A taula tocant a la paret, just davant meu, a la dreta, un noi amb espatlles amples, samarreta ratllada, cabells rinxolats i sabatilles negres. Mirant-lo i gairebé a la seva falda una noia rossa de cabells llargs, botes marrons, texans i camisa verda, un rostre resplendent que desprèn la llum de la passió.
Es besen sovint, jo veig de cara a la noia, com tanca els ulls mentre acarona i esbulla els cabells del noi; les seves cames i peus s'entortolliguen com si volguessin fer-se un nus amb la cadira, quan acaben de petonejar-se, la noia obre els ulls per mirar els del noi fixament, embadalida, es passa lentament la llengua pels llavis, per acabar d'assaborir el petó, el rastre que hagi pogut quedar a mig camí. Parlen poc i diuen molt.
Mentre m'acabo de prendre el cafè sense sucre, no puc més que somriure i penso que estic observant un moment perfecte que vull capturar per sempre. Com diu un anunci, "això no té preu", la màgia continua existint, si més no fins que la tarja de crèdit caduqui o es desmagnetitzi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada