diumenge, 7 d’abril del 2013

Tots som Kilian Jornet

M'agrada passejar i caminar sola, ja sigui a ciutat o al camp, són petits instants amb mi mateixa on puc percebre el bategar de la vida, escoltar els ocells, mirar l'horitzó o veure detalls en qualsevol voravia. Quan vas amb algú, és una altra cosa, vas xerrant, gaudeixes de la companyia i el camí deixa de tenir importància. Després dels grans moments de la Setmana Santa, que em reservo per a altres posts, avui, a bona hora, he fet una llarga caminada per tot el Passeig de Sant Joan.

Entre semàfors i bicicletes he anat reflexionant sobre el que suposa viure avui dia. Hem de fer un esforç titànic per no rendir-nos davant els obstacles personals i aliens.
Em fa mal l'ànima i els sentiments campen destarotats, van de l'exitació al desànim sense ordre ni concert.
No puc viure en la ignorància, em sento masegada per una realitat ferotge i malcarada. Hi ha pidolaires a cada cantonada i persones dormint als caixers que et demanen que els convidis a un mos.
La cursa de la vida s'ha convertit en una marató sens final, cada vegada més complicada, que ens demana una ment privilegiada per estar serens i mantenir la concentració durant la travessa per no defallir.

Els que són a l'atur pateixen d'insomni pel seu futur incert, els que tenim treball, malgrat que en apassioni la nostra feina, estem sota una pressió que ens avoca a l'estrès. No puc fer com si res quan estic envoltada de gent desnonada i sense ingressos, viure és car i viure per tants encara més.

Vivim patint, els analgèsics per a les migranyes, els ansiolítics per mantenir l'equilibri o els antidepressius per no acabar abans d'hora estan a l'ordre de dia. Intento mantenir la calma, però tot ens passa factura.

Tots som un Kilian Jornet ("Córrer o morir"), perquè ens enfrontem a un gran repte personal, a la muntanya de la vida, preciosa però traïdora, on cada petjada, cada grimpada, cada descens té un preu.

Ell s'enduu reconeixement i fama en acabar la cursa; nosaltres també en som mereixedors, perquè desafiem les inclemències quotidianes d'un temps, d'un país, d'un món de dificultat extrema.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Saramaga tens tota la raó. Suposo que igual que en les curses llargues o en les pujades a cims que toquen el cel sempre hi ha algun moment, algun campament enmig del no res o algú que t'allarga un "tentempie" que es converteix en un petit oasi enmig d'aquesta cursa precipitada i frenètica que en la que ens toca còrrer. Sí, potser com dius, el kilian, al menys, s'emporta el reconeixement, però és que nosaltres, en el fons, moltes vegades, ni tan sols tenim l'opció de triar les curses en les que volem participar. Ara me'n recordo del títol d'una pel·lícula, "Danzad, danzad malditos"... i la veritat crec que potser serà un moment per tornar-la a veure... Però bueno, em quedo amb els oasis i amb els tentempies inesperats, que sempre ens ajuden a agafar aire i a seguir, endavant.

Popota