Sant Josep et va portar al món i Sant Joan se te'n va endur.
La mare i nosaltres pensàvem que no et moriries mai, i ho vas fer tan bon punt vas saber que el nounat, el teu besnét ja tenia nom, "Jordi, fa de noi" vas dir... les teves últimes paraules abans d'anar-te'n. En sentir l'ambulància, vas tancar els ulls per sempre i així vas complir les coses que no paraves de repetir-nos durant tota la teva vida, que déu et dónes el cap clar i una bona mort, que no aniries a una residència ni a un hospital. I així va ser, Tirri, com tu deies "la gent es mor de vella i no cal que li allarguin la vida fent-la patir". Aquí també ens vas donar una lliçó de valentia, no temies la mort, sempre he pensat que aquells dies tu sabies que la tenies a tocar i vas fer-ho d'una manera natural, amb poca gent a casa, el Jaume, la Mireia i jo, tres jovenets espantats que no sabien què fer, només deixar que la naturalesa fes el que pertocava.
Malgrat la teva invalidesa per la pòlio des dels 2 anys (no vas entendre mai la paraula disminuïda, quines coses! jo sóc coixa i prou!), vas portar una vida plena, vas fer de tot, tenies una fortalesa física als braços i al cos que suplien les cames mortes, i a les mans el do delicat de cosir, brodar i fer manualitats.
Ens vas transmetre vitalitat, alegria i coratge, te'n foties del mort i del que el vetlla. Quan érem xiquets no érem conscients del teu impediment, et veiem com una àvia normal, que jugava amb nosaltres per terra, ens deixaves pujar a la manteta amb que t'arrossegaves quan estaves a casa, com si fos l'alfombra màgica o bé ens asseies a la falda, sobre les teves cames ertes i ens gronxaves amb una abraçada poderosa, que ens feia sentir protegits del món. Només quan venia algun amic o una persona desconeguda i ens preguntava què t'havia passat, nosaltres contestavem estranyats, "res, no li passa res, ah, que no camina, és que és coixa". No et planyies mai, sempre era bon moment per fer gresca, prendre el vermut, menjar "llepolies" o un "mantecau", anar d'excursió, fer "caferillo" o anar a prendre el sol al "raconet".
Per això m'agrada recordar-te el 19 de març, celebrant el dia que vas néixer. La nostra vida no hauria estat el mateix sense tu, ni nosaltres seríem el que som. Ens vas transmetre l'espurna d'optimisme dia a dia. Una mostra d'això és aquell any que en feies 72; no sé com va anar que vas dir en veu alta l'any que vas néixer i vàrem riure d'allò més perquè resulta que t'havies passat mitja vida celebrant un any de mes, t'havies descomptat!! en feies 71 per segon any consecutiu.
Felicitats, Tirri!! que ja s'apropa el dia, en faries 91 i no sé què et regalaré, encara que amb aquest post segur que en tens prou, sempre em deies, «"fillmeuet", escriu, escriu, que ets molt intel.ligent i ho fas bé, un dia podries escriure la meva vida, jo te l'explicaré»... potser, Tirri, potser.
Hi ha dies que de sobte sento la teva olor i sé que encara ets amb mi, no te n'has anat del tot, perquè m'has d'explicar i donar la força per escriure la nostra novel.la.
