecció de dues persones he de reconèixer que per molt hàbil que sigui el narrador o l'enamorat no aconsegueix res d'original, perquè és "la història més vella (i també bella) del món", tot ha estat escrit i dit, fins i tot es pot caure en el ridícul més espantós sense adonar-se'n. Ja és tracta d'això: la desinhibició de l'ésser humà quan cau en un estat de màxim plaer, el t'estimo només es pot dir i expressar d'una manera, així com, en cas de ruptura, el patiment genera conductes de veritable bogeria.

Del que vull parlar, no és pas de la història en ella mateixa, perquè no té cap interés, sinó de la situació que es genera quan hi ha un abandó o ruptura, en aquest cas m'he quedat amb el personatge femení, per afinitat de sexe i escriuré el "després de", molt més ric en matisos, i deixaré parlar les veus,

ohhhh!!! que tot ho diuen i res canvien

–Hi ha pena i tristesa i tot això durarà un temps, no sé quant, però mentrestant comença a aprendre aquest verb irregular anglès.

FORGET        FORGOT          FORGOTTEN  posa-li ritme i a tomar polculo.

Una abraçada de wuki, l'amic del Hans Solo.

–«Querer es esencialmente sufrir, y como vivir es querer, toda vida es por esencia dolor. Cuanto más elevado es el ser, más sufre... La vida del hombre no es más que una lucha por la existencia, con la certidumbre de resultar vencido. La vida es una cacería incesante, donde los seres, unas veces cazadores y otras cazados, se disputan las piltrafas de una horrible presa. Es una historia natural del dolor, que se resume así: querer sin motivo, sufrir siempre, luchar de continuo, y después morir... Y así sucesivamente por los siglos, de los siglos hasta que nuestro planeta se haga trizas.»Pero la vida sigue y aquí estamos vivos!

–És el millor que et podia passar, nena, aquest noi ho ha fet malament, les mares sempre tenim un sisè sentit i des del principi sabia que patiries, tenia alguna cosa tèrbola, que no sé dir-te què era. No puc veure cap home que tingui nas a la cara!, ja ho saps, tots són iguals. No es mereixen que plorem per ells.

–Hòstia, em sap greu el que et passa, encara que és clar, és lògic que estiguis tocada. No entenc GENS NI MICA com ha pogut fer això, de veritat que no puc trobar-hi cap raó lògica. Realment és un tret molt xungo de la seva personalitat, no ho oblidis mai, això. Ara a passar el "bache" i seguir endavant, és un tòpic del més trillat però és el que hi ha, oi? No sé que dir-te per animar-te, la veritat és que has de passar-ho malament per després estar bé, en aquest cas, I suppose. El bajón tras el subidón. Lleis de física pura emocional. El que em reventa és la absurditat del fi d'aquesta relació. En altres casos, bé, era "lo esperable", etc, i mira, et treus de sobre una "arrecada". Però en aquest cas, tot és estrany i una mica surrealista, i això fot més. En fi, a mi personalment em cabreja d'allò més. Collons!

Apa, a tirar milles el millor que es pugui, amb il.lusió, o esperança, això sí!

–Xaval.la, que un clau treu l'altre, no pensis, diverteix-te, quedem quan vulguis, això t'ajudarà a oblidar a aquest mamón, i a "nadie le amarga un dulce", segur que et puja l'autoestima. Va que muntu una festeta a casa meva, em dius el dia i tu no et preocupis per a res.

–Te puedes imaginar que te entiendo a la perfección. Me ha pasado lo mismo mazo de veces. La más reciente cuando lo de mi padre, que no tenía ganas de hablar con ni dios. De todas formas tol mundo sabe quel teléfono es un artilugio del demonio. Creo que me voy a ahorrar la ristra de tópicos (todo pasará, tú eres fuerte, blablabla), porque sin duda te los sabes, y el hecho de que sean verdad no significa que sirvan pa una mierda cuando uno ta así. Es más, cabrean.

La receta más efectiva: distracción. Bájate la última temporada de Perdidos, bájate Damages, si no la has visto. ¿Dexter? Breaking Bad está guays (la primera temporada). Nurse Jackie es de puta madre. Bones es mala, pero para mí es una risa total (y una incomprensible adicción: me vi 5 temporadas como en un mes). Si estás por las series, te puedo recomendar más.

De libros lo llevo peor pa recomendarte. En primer lugar tú y yo no coincidimos mucho, y en segundo ya sabes que mis lecturas se limitan prácticamente a literatura juvenil y/o mamporros de fantasía medieval (no debería confesar esto con tanta alegría, se ve que mi imparable caída hacia el encefalograma plano es más rápida de lo que sospechaba).Y ya sabes, cuando tengas ganas seguiré estando. Pa lo que sea. Bezos

–Esmicolada amiga meva!!! El plaer és de tots, t'ho ben asseguro. Ara el més important ets tu matexa. Això dels amors sempre és fotut, i és un clàssic sentir que sense l'amor "perdut" no som res, o res val la pena, o que era l'amor veritable o moltes més possibilitats, la ment humana és infinita. Encara que a mi em serveixin paraules que potser a tu no, no puc estar-me de dir-te-les perquè t'estimo i sé que quan jo necessito consol tu també hi ets. Al cap dels anys n'hi ha una que sempre m'ha agradat, i a més me la crec, «el que realment és per nosaltres roman sempre en nosaltres», si et pertany segur que serà, i sinó perquè ho vols, pot ser la vida ens te preparada una altre sorpresa. Jo només ser que ahir estaves molt guapa i que això ha de ser senyal de bons auguris, per força.No crec que hi hagi cap dolor tan fort com la pèrdua d'algú que t'estimes, siguin amors, fills, pares, amics... La part bona és que no estem sols i ho podem compartir. Som afortunats, doncs.

–Churri, esos encuentros nos parecen fatídicos a priori, pero ya verás el peso que te quitas de encima... ¿Cómo ha ido? ¿te has quitado el quiste? AMPUTACIÓN, me tienes que contar cómo fue. Y bueno, fuera cual fuera el resultado me hubiera drogado después... y hoy sí porque me apetece te mando un beso.

–Tot el que et passa és normal, que ploris, plora molt, treu tot el que tens a dins, has de passar un dol. L'abandó de la persona estimada és similar. Accepta-la i no deixis que t'afecti tant el que et diuen, perquè només tu has viscut els bons moments, si vas escollir aquesta persona va ser per alguna cosa bona, que només ell et podia donar, i són aquests instants amb els que t'has de quedar.

–Sento molt la teva mala expèriencia, suposo que entra dins d'aquelles coses inexplicables de les persones i per aquest motiu el buit que et deixa i la constant pregunta què vaig fer malament o què vaig deixar de fer, no et deixa viure.

Estic content que poc a poc et puguis anar refent. Saps que si vols en qualsevol moment em pots tenir per parlar fer un cafè o un margarita. Potser no per parlar del passat sinó per parlar del futur o del darrer partit d'Espanya o de la putada del món digital respecte a la diapo.

Que ets una tia collunuda ja ho saps, amb una sensibilitat molt fora de lo comú.

–Saps que el teu Colin parla l'italiano perque la seva dona és italiana. Cangolaleche!!! pillao por una italiana.
T'agrada aquest look más atormentao de la foto que t'envio? Òstias és que te'l miris com te'l miris ¡está com un queso! Va por ti guapetona. Compra't un carpesano i t'enganxes totes les fotos amb aironfix.

En aquesta foto em sembla que t'esta mirant i et diu YOU ARE THE SUNSHINE OF MY LIFE, FOREVER YOU STAY IN MY HEARD. I LOVE YOU JUST THE WAY YOU ARE. MY HONEY.

 

–Nena, crec que és el millor que et podia passar, que ja t'ho ha dit ta mare, doncs jo penso com ella, amiga, perquè t'estimo i té un tret de personalitat rarillu, tal com han anat les coses, que a la llarga et turmentaria. A més, tu te'l creus? vols dir que no ha interpretat un bon paper per desfer-se de tu? És tot un clàssic en l'univers masculí, quan no saben com tallar s'inventen el que sigui, una excusa perfecta per fer pena i que no puguis retreure res. Jo personalment, no me'l crec gens ni mica, és dur el que et dic, però ets forta i vols les veritats sempre. Amb un parell, que de dones valentes com tu en queden poques.

–Los males sentimentales no son pecata minuta. Yo tuve mi mal rollo sentimental hace nueve años y todavía me acuerdo (más que de la persona, de la manera en que acabó). Hablamos este viernes, ok?

–Amiga, un regal tenir-te d'amiga, així que si haig de fer de coixí, de clínex o de bolsita de te, encantat de fer-ho, m'agrada molt el to del teu mail, l'agraïment als amics (amb sucre, millor, com el cafè) i la lucidesa del tercer paràgraf. (aquell que comença així: "A hores d'ara encara m'apareix la seva ombra..." i acaba "a les pel.lícules de tercera categoria.") És ESPECTACULAR. Ya te lo he dicho + veces: nena, tu vales mucho.

–¿Fa una mierendola esta tarde? Tu amigo I N C O N D I C I O N A L que te quiere cantidà.

–Em sap greu, però crec que l'entenc a ell, jo faria el mateix, ho sento, deu ser la testosterona que tenim en comú, però als homes de vegades ens costa molt parlar de les nostres coses i exterioritzar-les, ens ho empassem, ens fa vergonya i quan estem malament preferim estar sols que donar explicacions i segurament ell passa per aquesta experiència. No et turmentis, tu no hi pots fer res. Has tingut mala sort. Ell també s'ho passa malament, dona, és una putada òstres penso en ell i ja m'hi veig....

–El otro día leyendo "El Secreto" me quede con una frase "Soy dueña de mis pensamientos" y la interioricé y he decidido que ha partir de ahora sólo quiero pensamientos positivos, cuando se me escapa alguno negativo y me doy cuenta, enseguida lo convierto en positivo y me siento mucho mejor, noto que me ha cambiado la energía y como tu y yo vamos a la par, te lo digo para ver si a ti también te va bien. Es la hora de florecer...

–El temps ho cura tot, germana, l'oblidaràs segur, has de fer-ho, i aquest home era xungu per a tu, ja t'ho vaig dir, que ets massa sensible i t'ho compliques massa. Pensa que "te quiten lo bailao" i queda't amb això. Ara pensa que ja està, s'ha acabat i prou, tampoc et culpis.

–Vaig sentir una frase del Khalil Gibran que vaig pensar que te la regalaria perquè, encara que no és de El Secreto, és molt bonica i esperançadora. Diu així: "La tristesa és un mur entre dos jardins".

–Òstia, voldria estar al teu costat i poder-te abraçar. Me cagonlostia estic escrivint i ploro. Per què tot ha de ser tan difícil? Per què ties mamones tenen tios encantadors? MIERDA (en cursiva, negreta i subrayat).

Bé, ara toca encaixar-ho i aquí em tens. Jo agafo el meu Aston Martin de color groc i en un plis-plas em presento al teu carrer, et segresto i et porto a un lloc ben maco.

brrr!!!... va dir ella! snifff-if-if-f-f-arrggggg!!!! iepalà!!!!
Va decidir que ja era hora de posar-se dempeus, eixugar-se les llàgrimes, llepar-se la ferida, deixar de penedir-se, no culpar-se per no odiar, agafar les regnes de la seva vida, agrair la calidesa dels amics  i escoltar la SEVA PRÒPIA VEU, la que escriurà el final d'una història gens original i més vella que l'anar a peu.

Reflexions en blau

«La gran tragèdia de la vida no és pas que l'home mori, 

sinó que deixi d'estimar»  Somerset Maugham

Morir-se a fi de comptes és un moment de trànsit i com més aviat s'acabi millor. És l'única certesa que  tenim quan neixem. 

Estimar no és una estona, no es pot mesurar ni donar per fet, es perllonga, si volem, des que venim al món fins que l'abandonem, tota una vida.

No em puc imaginar la meva existència sense amor per les persones, per les coses, pels animals, per la natura, per la vida mateixa. Deixar de banda l'estimació seria la mort, perquè ¿quin sentit tindria la vida sense ningú al meu costat per compartir-la, plorar-la, riure-la, reivindicar-la, gaudir-la, lluitar-la, admirar-la i sentir la motivació per llevar-me cada dia?

La gran tragèdia és estar mort mentre vius, la mort tràgica per manca d'amor, la que arrasa l'únic que l'home té d'honest i pur, la seva capacitat d'estimar i deixar-se estimar. 

La fàbrica del temps

«Els occidentals ens creiem amos del temps, com ens volem amos de tot. Pel sol fet d'haver-lo engabiat en un cercle i tenir-lo sota control aparent, ens en creiem posseïdors i no és cert. Això en tot cas, és útil, i segons per a quines coses. És útil per al treball, per al transport o per crear una fantasia d'ordre. Però no ho és gens per als plaers, petits i quotidians, de la vida.
Sense voler-ho, ni saber-ho, a mesura que ens hem acostumat a creure'ns amos del temps, ens hem anat convertint en els seus esclaus. Ara diem que no tenim temps de res, ni de viure, que ja és fort. Així hem inventat una cosa grotesca que anomenem «temps lliure», sense adonar-nos del que això té de pervers: que la resta del nostre temps –i la vida és temps, vísceres i temps, ai!– no ho és gens, de lliure; és un temps que patim en una presó. El temps ja no el fem nosaltres, com gairebé ja no hi ha atzar, tampoc. Ara el temps el perdem, o el guanyem, com en un joc cruel, quan no és ell qui ens fa, ens perd o ens destrueix.
A Marràqueix, el temps funciona d'una manera diferent, de vegades com un bé, a estones com un malefici [...] Ací no hi ha un temps lliure i un altre empresonat, no; ací tot el temps és igual en aparença, està solt i no lligat amb cadenes. El temps és una cosa viva, ací. Qui pense que el malbaraten, s'equivoca. El saben viure i fer seu a cada instant».

Seduccions de Marràqueix, Josep Piera

Red, James Red. Així sonava el seu contestador. Com el del famós agent secret 007, també tenia una missió a la terra: combatre les forces del mal de la seva pròpia personalitat. Una malenconia permanent i brots depressius l'obligaven a acudir setmanalment al psiquiatra. El darrer viatge a Màrraqueix el va fer caure en un estat de desesperació. La il.lusió per la vida se li escolà per sempre quan la persona estimada el va abandonar. Quin sentit tenia aixecar cap si l'únic que li importava ja no ho podia tenir. Viure al límit amb la seva tristesa és el que el va fer tornar a Barcelona, on els seus dies es limitaven a tancar bars, beure sense mesura, empastillar-se i fumar tot allò que queia a les seves mans. Va aprofitar aquest estat de fenotip d'home desvalgut per enllitar-se cada dia amb una dona diferent. Era part del seu atractiu, perquè a elles els despertava l'instint maternal, els feia creure que tenien una oportunitat per  canviar-lo, ell sabia que això sempre funcionava. De la mateixa manera que també sabia que no volia saber res més d'elles l'endemà-

Aquella autodestrucció començava a desbordar als metges, la terapia covencional no funcionava, havia de posar alguna cosa de part seva i li varen recomanar que realitzés una activitat manual que li agradés i entretingués el seu jo obsessiu i demolidor.

La seva professió de dissenyador el feia ser meticulós, creatiu i sensible. Va tenir la idea que podria construir rellotges de paret. Va recórrer majoristes per a posar fil a l'agulla, trobar les millors esferes niquelades i una maquinària fàcil de manipular. Els faria per encàrrec i personalitzats. Va confeccionar un qüestionari exhaustiu i divertit per conèixer la persona a la que anava destinat. En comptes de números, les hores podien ser noms, fotos, lletres, forats, logotips o dibuixos. No en faria cap d'igual. Els lliuraria en una caixa feta a mida, de cartró rústic, amb una dedicatòria personal i la tarja de la seva nova empresa per acabar de fer-los especials. El seu projecte va tenir molt d'èxit. Cada vegada tenia més encàrrecs que li proporcionaven diners suficients per viure i el que va començar com a una afició va esdevenir el seu ofici.

Mai el vaig veure tan feliç i motivat, la seva vida havia fet un tomb. Em comentava entusiasmat el plaer que sentia en el procés creatiu d'un rellotge, on podia barrejar la tecnologia, la psicologia amb el treball manual i la satisfacció que suposava la finalitat de la seva feina, un regal per a algú, un acte d'amor.
Em va ensenyar al seu taller i em va fascinar, el vaig batejar com a "la fàbrica del temps". Em mostrava les seves darreres obres amb orgull i m'explicava apassionadament la història que hi havia darrere de cadascun d'ells. Sempre vaig pensar que quedaven pocs tipus com ell, la seva genialitat el va portar als límits de la bogeria, però mai va perdre la consideració per als amics. Els seus comiats també eren diferents als de tota la resta, ni petons ni abraçades, un senzill "a reveure, t'estimo", deixant un rastre de  riallada estrident amb regust a pastilles "juanola".
Havia refet la seva vida amb una noia austríaca, va simplificar la seva rutina fugint de Barcelona i rehabilitant una casa de poble per viure plegats. Les coses li anaven de cara.

Havíem quedat el dimecres per dinar, però el dilluns d'aquella mateixa setmana em van comunicar la seva mort. El dimarts l'enterrament. Què era tot allò?, una broma de mal gust! Si m'ho haguessin dit dos anys enrere no m'hagués estranyat gens, però ara, vaig pensar, ara no podia ser veritat. No vaig reaccionar, estava esmaperduda i gelada, em vaig sorprendre a mi mateixa perquè no em va caure ni una llàgrima, ni tan sols sentia dolor, malgrat el multitudinari funeral. Vaig veure un taüt, però no a ell, no notava la seva absència.
Tot era una mentida: l'accident domèstic en caure de l'escala quan penjava el seu rellotge, les operacions, el coma, la mort...

Ell que regalaba temps als altres, va perdre el seu en penjar-lo en una paret.
Jo, no fos cas, compareixeré a la nostra cita. L'esperaré cada dimecres al restaurant a l'hora convinguda.

Qüestió d'ovaris

D'entre els seguidors del meu bloc, m'ha arribat un mail demanant consell, exposant-me un cas que no he sabut què contestar, l'únic que se m'ha acudit és fer-ho públic i si algú té una resposta que li posi un comentari al post. 
Lamentablement en aquests casos hi ha poc a fer, crec, desconec la magnitud de la tragèdia, només que la naturalesa del nostre cos és molt reconsagrada i va sempre a la seva.

La lenta agonia dels ovaris

Sóc una dona de mitjana edat que ja ha entrat en aquell periòde confús i "tontu" que podem anomenar adolescència inversa o premenopausa. De fet, si analizem els símptomes pràcticament són els mateixos: canvis en l'estat d'ànim, menstruacions irregulars, fluctuacions hormonals, canvis corporals. Tot això s'inicia perquè uns petits òrgans en forma d'ametlles que es diuen ovaris, produeixen òvuls cada mes que es desprenen i provoquen la menstruació.
A la meva última revisió ginecològica, la Llum, la meva metgessa em va dir "tens un ovari que està pràcticament jubilat, però l'altre encara no". Jo, després de sortir de la consulta i amb la panxa una mica adolorida ja que m'havien remenat una estona els meus baixos, em vaig emprenyar molt.
Si els ovaris havien estat durant tota la vida com una mena de matrimoni que es repartien la feina cada mes, per què ara un es jubilava i l'altre no? això era injust, calia fer alguna cosa.
El millor, segons el meu parer, era demanar una jubilació anticipada. Però on em podria adreçar? Qui s'encarregava d'això? em vaig informar i em van dir que era cosa de les hormones, però aquestes, que sempre van molt atrafegades, em van dir que eren unes manades que el "jefe" era l'hipotàlem.
Bé, vaig intentar posar-me en contacte vàries vegades i no hi havia manèra, fins que un dia el vaig pillar per sorpresa quan sortia de donar una conferència a tot el grup d'hormones que controla. Em va atendre amablement i amb un posat saberut em va dir "Nena, això no és possible. Cada ovari és independent i lliure de fer el que vulgui i això és així des de la Revolució Francesa".
Em vaig quedar tan feta caldo que inclús jo, que he estat republicana tota la vida, m'estic plantejant fer-me monàrquica.

Llum, metàfora de vida

Cadascún de nosaltres és un ésser de llum, de vida, cada objecte té la seva pròpia, la claror és alegria. Només cal que ens hi fixem, tot llueix de colors si inventem la manera de fer-ho.
La nit es pot convertir en dia si emprem la metàfora que li escau.
Un bocí de la sèrie de culte Norther Exposure n'és un exemple. Quan tot ho veig fosc i trist, em poso aquest episodi i em canvia l'humor. La música, les paraules, la cara de la gent que s'encén en veure el que es pot arribar a fer amb estris quotidians.
Estem envoltats de llum i sovint no ens n'adonem.

us recomano posar-ho a pantalla completa, per entrar dins de l'atmosfera positiva de llum

Secrets de família

Foto d'un arxiu familiar

El mes vinent despareixerà el lloc comú, on vàrem ser engendrats els meus germans i jo, l'avantsala abans de néixer, el primer nexe que ens va unir, càlid i acollidor perquè tot anés rodat quan ens enfrontéssim a la vida. A la mare li treuran la matriu i d'alguna manera morirà una part de tots nosaltres, extirparan el nostre origen i anirà a parar a un contenidor de deixalles no reciclables.
Suposo que tots plegats n'hem estat els responsables, mare, massa fills per a una matriu que no ha suportat el pes de tants embarassos. Tu ens hi vas voler, però, ens ho has dit sempre, que la teva experiència com a filla única no la desitjaves per a la teva descendència, que tu tindries una gran família, encara que per això haguessis de pagar un preu. I així ha estat.
No puc més que dir-te: gràcies, mare, primer per concebir-me i segon per haver-me donat tants germans amb qui compartir la meva història, plena de records, jocs, tripijocs, baralles i rialles que romanen encara amb el pas dels anys. Ara d'adults sense la seva companyia no seria el mateix, cadascú fa la seva, però el vincle continua. Ens sabem a prop i això és un tresort que ens has regalat. Caminar amb germans al costat fa la vida més lleugera.
Ja no tindràs matriu, però hi serem tots nosaltres, fruit del teu organ malmès, en plena forma per continuar gaudint de la gran família.
A nosaltres, germans, ens arrabassaran l'organ de la nostra estança comuna però tindrem a la mare, que és el que de veritat ens importa.

Cada dia una línia

Escriure una línia cada dia, inventar un gest, entendre que això forma part de la vida i viure-ho quasi com una necessitat sense por, sense judicis ni pretensions crec que és el millor que ens pot passar a la vida, quan he viscut aquest trànsit han estat els moments on jo m'he sentit més en mi mateixa, dins d'aquests silencis que a cops són quasi màgics…

gràcies Mont

Jo i l'altre

«Deberías soñar por encargo, Víctor. Hay gente que lo hace. Date instrucciones justamente antes de cerrar los ojos. Piensa: "voy a soñar esto". Esto. Algo que no duela. Algo hermoso pero prescindible, algo que no vayas a añorar demasiado cuando te despiertes. Un campo de amapolas. Arena mojada»

Enrique de Hériz, Manual de la Oscuridad

Fa cosa de vàries setmanes que escric diàriament "La llibreta dels somnis", les vivències de l'altre, el jo de nit. Intento que les dues vides paral.leles: la conscient i la incoscient de la meva persona es coneguin una mica, i que el nexe d'unió sigui l'escriptura. Cada matí, mentre esmorzo, preparo dues tasses de cafè, d'una mateixa cafetera, és l'instant en què a les mans que escriuren i al pensament que les fan anar, encara conviuen les dues identitats, el jo de nit encara no s'ha esvaït del tot. És el moment efímer de nosaltres dues; l'altre dicta, jo escric, embolcallades en un mateix aroma de l'esmorzar acabat de fer.
Tendim a oblidar tot el que hem viscut entre els llençols mentre dormim, somnis inconexes, inquietuds, rareses i malsons. L'altre té un llenguatge tèrbol que costa d'interpretar, no és liníal ni una història acabada, va d'un lloc a l'altre sense sentit, però és el que em marcarà la jornada que estic a punt de començar.
L'altre és tossut i es forneix de tot el que jo visc, vampiritza les meves accions i emocions i les transforma en una mena d'històries surrealistes que semblen d'un altre món, però que també és el meu, el seu, el de les dues.
Porto molts fulls escrits i quan els rellegeixo alguna tarda em donen pistes de tot el que em fa patir i em neguiteja, potser l'insconscient em parla d'una manera molt contundent i crua de tot allò que no gestiono bé, del que m'he d'allunyar o apropar.
Escric els somnis perquè jo i l'altre estiguin més a prop i poder sentir unitat en la dualitat, perquè ambdues sóc jo, només ens distancia l'estat en què vivim les situacions. Tinc curiositat per conèixer la cara que té l'altre jo, no ignorar-lo, vull estar a prop d'ell i no posar un abisme, si hem de conviure m'agradaria entendre el que em vol dir i la vida que porta quan estic profundament dormida, perquè també em pertany.
Tant de bo poguéssim programar el cervell i triar els somnis: el camp de roselles o la sorra mullada perquè ens despertéssim relaxats. Seria un parany, perquè on aniria a raure tot allò que ens ha fet mal, que ens colpeja dia a dia i que contenim, l'altre és la vàlvula de descàrrega del que el jo no ha digerit a la vida quotidiana. Té mala fama, però en el fons l'altre fabrica les eines perquè el jo pugui funcionar alleugerit.

A la vida no tot són flors i violes i als somnis tampoc.

Un matí de diumenge

De vegades els dies ens sorprenen, com qui no vol la cosa avui tot ha anat rodat. Un matí plàcid, un regal del dia del senyor.
M'he llevat aviat i necessitava acció, l'escriptura i la lectura han ocupat part del meu cap de setmana sedentari i una bona piscina a primera hora del matí era perfecte. No tenia plans i m'he deixat portar sense pensar.
He nedat tranquil.lament, les braçades llarges i lentes em conduïen a un espai silenciós i fluid. No m'agraden les fondàries del mar, ni mirar peixos, ni plantes, ni algues, tot allò tan meravellós que apareix als reportatges o fotografies. A la tele ja ho veig prou bé, in situ m'inquieta i em neguiteja. Sóc animal de terra i no del mar.
M'agrada posar-me les ulleres i mentre avanço, observo les cames, les mans, les cares de la gent que està dins la piscina, nedant amb mi, cossos surant en una aigua blava, braços llargs, prims, corpulents, persones grasses que dins l'aigua sembla que ballin i retrobin una harmonia inusual. Veure la humanitat sota l'aigua et dóna una perspectiva molt més serena. Individus matiners (o que retiren) que aprofiten la calma de primera hora per estovar la rigidesa física i mental d'una setmana feixuga.

En acabar, la gana m'ha conduït a una cafeteria especial, d'ambient parisenc, enmig de l'Eixample, el "Clarés". Un cafè amb un crusant de mantega, comme il faut!! amb la Sarah Vaughan de música de fons. Bon duet. Una lectura ràpida al "Monde diplomatique" m'ha acabat d'endinsar en l'ambientació afrancesada i he pogut practicar el meu francés una mica rovellat. A aquelles hores Barcelona està mig deserta, m'agrada fer un passeig i copsar com es desperta mandrejant un matí de diumenge.
Cap a dos quarts de deu he anat a la llibreria de la casa de les punxes, no a comprar la premsa, ja en tenia prou amb la lectura del Monde, sinó a mirar llibres. N'hi havia un a l'aparador que m'ha empès a entrar i fullejar-lo detingudament, "Opúsculo de máximas, sentencias y otras barbaridades" d'un tal Alexander Katzowick. M'ha vingut a trobar aquest escriptor argentí. Hi ha una mica de tot, contes curts, frases, escrits quan viatjava per aquests móns de déu. M'ha encuriosit

"Uno debe escribir y contarlo todo, como si estuviera condenado a muerte"

"Llamamos humano al lado tierno del monstruo"

"Peor que leer es leer un poquito"

i he decidit comprar-lo. Quan l'he anat a pagar, hem conversat llargament amb la dona de la caixa, sobre gustos literaris, apostava pels escriptors novells, que no li agradava gens el fet de vendre diaris amb tots aquells gadgets promocionals, semblava que estés en una botiga de penja i despenja. M'ha comentat que l'autor del llibre estaria el proper dia 16 a les vuit de la tarda a la seva llibreria i faria una xerrada, que estava convidada, l'escriptor era un tipus molt interessant. M'ha donat una invitació que he desat dins el llibre pensant que si m'ho puc muntar hi aniré.

Mai se sap com transcorrerà el dia si estàs obert a escoltar, mirar, caminar sense pressa i amb la ment oberta a tot allò que un diumenge o qualsevol altre dia et pot oferir. Només li hem de donar l'oportunitat. Ens  falta pràctica, no estem acostumats a funcionar sense l'agenda a la mà.

Adolescència robada

Hi ha objectes a la nostra vida que marquen un temps, una època i mentre els conservem, ens sembla que tot allò que em viscut amb ells, continua amb nosaltres.

Aquest estiu del 2010 m'han robat la bicicleta, la "meva" bici, un regal del pare i el meu germà.
Va ser el primer objecte que em pertanyia en exclusiva; amb ell vaig experimentar aquella sensació de possessió d'una joguina d'adults que et feia sentir important, que t'obria les portes a la llibertat de circular sola pels carrers i places tot fent cabrioles i que posava a prova les teves aptituds i reptes personals: ara boto, ara corro, ara intento baixar per les escales; caure, aixecar-te i tornar a intentar-ho, una i altra vegada. A temps complet, ella i jo, amb un somriure d'orella a orella, circulant sempre amb una cançó als llavis. Les distàncies no tenien límits, el meu univers es va obrir, era propietària del temps i l'espai.

Era de passeig, mida junior, de "nena", sense marca, d'un blau que no es pot adjectivar, entre cel, metàl.lic, mig verdós. Darrerament la cadena sortia cada dos per tres, estava pollosa i grinyolava quan posava la marxa 3. Es veia que era antiga, no l'havia cuidat massa, cada rascada era una vivència, tenia bocins de la meva vida al manillar, sang resseca al palafanc d'alguna caiguda. El selló no es podia baixar ni pujar, perquè el tub que el regulava estava rovellat.
Malgrat tot això i els anys encara la conservava i em feia servei per fer encàrrecs, petits desplaçaments o fins i tot per anar algun dia a la feina.

Aquell 18 d'agost  l'havia agafat per anar a la piscina i en acabar vaig arribar-me a l'Illa Diagonal. La vaig lligar a l'aparcament de bicis i em vaig assegurar que quedava ben fermada. Quan vaig sortir em vaig quedar palplantada com una tòtila, amb els ulls esbatanats davant dels ferros on l'havia deixada. No hi era, el món es va aturar, només existia el buit que havia deixat la meva bici. El meu cor s'accelerà fins que va atrapar a la realitat, vaig començar a plorar, tímidament, desconsoladament, rabiosament. La meva bici, la meva bici no hi és, se n'ha anat, me l'han robada.
Les cames em feien figa, vaig asseure'm en un banc que hi havia al costat, no sé l'estona que va passar, vaig retrocedir en el temps i com una criatura vaig trucar a la mare somicant: mama m'han robat la bici, què faig? No tenia consol, però em va calmar com només ho saben fer les mares quan som petits. Vaig tornar a la meva edat i circumstàncies, vaig decidir que aniria a fer la denúncia pel furt als mossos d'esquadra.

El mosso que em va atendre només entrar, quan va sentir el que volia denunciar, amb una mitja rialla em va advertir amablement que no aconseguiria res i que a més a més li havia de preguntar a un superior si podia posar una denúncia per aquest fet.
Jo ho tenia clar,  al matí jo gaudia d'un objecte estimat que em pertanyia i en aquells moments estava en mans d'algú altre. Necessitava tenir un paper que acredités la seva "defunció" per passar pàgina emocionalment.
Em van deixar passar. Va començar la paperassa i l'interrogatori,  les preguntes primeres: número de sèrie, marca i el que va costar  van tenir per resposta un "no ho sé", era una bici atrotinada i vella, només els vaig poder dir que era d'un blau especial, junior i candau incorporat. Amb això va omplir dos fulls, va emplenar tots els camps que el formulari demanava. Al mosso li agradava escriure i s'hi va esmerçar. Vaig pensar que ell també guardava un objecte del seu passat i en el fons m'entenia.

A hores d'ara, a l'habitació dels comptadors de la meva escala li manca la bici blava de nena entre la mountain bike vermella del noi del tercer i la violeta de la senyora del segon.
No en vull cap altra, no vull emprar el Bicing . De fet, no la necessito, només era l'objecte de la meva  joventut, que encara continuava amb mi i em feia reviure moments de disbauxa i alegria. Això no puc comprar-ho enlloc.

De la meva adolescència només en queda un paper oficial on denuncia el furt d'una bicicleta.

Instint assassí

El veritable odi és el desinterès, 

i l'assassinat perfecte és l'oblit.  
                                                                                     Georges Bernanos

he matat, necessito continuar matant per sobreviure sense turment. Ningú no em descobrirà mai, llàstima que no he après encara com occir el subconscient.

Quatre elements aparien el món

Terra. Foc. Aire. Aigua
Fa dos anys que no trepitjo una platja. Fa mig any que pateixo d'insomni. Fa, diguem-ne un temps, que tinc una enfermetat que m'està fent la guitza, per tot això i per sentir espurnes d'esperança, he tornat al lloc que he estat feliç i em porta grans records, Vilanova i la Geltrú, la gran desconeguda.
Avui, 27 d'agost he trepitjat de nou la meva platja, Lluna plena, temps esplèndid. La gran família amb mi. No em cal anar lluny, sóc del sud, des de petita el mar, la diversió i el joc, els relaciono amb les costes del Garraf, les meves primeres onades, els meus primers banys, aquesta platja que poc a poc t'endinsa a la fondària, primer caminar, després nadar. Al contrari que d'altres platges, on de sobte ja no fas peu. Em costen els canvis tan bruscos, m'agrada coure la meva vida a foc lent, amb xup xup la digestió és millor. De gran he trobat un espai meu en aquestes costes, un racó on puc gaudir d'una certa tranquil.litat, envoltada de tot allò que t'alimenta l'ànima i l'esperit creatiu.
Aquest any tinc necessitat d'aigua. Hi ha massa foc dins el meu cos, que em crema, em fa mal i em llaga. Atiat pels aires desmesurats d'un hivern dur, el vent ha bufat fort i el foc està sense control. Per trobar el punt de terra, he de apaivagar-ho amb l'aigua de mar. Trobar l'equilibri amb el món i els seus elements, sentir que sóc natura i que dins la balança personal hi hagi el mateix pes de cadascun dels ingredients que aparien la terra.
El sol tardorenc és generós i em proporciona una escalfor reconfortant que em treu la gebrada de la nit, que em fa basarda, les hores passen lentes, només hi ha la claror d'una lluna plena, insultant i grossa que em vigila més que em vetlla, em gela les entranyes,  i no vol que vingui la son, només pensaments i pors ancestrals.
Aquí arran de platja, amb les onades, l'aigua i els manyacs d'un sol amic estic retrobant els elements perduts.
Vilanova, la gran desconeguda.
Un antic amic, em va dir una vegada que hi havia un museu interessant per visitar al poble, la veritat és que no puc recordar de quin es tractava. Tant se val, en tinc prou amb el que vaig descobrint pel meu compte, una altra Vilanova, completament diferent a la del meu antic amic, la meva, la nostra, de la meva família, la de la meva infantesa, que aparia el meu món i em dóna la pau que els mals aires de l'hivern em va arrabassar.

Connexions, crits, fus i fils amb Chantal Maillard

¡¡Tarda sublim!!!, aquell 29 de juny, mentre mig Barcelona estava mirant un partit de futbol "im-por-tan-tíssim" i es desfogava amb crits adrenalínics, jo estava pausadament escoltant a l'admirada Chantal en un lloc petit, íntim, on se m'escolaven fàcilment llàgrimes corpreses d'uns poemes "de dol" que m'alimentaven l'ànima. Crits de dolor interns compartits, que sorgeixen de "la parte de abajo" (com ho anonema ella). A la superfície és on vàrem parlar i em va transmetre aquella complicitat senzilla de les grans persones, dels genis.
En arribar a casa volia esquinçar tots els meus escrits, cosa gens fàcil a l'ordinador. Un delete no és suficientment visceral, havia de sentir el soroll del paper fet bocins.

 

FRAGMENTS D'ALGUNS DELS SEUS POEMES
Chantal Maillard, 
Premi Nacional de Poesia 2004, per la seva obra "Matar a Platón"

En el dentro, sangra. La herida se abre y sangra con el pulso. El grito la abre. O se abre y es el grito. El grito es. Largo, inacabable. Yo lo habito. Habito el grito. Y lo escribo para dejar de oírlo. o para oírlo menos, atemperado en la redundancia del decir, demorado en su representación. Entonces las membranas se debilitan y remonto en superficie, por un tiempo. Y lo ocupo. Ocupo el tiempo, ocupo la nada haciendo tiempo para seguir viviendo. Para sobrevivir.
Husos. Notas al margen


Vivir acuchillada. Las rodillas
Pegadas al mentón:
Por intensos que sean.
Los rayos de sol
No regeneran a los muertos.
De Hilos

Andreu Planas, 
obra pictòrica "DOL"
El ser humà pel sol fet de viure arrossega indissociablement l’estigma del patiment, les pèrdues i el dol aquests sentiments d’aflicció no només es donen davant de realitats objectives, moments en els quals ens canvia la realitat psíquica de la vida ens iguala a tots en la certesa de patir pèrdues i dolor.
L’Andreu Planas, ens confronta a la possibilitat de copsar altres dimensions del dol poder assimilar les vivències emocionals del patiment d’una forma que reverteixin en l’enriquiment de la nostra vida. Dora Mejías