En canvi, em fascina escoltar les petites històries que m'expliquen dels meus avantpassats o de qualsevol família corrent que va viure en altres èpoques.
L'altre dia, esmorzant amb la mare em va explicar la mala fortuna de la besàvia Maria, en aquella època on res tenia etiqueta, la gent es moria d'una feridura i no d'un ictus, o d'un mal dolent, no de càncer. Es va quedar vídua als 32 anys del besavi Fernando (per molt catalans que fossin no els anomenaven Ferran), l'home de la casa, "borratxo" (alcoholic com diríem ara) i poc treballador, que va morir de la grip espanyola.
Era una dona menuda i eixuta, analfabeta, de poques paraules, que va vestir de negre fins que va morir. Es va trobar sola amb tres fills per criar, un d'ells, la tieta Lola, que era coixa (abans tampoc se'ls anomenaven disminuïts, ni paralítics) a causa de la pòlio.
La fil.loxera i la "seca" va fer que emigressin tots a ciutat, amb la resta de germanes de la besàvia, l'Aureana i l'Aurora. Totes casades i amb un estatus millor que el d'ella, varen poder donar estudis als fills i els van posar a treballar de contables en una fàbrica de Sant Martí, al Poble Nou.
En canvi, el tiet Fernando, el seu fill gran, va heretar del pare el nom i la poca empenta. El van poder col.locar també a la fàbrica com a peó malpagat i les seves filles van trobar feina de modistes al barri del Poble Nou, on hi havia un petit "guetto" de la gent del poble.
Encara que amb pocs diners, varen passar uns anys de bonança; quan sonava la sirena de la fàbrica, els homes sortien per dinar i calia tenir la taula parada (una mena de mòbil per dir "ara vinc a dinar" o "ara surto").
La filla gran, la Teresa, va conèixer un home, "guapo", elegant, culte i refinat, provinent de bona família i es van posar a festejar. La besàvia Maria li va dir fluixet, "nena, aquest home està malalt".
Poc va durar l'estabilitat, el tiet Fernando se'n va anar, l'àvia Teresa es va casar amb l'avi Feliu, es van traslladar a viure a Sant Gervasi i van acollir a la besàvia i a la tieta Lola.
Va nèixer la meva mare, la Núria, que era la nineta de totes les dones de casa, la vestien de princesa, va anar a bons col.legis com volia l'avi Feliu, que va emmalaltir de bogeria i als seus trenta i escaig, va deixar la bona feina que tenia i no va voler sortir al carrer mai mes. Pintava i escribia a casa per a revistes que no li pagaven massa diners, la cultura sempre ha estat un ofici de segona. La meva àvia i la tieta Lola mantenien com podien a la família anant a cosir per can Serrano.
En un dels seus atacs, l'avi Feliu va fer fora de casa a la besàvia Maria i la tieta Lola, que van haver de tornar al poble, amb una mà al davant i l'altra al darrere. Sense terres, en una casa que queia a bocins, tenien papers de diari per finestres, s'escalfaven amb sarments que anava a collir la besàvia, s'alimentaven del que els veïns els donaven i l'àvia de vegades els enviava el pà de ciutat per "recader".
Ma mare diu que mai va sentir ni una queixa de l'àvia Maria, que va tornar a Barcelona quan estava molt malalta. Se'n va anar com va viure, callada, sense fer soroll, resignada amb el seu posat de sempre, el seu "monyo" i el mateix vestit negre.
Ningú va saber mai què sentia, era reservada i amb tot es conformava. La mare recorda petiteta, amb el seu gep collint sarments al "troç" o fruita que els veïns li oferien. La vida se li va escapçar en néixer.
Amb la mare vam comentar la paradoxa, que ara ens queixem de tantes i tantes coses, i la besàvia Maria que va tenir una vida molt desafortunada, mai va verbalitzar un retret.
Nosaltres hem conegut bons temps, hem gaudit i posseït coses que ara amb la crisi ens han arrabassat i hem de fer filigranes per arribar a finals de mes.
La meva besàvia Maria mai va tenir res, sinó misèria en majúscula, allò no era crisi, era una altra època, amb altres etiquetes...
