Fa un any que... i jo demano

Avui fa un any que m'entregava sense cap mena de resistència a les voravies de París, el meu cuboides no ho va aguantar, com a resulta de la relliscada es va trencar i vaig anar tres mesos amb una cuirassa al peu.

Avui fa una setmana que vaig desistir anar a Madrid i no sé què n'hagués resultat de la seducció dels seus carrers.

Avui fa un dia que el meu peu dret ha tornat a patinar en una cruïlla de Barcelona, sense conseqüències, val a dir, el que coneixem bé ho tenim apamat i he sabut trobar la crossa on agafar-me, un fanal em va parar el cop.

Es veu que el peu dret quan s'acosta el meu aniversari s'emociona de tal manera que no sap que els peus són per tocar a terra, l'entusiasme el fa volar i se sent ala o núvol. Ho tindré en compte i una setmana abans, em calçaré unes bones botes per mantenir-lo a ratlla.

Aquest any, el dia 29 de novembre, el dia que vaig decidir néixer, seré a Barcelona, com que no em puc regalar un viatge, m'obsequiaré amb el dia lliure, sense compromisos, viatgera a la meva ciutat. Aquest any, com a esposa fidel, caminaré per la ciutat vella o la barceloneta, reviuré els camins petjats tantes vegades i buscaré la màgia en qualsevol racó.
Com és costum no faré cap festa ni pastís, aquest dia és meu i el vull passar amb mi, si algú s'afegeix als meus impulsos, serà benvingut, però no tinc res planificat.

A tots els meus amics que teniu per costum alegrar-me i sorprendre'm amb un regal, aquest any demano: vull que em regaleu una paraula. La podeu escriure aquí al post o me l'envieu per mail.
Us deslliuro de la indecisió de no saber què comprar-me, a més a més tampoc és un bon moment per malbaratar els diners amb detalls, tots anem amb l'aigua al coll i no sóc de protocols, una de les coses que més m'agrada són les paraules, per transformar-les en escriptura i fer volar coloms amb elles.

Això no treu que les abraçades i els petons sempre seran ben rebuts, aquí no poso normes, podeu ser generosos, em deixo acaronar i petonejar tantes vegades com volgueu, en aquest terreny tot s'hi val.

L'afecte i la passió que no faltin, no puc demanar res més que

una paraula.....

L'última postal de Barcelona

Avui el cel plorava, les fulles s'esllanguien i l'aire estava trist per acomiadar-te, Isabel. Les darreres fotografies del teu bloc retrataven els núvols d'una Barcelona vista des de la finestra, era el que t'únia al món extern. Aquest matí s'ha llevat fosc perquè no ha trobat la teva mirada que li fes cas, ja descanses des de dissabte.
Et penjo al meu post el cel del dia 18 de novembre com a el regal del que més estimaves, la puresa del mirar enlaire i veure un espai diàfan enmig d'una Barcelona una mica malmesa.
Ha estat un plaer haver col.laborat amb tu en la realització del teu darrer llibre "Mis postales de Barcelona", va ser el projecte de la il.lusió; un llibre especial, ple de bellesa, reflex de tot el que admiraves, molt teu: exquisit, elegant i erudit.
Vàrem formar un equip entranyable: el teu amic seràfic com tu l'anomenaves, va fer d'editor a Triangle Postals, el Javi, per a mi senyor "Mariscal" sempre, es va il.lusionar amb la cartografia, el David aportà el seu art i jo la meva màgia en la coordinació. El resultat va ser el llibre que t'havies imaginat i volies. Tot va anar rodat. Així havia de ser.
Ara quan miri el cel o vegi un espai verd a Barcelona no podré deixar de pensar en tu, de fer-te present i molt fluixet, amb un nus a la gola em preguntaré, seria una de les teves postals, Isabel? quin adjectiu, quines paraules li posaries?
A reveure! Isabel Núñez (escriptora, articulista, traductora, esperit lliure, gran persona)

Vídeo de la presentació a La Central: http://vimeo.com/40308221, hi érem tots, ara només ens faltes tu.

Tots els morts

Com diu la ressenya del llibre Primavera, estiu, etc. de la Marta Rojals

«Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments.»

un argument calcat a la meva història i que ben bé podria ser l'argument d'una novel.la meva.

Així que com cada any per Tots els Sants, jo he tornat al poblet per visitar els meus morts,  amb el complet a la casa pairal, dies de boira, pluja, llar de foc, castanyes, converses, discusions, entrades i sortides, els primers refredats, l'alfombreta de l'entrada de l'hivern.

Aparquem lluny el dia a dia i ens transportem a un món paral.lel, on el rellotge s'alenteix, la llum s'esmorteeix i el silenci ens embolcalla. Parlem de la mort d'una manera natural, tal com va ser el traspàs de l'avi Feliu i la tieta Lola, tancar els ulls per no tornar-los a obrir, així de senzill, sense hospitals ni ambulàncies, deixar de respirar i pertànyer al món dels morts, van dir que en tenien prou i el seu cos els va fer cas.

Sovint ens capfiquem amb el tema de la mort amb elucubracios filosòfiques, fa basarda i és una incògnita que temem des del mateix instant del nostre naixement, la nostra cultura no ens prepara per incorporar el final cicle de la vida, encara que personalment no temo la mort, sinó al patiment, suposo que com la resta de mortals, prefereixo una bona mort que una mala vida, tingui l'edat que tingui.

Les nostres visites al cementiri són una mica "friquis", perquè ens hi retratem i tot!!! com si anéssim al Liceu, fins i tot amb un somriure a la càmera enlloc de quatre llàgrimes a la tomba, crec que els nostres avantpassats ens ho agraeixen, els trobem a faltar, però per damunt de tot guardem els bons records. La tieta Lola se n'enfotia de totes les situacions i l'avi Feliu se n'enreia per sota el nas, ell sempre va ser molt discret.

Viure en primera línia la mort dels meus ha fet que relativitzi, pensi i verbalitzi amb la família com vull el meu enterrament. És un mal tràngol que estalvies als que t'envolten. Aquest tema el tenim embastat, només ens caldrà seguir les instruccions de cadascú i respectar la seva decisió.

Encara que avui fins i tot les últimes voluntats estan en crisi. Em vaig assabentar que els que estudien Medecina van "sobrats" de cadàvers per fer autòpsies i investigacions, perquè la gent no es pot permetre un enterrament, és molt car morir-te. Així que no hi ha més remei que deixar al mort en mans de la ciència, als hospitals perquè els futurs metges practiquin amb material real des del primer dia. Tindrem bons metges, encara que potser no sabran on trobar feina.

Haurem de morir-nos a terminis per poder-nos pagar les nostres últimes voluntats.


.... Com cada any per Tots els Sants, tornaré al poblet per visitar els meus morts.... i riure amb els meus vius.....