per què no?

fotografía del documental

... et lleves tranquil.lament, de manera natural, amb la sensació de que cos i ment han reposat en sintonia.
Cantes mentre et prens el cafè i a les notícies de la ràdio escoltes el llistat de tots els que han trobat feina avui, dels fets generosos que es van produir ahir diumenge, avui s’espera un dia de cel clar, sense bromes, sol benèvol i pluja nocturna, fina i fecunda. Al bus algú et mira als ulls, et somriu i et diu bon dia.

Penses en el magnífic documental que vas anar a veure ahir, en el bon regust que et va deixar i que encara paladeges. De la mateixa manera que la carbassa de la Ventafocs esdevé carruatge, així passa a la història de la pel.lícula, però resulta que no es tracta d'un conte, sinó d'un fet real, un preciós fet real.

Això és el més sorprenent, que a dia d'avui, malgrat tot, es mantingui viu un crit d'esperança encomanadís.

... i especules que allò impossible encara pot ser factible, senzillament.

Festa als núvols

10 de maig, t’apunto amb el dit índex, et pico l’ullet i et dic, ets especial, ho saps?, ho saps!. Sí, que sí i que sí.

Aquest any no és bona la collita de formatges, ni sobrevolen en la foscor cors-lluernes que fan pampallugues vermelles.

Però també el farem especial, escriurem un pont de l’Empordà a Barcelona amb paraules secretes del vocabulari de la nostra pàtria que no té icones ni bandera, només gestos i fets d’una història comuna dels que se saben a prop en la distància.

Quedem a les 5, farem una festa en un jardí d’aire, ens gronxarem als núvols i bufarem al sol per demanar un desig, un desig concedit, ho tenim tot, també ho saps.

Aterrarem al carrer dels petons i en el racó més obscur ens amanyagarem amb el delit del que se sap estimat.

10 de maig, et pico l’ullet ...

Una escena

Son acumulada, pluja i fred d'un mes d'abril atípic. El caliu d'un bar em convida a entrar, m'instal.lo en un racó al fons del local.
A taula tocant a la paret, just davant meu, a la dreta, un noi amb espatlles amples, samarreta ratllada, cabells rinxolats i sabatilles negres. Mirant-lo i gairebé a la seva falda una noia rossa de cabells llargs, botes marrons, texans i camisa verda, un rostre resplendent que desprèn la llum de la passió.
Es besen sovint,  jo veig de cara a la noia, com tanca els ulls mentre acarona i esbulla els cabells del noi; les seves cames i peus s'entortolliguen com si volguessin fer-se un nus amb la cadira, quan acaben de petonejar-se, la noia obre els ulls per mirar els del noi fixament, embadalida, es passa lentament la llengua pels llavis, per acabar d'assaborir el petó, el rastre que hagi pogut quedar a mig camí. Parlen poc i diuen molt.

Mentre m'acabo de prendre el cafè sense sucre, no puc més que somriure i penso que estic observant un moment perfecte que vull capturar per sempre. Com diu un anunci, "això no té preu", la màgia continua existint, si més no fins que la tarja de crèdit caduqui o es desmagnetitzi.

Dictadura tecnològica

Ara que he arribat a "gran" sovint em pregunto si sóc el que desitjava ser?

M'agrada el que faig, dissenyar publicacions, triar lletres, editar fotos, remenar colors, escollir una aparença a un discurs escrit i tot el que comporta la feina d'una dissenyadora gràfica-maquetista-"artista de revista", val a dir que tinc un gran dilema quan m'he de posar etiqueta si algú em pregunta pel meu ofici.

Ja de ben petita volia ser escriptora i estudiar Filolofia catalana. Anava bé, als 17 anys vaig entrar a la Universitat i vaig acabar la carrera, però el destí és rampellut i va capgirar els meus desitjos. Al Departament de publicacions, enlloc de posar-me a corregir tesines, tesis doctorals i circulars me'ls van fer maquetar, i com qui no vol la cosa em faig fer càrrec de la revista del campus. I així va començar el meu "ofici accidental", fins a dia d'avui.

Aquesta setmana he anat a una trobada de dissenyadors, on ens han posat al dia del present i el futur  Esfereïdor!!! Ja no som els creatius que pensen com presentar un catàleg, un llibre o una campanya publicitària, ara parlem de pdfs interactius, com dominar apps i quina munió de programes hem d'emprar per generar un producte competitiu.

Dels que érem allà gairebé la meitat no tenien feina, però tot i així, ens veiem obligats a invertir una quantitat important de diners en tecnologia per no quedar-nos enrere, ja no parlem només d'un ordinador amb la poma, sinó de tota una gamma de productes perifèrics, tabletes, androids, ipads, iphones, amb les seves aplicacions i programes corresponents, que van canviant cada any per acabar d'escurar-nos les butxaques.

Em sento agredida per una tirania tecnològica que va en augment i que ens fa creure que no podem viure ni treballar sense ella. No vaig ni gosar treure el meu mòbil prehistòric per mirar l'hora. Vaig sentir-me com el Charlot a "Modern Times" collant cargols en una cinta sens final.

Ara que sóc "gran" penso en el que voldré ser quan sigui "més gran", aquest ofici té data de caducitat per a mi, espero que l'atzar em prepari una altra sorpresa perquè la meva vida doni un altre tomb o bé hauré d'emprar l'enginy per canviar d'orientació.

Quan vaig arribar a casa, èbria de tecnologia, vaig posar-me a fer un pastís de poma i deixar que el seu aroma em transportés a un món més bàsic, on el procés creatiu es pot olorar i tastar.

Tots som Kilian Jornet

M'agrada passejar i caminar sola, ja sigui a ciutat o al camp, són petits instants amb mi mateixa on puc percebre el bategar de la vida, escoltar els ocells, mirar l'horitzó o veure detalls en qualsevol voravia. Quan vas amb algú, és una altra cosa, vas xerrant, gaudeixes de la companyia i el camí deixa de tenir importància. Després dels grans moments de la Setmana Santa, que em reservo per a altres posts, avui, a bona hora, he fet una llarga caminada per tot el Passeig de Sant Joan.

Entre semàfors i bicicletes he anat reflexionant sobre el que suposa viure avui dia. Hem de fer un esforç titànic per no rendir-nos davant els obstacles personals i aliens.
Em fa mal l'ànima i els sentiments campen destarotats, van de l'exitació al desànim sense ordre ni concert.
No puc viure en la ignorància, em sento masegada per una realitat ferotge i malcarada. Hi ha pidolaires a cada cantonada i persones dormint als caixers que et demanen que els convidis a un mos.
La cursa de la vida s'ha convertit en una marató sens final, cada vegada més complicada, que ens demana una ment privilegiada per estar serens i mantenir la concentració durant la travessa per no defallir.

Els que són a l'atur pateixen d'insomni pel seu futur incert, els que tenim treball, malgrat que en apassioni la nostra feina, estem sota una pressió que ens avoca a l'estrès. No puc fer com si res quan estic envoltada de gent desnonada i sense ingressos, viure és car i viure per tants encara més.

Vivim patint, els analgèsics per a les migranyes, els ansiolítics per mantenir l'equilibri o els antidepressius per no acabar abans d'hora estan a l'ordre de dia. Intento mantenir la calma, però tot ens passa factura.

Tots som un Kilian Jornet ("Córrer o morir"), perquè ens enfrontem a un gran repte personal, a la muntanya de la vida, preciosa però traïdora, on cada petjada, cada grimpada, cada descens té un preu.

Ell s'enduu reconeixement i fama en acabar la cursa; nosaltres també en som mereixedors, perquè desafiem les inclemències quotidianes d'un temps, d'un país, d'un món de dificultat extrema.

Aran, el drac verd

Dibuix fet pel Guillermo

Aquest cap de setmana he acabat una etapa entranyable amb l'Aran, el drac verd. 

Ha estat una aventura llarga i enriquidora de correcció, lectures, suggeriments d'un conte infantil escrit per l'Àngels.
A la vida, el que ha de ser per nosaltres sempre apareix, perquè internament ho demanem a crits. I així ha estat, un fet fortuït (i important) va fer que em trobés amb un amic de quan era estudiant, i  sé que un cop retrobats, no ens deixarem anar, perquè el vincle s'ha enfortit. Portaven només una hora de xerrameca i era com si el temps no hagués passat, no tenia aquella sensació desagradable dels interrogatoris a què et sotmets quan et topes amb segons qui. Tot va ser fluïd, perquè l'estimació no havia desaparegut i era l'eix de la nostra trobada.
Arrel d'això, va entrar en escena la seva dona, amb una novel.la infantil acabada d'escriure. El que en un principi havia de ser una correcció del català, es va convertir en una complicitat de treball i personal difícil d'explicar. Em vaig  implicar en l'estructura de la novel.la, que em va captivar des del primer moment. L'hem treballada amb delit, esperava aquells moments en què m'endinsava en les aventures de l'Aran i tota la seva família, desgranar cada frase, cada mot, cada capítol, perquè l'Aran tingués el millor embolcall per presentar-lo al món.
Ara sento aquell buit de quan acabes un projecte, content perquè ja és un fet,  la seva imminent publicació, però amb un sentiment de melangia del "i ara què". Paradoxes de la vida mateixa.
Sorgiran més i més projectes, perquè la meva addicció a l'escriptura no em permet estar parada, però l'Aran ha estat, en molts aspectes, una aventura molt especial.

I sí... tot ésser té un sentit (parafrasejant el conte).... el de l'Aran i el meu no sé quin és, potser posar-me en contacte amb les persones que l'envolten i que em mancaven a la meva vida.
Ens hem trobat perquè ens buscàvem.
Gràcies Aran, tu ho has fet possible.