Connexions, crits, fus i fils amb Chantal Maillard

¡¡Tarda sublim!!!, aquell 29 de juny, mentre mig Barcelona estava mirant un partit de futbol "im-por-tan-tíssim" i es desfogava amb crits adrenalínics, jo estava pausadament escoltant a l'admirada Chantal en un lloc petit, íntim, on se m'escolaven fàcilment llàgrimes corpreses d'uns poemes "de dol" que m'alimentaven l'ànima. Crits de dolor interns compartits, que sorgeixen de "la parte de abajo" (com ho anonema ella). A la superfície és on vàrem parlar i em va transmetre aquella complicitat senzilla de les grans persones, dels genis.
En arribar a casa volia esquinçar tots els meus escrits, cosa gens fàcil a l'ordinador. Un delete no és suficientment visceral, havia de sentir el soroll del paper fet bocins.

 

FRAGMENTS D'ALGUNS DELS SEUS POEMES
Chantal Maillard, 
Premi Nacional de Poesia 2004, per la seva obra "Matar a Platón"

En el dentro, sangra. La herida se abre y sangra con el pulso. El grito la abre. O se abre y es el grito. El grito es. Largo, inacabable. Yo lo habito. Habito el grito. Y lo escribo para dejar de oírlo. o para oírlo menos, atemperado en la redundancia del decir, demorado en su representación. Entonces las membranas se debilitan y remonto en superficie, por un tiempo. Y lo ocupo. Ocupo el tiempo, ocupo la nada haciendo tiempo para seguir viviendo. Para sobrevivir.
Husos. Notas al margen


Vivir acuchillada. Las rodillas
Pegadas al mentón:
Por intensos que sean.
Los rayos de sol
No regeneran a los muertos.
De Hilos

Andreu Planas, 
obra pictòrica "DOL"
El ser humà pel sol fet de viure arrossega indissociablement l’estigma del patiment, les pèrdues i el dol aquests sentiments d’aflicció no només es donen davant de realitats objectives, moments en els quals ens canvia la realitat psíquica de la vida ens iguala a tots en la certesa de patir pèrdues i dolor.
L’Andreu Planas, ens confronta a la possibilitat de copsar altres dimensions del dol poder assimilar les vivències emocionals del patiment d’una forma que reverteixin en l’enriquiment de la nostra vida. Dora Mejías