dimarts, 17 d’agost del 2010

Un altre tipus d'informació

M'avorreix llegir la premsa per sistema, em cal un cop d'ull ràpid als titulars per fer-me'n una idea. Amb això en tinc prou, ho confesso. Em subleva gastar-me l'euro vint en un diari que acabarà contenidor del papel reciclat passades unes hores. Em sento millor si el fullejo al bar, al treball o a qualsevol sala d'espera.
M'agrada més la ràdio. El primer que faig quan em desperto, amb els ulls clucs encara, com una autòmata, és apagar el despertador i acte seguit acciono l'aparell que em posa en contacte amb el planeta terra, que no ha deixat de funcionar mentre dormia.
Tinc la meva emissora programada, habitualment RAC1, però ni en això sóc tan fidel com voldria. De vegades em peta per canviar el dial, algun dia fins i tot escolto la COPE, potser perquè és una manera de reafirmar-me en la posició contrària. M'agrada estar al dia dels fets importants, saber que el món continua sent el món de sempre, amb les seves atrocitats, les seves curiositats o les notícies locals. I si algun fet m'interessa més del compte, consulto internet per aprofundir (darrerament m'ha passat amb el sincrotró ALBA, aquesta paraula i concepte estrafolàris que amb una simple lectura de titulars a les notícies no se'n pot treure l'entrellat). Informada sí, en la justa proporció que el meu caparró pot assimilar.
L'opinió és el que més m'atrau, en tots els seus registres: des del diari, a les tertúlies radiofòniques, a la barra del bar, el que pensa el company de feina o el venedor de la botiga de queviures.
També té el seu espai la comunicació a través de la imatge gràfica, sense paraules. Aquesta realitat subtil que em suggereix més de la "vida de les persones", on ningú imposa la seva interpretació, a pèl, sense intermediaris. És una altra realitat, la de Timor, Pakistán, Sudàfrica, Agfanistan, Cuba, el Raval, Chueca, Mombai, el Chateaux Rouge, a través dels rostres de la gent que l'habita. Fujo de les imatges morboses que es limiten a fotografiar un succés, carregant les tintes i manllevant la dignitat de la condició humana, exempta de tot pudor.
Parafrasejant a Sartre no puc més que afirmar que el "món on visc em repugna, però em sento solidària amb les persones que hi pateixen".
Hi ha un altre tipus d'informació i aprofito el bloc per a escriure un "relat-impressió" d'una fotografia que em va impactar.





fotografía de Gideon Mendel

Les bones fotografies són la meva debilitat. Les contemplo amb calma, delectant-me en detalls, deixo que siguin elles les que m'expliquin pausadament els seus secrets més íntims, les històries que hi ha al darrere i l'habilitat que ha tingut el fotògraf per passar desapercebut. Inhalo l'art de l'instant, escenes irrepetibles que transcorren en una mil.lèsima de segon, paladejo la captura d'un detall que no es tornarà a repetir mai més i escolto el "clic" astut que atura el pas del temps i em transporta a una realitat diferent, on regna el silenci, mut de paraules, farcida d'una força enigmàtica que activa tots els meus sentits.
En un primer plà, una dona sense edat, agenollada, renta a una jove subsahariana, malalta de sida. La noia, en calces, està dreta dins un gibrell d'aigua, amb el cos fràgil i esprimatxat, lleugerament corvat. Sembla que les mans, recolzades sobre els seus genolls, li proporcionin l'equilibri just per a poder mantenir la posició vertical.
Amb prou feines es poden distingir les fesomies. Es troben en una semipenombra càlida i dolçassa. Un sol de mitja tarda es filtra a través d'una porta que s'intueix oberta davant les dues figures i que projecta en un segon plà una altra imatge de la mateixa escena.
Sobre el fons obscur es dibuixa un quadre blanc perfecte, on l'ombra en negre és la protagonista.
La silueta de la jove està perfectament delimitada, no té volum, ni moviment, ni vida. Fa la impressió que sigui el positiu d'una radiografia que penja de la paret. El seu cap s'apuntala en el marc d'un llenç fictici, perquè el cos escanyolit i cansat no la pot sostenir.
Així com les ombres xineses, la veritat i la ficció es confonen, què és el més real de la imatge? el que es veu o el que projecta.
La fotografia m'hipnotitza fins al punt d'inquietar-me i no em puc treure del cap que quan es tanqui aquesta porta i no entri la llum, la jove es desplomarà bruscament alhora que desaparegui la seva ombra.