Tots els morts

Com diu la ressenya del llibre Primavera, estiu, etc. de la Marta Rojals

«Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments.»

un argument calcat a la meva història i que ben bé podria ser l'argument d'una novel.la meva.

Així que com cada any per Tots els Sants, jo he tornat al poblet per visitar els meus morts,  amb el complet a la casa pairal, dies de boira, pluja, llar de foc, castanyes, converses, discusions, entrades i sortides, els primers refredats, l'alfombreta de l'entrada de l'hivern.

Aparquem lluny el dia a dia i ens transportem a un món paral.lel, on el rellotge s'alenteix, la llum s'esmorteeix i el silenci ens embolcalla. Parlem de la mort d'una manera natural, tal com va ser el traspàs de l'avi Feliu i la tieta Lola, tancar els ulls per no tornar-los a obrir, així de senzill, sense hospitals ni ambulàncies, deixar de respirar i pertànyer al món dels morts, van dir que en tenien prou i el seu cos els va fer cas.

Sovint ens capfiquem amb el tema de la mort amb elucubracios filosòfiques, fa basarda i és una incògnita que temem des del mateix instant del nostre naixement, la nostra cultura no ens prepara per incorporar el final cicle de la vida, encara que personalment no temo la mort, sinó al patiment, suposo que com la resta de mortals, prefereixo una bona mort que una mala vida, tingui l'edat que tingui.

Les nostres visites al cementiri són una mica "friquis", perquè ens hi retratem i tot!!! com si anéssim al Liceu, fins i tot amb un somriure a la càmera enlloc de quatre llàgrimes a la tomba, crec que els nostres avantpassats ens ho agraeixen, els trobem a faltar, però per damunt de tot guardem els bons records. La tieta Lola se n'enfotia de totes les situacions i l'avi Feliu se n'enreia per sota el nas, ell sempre va ser molt discret.

Viure en primera línia la mort dels meus ha fet que relativitzi, pensi i verbalitzi amb la família com vull el meu enterrament. És un mal tràngol que estalvies als que t'envolten. Aquest tema el tenim embastat, només ens caldrà seguir les instruccions de cadascú i respectar la seva decisió.

Encara que avui fins i tot les últimes voluntats estan en crisi. Em vaig assabentar que els que estudien Medecina van "sobrats" de cadàvers per fer autòpsies i investigacions, perquè la gent no es pot permetre un enterrament, és molt car morir-te. Així que no hi ha més remei que deixar al mort en mans de la ciència, als hospitals perquè els futurs metges practiquin amb material real des del primer dia. Tindrem bons metges, encara que potser no sabran on trobar feina.

Haurem de morir-nos a terminis per poder-nos pagar les nostres últimes voluntats.


.... Com cada any per Tots els Sants, tornaré al poblet per visitar els meus morts.... i riure amb els meus vius.....