Instint assassí

El veritable odi és el desinterès, 

i l'assassinat perfecte és l'oblit.  
                                                                                     Georges Bernanos

he matat, necessito continuar matant per sobreviure sense turment. Ningú no em descobrirà mai, llàstima que no he après encara com occir el subconscient.

Quatre elements aparien el món

Terra. Foc. Aire. Aigua
Fa dos anys que no trepitjo una platja. Fa mig any que pateixo d'insomni. Fa, diguem-ne un temps, que tinc una enfermetat que m'està fent la guitza, per tot això i per sentir espurnes d'esperança, he tornat al lloc que he estat feliç i em porta grans records, Vilanova i la Geltrú, la gran desconeguda.
Avui, 27 d'agost he trepitjat de nou la meva platja, Lluna plena, temps esplèndid. La gran família amb mi. No em cal anar lluny, sóc del sud, des de petita el mar, la diversió i el joc, els relaciono amb les costes del Garraf, les meves primeres onades, els meus primers banys, aquesta platja que poc a poc t'endinsa a la fondària, primer caminar, després nadar. Al contrari que d'altres platges, on de sobte ja no fas peu. Em costen els canvis tan bruscos, m'agrada coure la meva vida a foc lent, amb xup xup la digestió és millor. De gran he trobat un espai meu en aquestes costes, un racó on puc gaudir d'una certa tranquil.litat, envoltada de tot allò que t'alimenta l'ànima i l'esperit creatiu.
Aquest any tinc necessitat d'aigua. Hi ha massa foc dins el meu cos, que em crema, em fa mal i em llaga. Atiat pels aires desmesurats d'un hivern dur, el vent ha bufat fort i el foc està sense control. Per trobar el punt de terra, he de apaivagar-ho amb l'aigua de mar. Trobar l'equilibri amb el món i els seus elements, sentir que sóc natura i que dins la balança personal hi hagi el mateix pes de cadascun dels ingredients que aparien la terra.
El sol tardorenc és generós i em proporciona una escalfor reconfortant que em treu la gebrada de la nit, que em fa basarda, les hores passen lentes, només hi ha la claror d'una lluna plena, insultant i grossa que em vigila més que em vetlla, em gela les entranyes,  i no vol que vingui la son, només pensaments i pors ancestrals.
Aquí arran de platja, amb les onades, l'aigua i els manyacs d'un sol amic estic retrobant els elements perduts.
Vilanova, la gran desconeguda.
Un antic amic, em va dir una vegada que hi havia un museu interessant per visitar al poble, la veritat és que no puc recordar de quin es tractava. Tant se val, en tinc prou amb el que vaig descobrint pel meu compte, una altra Vilanova, completament diferent a la del meu antic amic, la meva, la nostra, de la meva família, la de la meva infantesa, que aparia el meu món i em dóna la pau que els mals aires de l'hivern em va arrabassar.

Connexions, crits, fus i fils amb Chantal Maillard

¡¡Tarda sublim!!!, aquell 29 de juny, mentre mig Barcelona estava mirant un partit de futbol "im-por-tan-tíssim" i es desfogava amb crits adrenalínics, jo estava pausadament escoltant a l'admirada Chantal en un lloc petit, íntim, on se m'escolaven fàcilment llàgrimes corpreses d'uns poemes "de dol" que m'alimentaven l'ànima. Crits de dolor interns compartits, que sorgeixen de "la parte de abajo" (com ho anonema ella). A la superfície és on vàrem parlar i em va transmetre aquella complicitat senzilla de les grans persones, dels genis.
En arribar a casa volia esquinçar tots els meus escrits, cosa gens fàcil a l'ordinador. Un delete no és suficientment visceral, havia de sentir el soroll del paper fet bocins.

 

FRAGMENTS D'ALGUNS DELS SEUS POEMES
Chantal Maillard, 
Premi Nacional de Poesia 2004, per la seva obra "Matar a Platón"

En el dentro, sangra. La herida se abre y sangra con el pulso. El grito la abre. O se abre y es el grito. El grito es. Largo, inacabable. Yo lo habito. Habito el grito. Y lo escribo para dejar de oírlo. o para oírlo menos, atemperado en la redundancia del decir, demorado en su representación. Entonces las membranas se debilitan y remonto en superficie, por un tiempo. Y lo ocupo. Ocupo el tiempo, ocupo la nada haciendo tiempo para seguir viviendo. Para sobrevivir.
Husos. Notas al margen


Vivir acuchillada. Las rodillas
Pegadas al mentón:
Por intensos que sean.
Los rayos de sol
No regeneran a los muertos.
De Hilos

Andreu Planas, 
obra pictòrica "DOL"
El ser humà pel sol fet de viure arrossega indissociablement l’estigma del patiment, les pèrdues i el dol aquests sentiments d’aflicció no només es donen davant de realitats objectives, moments en els quals ens canvia la realitat psíquica de la vida ens iguala a tots en la certesa de patir pèrdues i dolor.
L’Andreu Planas, ens confronta a la possibilitat de copsar altres dimensions del dol poder assimilar les vivències emocionals del patiment d’una forma que reverteixin en l’enriquiment de la nostra vida. Dora Mejías

Un altre tipus d'informació

M'avorreix llegir la premsa per sistema, em cal un cop d'ull ràpid als titulars per fer-me'n una idea. Amb això en tinc prou, ho confesso. Em subleva gastar-me l'euro vint en un diari que acabarà contenidor del papel reciclat passades unes hores. Em sento millor si el fullejo al bar, al treball o a qualsevol sala d'espera.
M'agrada més la ràdio. El primer que faig quan em desperto, amb els ulls clucs encara, com una autòmata, és apagar el despertador i acte seguit acciono l'aparell que em posa en contacte amb el planeta terra, que no ha deixat de funcionar mentre dormia.
Tinc la meva emissora programada, habitualment RAC1, però ni en això sóc tan fidel com voldria. De vegades em peta per canviar el dial, algun dia fins i tot escolto la COPE, potser perquè és una manera de reafirmar-me en la posició contrària. M'agrada estar al dia dels fets importants, saber que el món continua sent el món de sempre, amb les seves atrocitats, les seves curiositats o les notícies locals. I si algun fet m'interessa més del compte, consulto internet per aprofundir (darrerament m'ha passat amb el sincrotró ALBA, aquesta paraula i concepte estrafolàris que amb una simple lectura de titulars a les notícies no se'n pot treure l'entrellat). Informada sí, en la justa proporció que el meu caparró pot assimilar.
L'opinió és el que més m'atrau, en tots els seus registres: des del diari, a les tertúlies radiofòniques, a la barra del bar, el que pensa el company de feina o el venedor de la botiga de queviures.
També té el seu espai la comunicació a través de la imatge gràfica, sense paraules. Aquesta realitat subtil que em suggereix més de la "vida de les persones", on ningú imposa la seva interpretació, a pèl, sense intermediaris. És una altra realitat, la de Timor, Pakistán, Sudàfrica, Agfanistan, Cuba, el Raval, Chueca, Mombai, el Chateaux Rouge, a través dels rostres de la gent que l'habita. Fujo de les imatges morboses que es limiten a fotografiar un succés, carregant les tintes i manllevant la dignitat de la condició humana, exempta de tot pudor.
Parafrasejant a Sartre no puc més que afirmar que el "món on visc em repugna, però em sento solidària amb les persones que hi pateixen".
Hi ha un altre tipus d'informació i aprofito el bloc per a escriure un "relat-impressió" d'una fotografia que em va impactar.

fotografía de Gideon Mendel

Les bones fotografies són la meva debilitat. Les contemplo amb calma, delectant-me en detalls, deixo que siguin elles les que m'expliquin pausadament els seus secrets més íntims, les històries que hi ha al darrere i l'habilitat que ha tingut el fotògraf per passar desapercebut. Inhalo l'art de l'instant, escenes irrepetibles que transcorren en una mil.lèsima de segon, paladejo la captura d'un detall que no es tornarà a repetir mai més i escolto el "clic" astut que atura el pas del temps i em transporta a una realitat diferent, on regna el silenci, mut de paraules, farcida d'una força enigmàtica que activa tots els meus sentits.
En un primer plà, una dona sense edat, agenollada, renta a una jove subsahariana, malalta de sida. La noia, en calces, està dreta dins un gibrell d'aigua, amb el cos fràgil i esprimatxat, lleugerament corvat. Sembla que les mans, recolzades sobre els seus genolls, li proporcionin l'equilibri just per a poder mantenir la posició vertical.
Amb prou feines es poden distingir les fesomies. Es troben en una semipenombra càlida i dolçassa. Un sol de mitja tarda es filtra a través d'una porta que s'intueix oberta davant les dues figures i que projecta en un segon plà una altra imatge de la mateixa escena.
Sobre el fons obscur es dibuixa un quadre blanc perfecte, on l'ombra en negre és la protagonista.
La silueta de la jove està perfectament delimitada, no té volum, ni moviment, ni vida. Fa la impressió que sigui el positiu d'una radiografia que penja de la paret. El seu cap s'apuntala en el marc d'un llenç fictici, perquè el cos escanyolit i cansat no la pot sostenir.
Així com les ombres xineses, la veritat i la ficció es confonen, què és el més real de la imatge? el que es veu o el que projecta.
La fotografia m'hipnotitza fins al punt d'inquietar-me i no em puc treure del cap que quan es tanqui aquesta porta i no entri la llum, la jove es desplomarà bruscament alhora que desaparegui la seva ombra.