La mare i nosaltres pensàvem que no et moriries mai, i ho vas fer tan bon punt vas saber que el nounat, el teu besnét ja tenia nom, "Jordi, fa de noi" vas dir... les teves últimes paraules abans d'anar-te'n. En sentir l'ambulància, vas tancar els ulls per sempre i així vas complir les coses que no paraves de repetir-nos durant tota la teva vida, que déu et dónes el cap clar i una bona mort, que no aniries a una residència ni a un hospital. I així va ser, Tirri, com tu deies "la gent es mor de vella i no cal que li allarguin la vida fent-la patir". Aquí també ens vas donar una lliçó de valentia, no temies la mort, sempre he pensat que aquells dies tu sabies que la tenies a tocar i vas fer-ho d'una manera natural, amb poca gent a casa, el Jaume, la Mireia i jo, tres jovenets espantats que no sabien què fer, només deixar que la naturalesa fes el que pertocava.
Malgrat la teva invalidesa per la pòlio des dels 2 anys (no vas entendre mai la paraula disminuïda, quines coses! jo sóc coixa i prou!), vas portar una vida plena, vas fer de tot, tenies una fortalesa física als braços i al cos que suplien les cames mortes, i a les mans el do delicat de cosir, brodar i fer manualitats.
Ens vas transmetre vitalitat, alegria i coratge, te'n foties del mort i del que el vetlla. Quan érem xiquets no érem conscients del teu impediment, et veiem com una àvia normal, que jugava amb nosaltres per terra, ens deixaves pujar a la manteta amb que t'arrossegaves quan estaves a casa, com si fos l'alfombra màgica o bé ens asseies a la falda, sobre les teves cames ertes i ens gronxaves amb una abraçada poderosa, que ens feia sentir protegits del món. Només quan venia algun amic o una persona desconeguda i ens preguntava què t'havia passat, nosaltres contestavem estranyats, "res, no li passa res, ah, que no camina, és que és coixa". No et planyies mai, sempre era bon moment per fer gresca, prendre el vermut, menjar "llepolies" o un "mantecau", anar d'excursió, fer "caferillo" o anar a prendre el sol al "raconet".
Per això m'agrada recordar-te el 19 de març, celebrant el dia que vas néixer. La nostra vida no hauria estat el mateix sense tu, ni nosaltres seríem el que som. Ens vas transmetre l'espurna d'optimisme dia a dia. Una mostra d'això és aquell any que en feies 72; no sé com va anar que vas dir en veu alta l'any que vas néixer i vàrem riure d'allò més perquè resulta que t'havies passat mitja vida celebrant un any de mes, t'havies descomptat!! en feies 71 per segon any consecutiu.
Felicitats, Tirri!! que ja s'apropa el dia, en faries 91 i no sé què et regalaré, encara que amb aquest post segur que en tens prou, sempre em deies, «"fillmeuet", escriu, escriu, que ets molt intel.ligent i ho fas bé, un dia podries escriure la meva vida, jo te l'explicaré»... potser, Tirri, potser.
Hi ha dies que de sobte sento la teva olor i sé que encara ets amb mi, no te n'has anat del tot, perquè m'has d'explicar i donar la força per escriure la nostra novel.la.
6 comentaris:
:-) qué bonito de verdad, se me pone la piel de gallina porque me trae recuerdos de mi abuela también... Lamonti
Normalment sempre llegeixo els teus posts i em guardo la satisfacció de llegir-los i callo, pero el que he llegit avui m'ha emocionat.
La història de la Tirri És molt i molt semblant a la de la meva àvia.
La meva va neixer l'1 de març i se'n va anar el 2007, poc després de conéixer els seu segon besnét: el meu fill Ramon.
Jo també celebro en secret (fins ara no li havia dit a ningu i m'agrada compartir-ho amb tu) el seu aniversari. El dia 1 de març m'assec a un restaurant, i em faig obrir una ampolla de vi per brindar per la nostra salut (la seva i la de tots els que la vam conèixer).
Aquell dia celebro el seu naixement i celebro també que sóc l'home que he estat gràcies a ella. I a aquella taula. l'u de març és taula per dos. Com tantes i tantes coses que vam compartir només ella i jo, i el món, que anes rodant...
Un persona entranyable i difícil d'oblidar. Una heroïna del petit poble del Masroig, per a naltros sempre serà la Lola de ca l'encès, la del raconet que prenia la fresca cada estiu i tenia una paraula per a tothom que passava pel carrer de baix. Al poble ja no en queden de "xiques" com tu. Ara tothom es tanca a casa seva amb aire acondicionat o se'n va a voltar-la per la comarca.
F.S
Me ha encantado leerlo y se respira mucho amor y cariño en todo el relato.Sigue escribiendo.Te iré leyendo.
Besos,
MaribelFC
M'ha emocionat el teu post. Precisament el cap de setmana passat vaig trobar una carpeta on la meva àvia guardava aquarel·les de roses i violetes, paisatges nevats i margarides. Em donava la sensació que m'havia creat un jardí per mi, una herència d'"iaia" i vaig guardar la carpeta blava com un tresor al armari. I la vaig tornar a veure quan jo anava a les tardes a berenar pa amb oli i pernil "purlom", i un formaget "quiri" ;D. Jo també l'oloro a vegades. Ultimament molt més, i la veritat, m'agradria tornar-la veure abocada sobre les seves "flors" acabant amb delicades pinzellades els pètals de les seves roses d'aquarel·la. I dir-li que poques coses han estat, amb el pas del temps, com m'esperava. I que la trobo a faltar. Molt...
Popota
El meu pare tenia molts germans, però ,com passa en moltes families, estaven tots barallats o sigui que puc dir que no he tingut ningu a qui anomenar tieta. De petita vaig tenir a la tia Lolín, tieta d'unes amigues i que em vaig fer meva. D'adolescent em vaig fer meva a la "tieta", com jo li deia, i quina casualitat totes compartien el mateix nom que també és el meu. Quan la vaig coneixer em va sorprendre com aquella dona imponent es podia moure tant fàcilment sobre una cadireta de boga. A mida que l'anava coneixent em vaig sentir adoptada també per ella, em sentia estimada. Recordo el seu somriure, la seva força, el seu optimisme, la seva facilitat per posar malnoms, les seves recomanacions quan marxava de viatge a l'estranger "Vigila amb aquests estrangerots que no et toquin la pataquilla"... Va per tu, Tieta.
Publica un comentari a l'entrada