Quatre elements aparien el món

Terra. Foc. Aire. Aigua
Fa dos anys que no trepitjo una platja. Fa mig any que pateixo d'insomni. Fa, diguem-ne un temps, que tinc una enfermetat que m'està fent la guitza, per tot això i per sentir espurnes d'esperança, he tornat al lloc que he estat feliç i em porta grans records, Vilanova i la Geltrú, la gran desconeguda.
Avui, 27 d'agost he trepitjat de nou la meva platja, Lluna plena, temps esplèndid. La gran família amb mi. No em cal anar lluny, sóc del sud, des de petita el mar, la diversió i el joc, els relaciono amb les costes del Garraf, les meves primeres onades, els meus primers banys, aquesta platja que poc a poc t'endinsa a la fondària, primer caminar, després nadar. Al contrari que d'altres platges, on de sobte ja no fas peu. Em costen els canvis tan bruscos, m'agrada coure la meva vida a foc lent, amb xup xup la digestió és millor. De gran he trobat un espai meu en aquestes costes, un racó on puc gaudir d'una certa tranquil.litat, envoltada de tot allò que t'alimenta l'ànima i l'esperit creatiu.
Aquest any tinc necessitat d'aigua. Hi ha massa foc dins el meu cos, que em crema, em fa mal i em llaga. Atiat pels aires desmesurats d'un hivern dur, el vent ha bufat fort i el foc està sense control. Per trobar el punt de terra, he de apaivagar-ho amb l'aigua de mar. Trobar l'equilibri amb el món i els seus elements, sentir que sóc natura i que dins la balança personal hi hagi el mateix pes de cadascun dels ingredients que aparien la terra.
El sol tardorenc és generós i em proporciona una escalfor reconfortant que em treu la gebrada de la nit, que em fa basarda, les hores passen lentes, només hi ha la claror d'una lluna plena, insultant i grossa que em vigila més que em vetlla, em gela les entranyes,  i no vol que vingui la son, només pensaments i pors ancestrals.
Aquí arran de platja, amb les onades, l'aigua i els manyacs d'un sol amic estic retrobant els elements perduts.
Vilanova, la gran desconeguda.
Un antic amic, em va dir una vegada que hi havia un museu interessant per visitar al poble, la veritat és que no puc recordar de quin es tractava. Tant se val, en tinc prou amb el que vaig descobrint pel meu compte, una altra Vilanova, completament diferent a la del meu antic amic, la meva, la nostra, de la meva família, la de la meva infantesa, que aparia el meu món i em dóna la pau que els mals aires de l'hivern em va arrabassar.