El moment en què després ets diferent

Avui he decidit trencar el silenci del bloc, és el moment.
Porto dues llibretes plenes de paraules, frases, pensaments i vivències. Des que no publico, mai he deixat d'escriure, així que ja van sent hora de ser valenta i donar la cara. No sé si serà la tercera temporada, potser la segona i mitja, si escriuré amb poca o molta freqüència, però som-hi!

A mitjans de juliol vaig tenir una conversa què em va fer reflexionar primer, rumiar després i actuar com qui no vol la cosa.
Es tractava, com un joc, de posar-nos una data per aconseguir el que volem o senzillament donar-nos un cita a llarg termini amb nosaltres mateixos i dir-nos: a partir d'aquest dia tot serà diferent. No s'hi val anar vivint i passant els dies a cop de calendari festejant només les dates assenyalades. A meitat d'agost em va venir al cap el 14 de setembre, aquest és el meu dia, vaig tenir-ho clar, el 14 serà "el primer dia de la resta de la meva vida".

Sé que sembla una bajanada, però interiorment esperes aquesta data amb expectatives que et fa tirar endavant i superar tots els entrebancs i paranys que la vida et va posant pel camí. Malgrat fa temps que he deixat de creure en la màgia pròpiament dita, vull afirmar que crec en les sincronies, els petits misatges que ens envia l'univers i que hem d'estar a l'aguait per copsar-los.

El 14 vaig tenir una cita important, en la qual vaig prendre una decisió vital per a mi, tot fruit de l'atzar, em va ser imposada, no vaig ser jo que vaig triar la data. Primera sincronia.

Al vespre vaig celebrar un aniversari a casa on els riures van envair l'espai i van trencar unes quantes copes de la vitrina. Sense voler, enmig de les sanglotades de tant riure, es fa afegir el soroll de la trencadissa del vidre, la segona?: trencar per construir de nou.

Va ser la "nit dels vidres trencats", dels "sugus", del pastís de llimona i de les projeccions alienes amb la gent que ens envolta, qüestionant-nos si en realitat les persones són només una "invenció" del que ens mira i ens ha triat, qui ens ha reclamat en realitat que vinguéssim al món? Casa meva, com la caixa de Pandora, on pot sortir i passar tot. Filosofies, literatura, riures i Camilo Sesto, tot al cabaç.

Aquest matí quan he anat a buscar el pa, m'he trobat una rosa vermella al terra, allà tan ben posada, ha passat gent, però estranyament només jo l'he collida. Potser ningú més la podia veure, ha estat el senyal de que és la meva hora, hora de començar, de nou, de zero, després de i malgrat tot...

I posats a fer, ja que era un dia especial, el 14 em vaig comprar una butlleta de la ONCE, per allò que si m'ha de canviar la vida, amb diners és sempre és més fàcil, però es veu que no va per aquí. Bé, no es pot tenir tot.

Amics, he tornat, si algú em llegeix, benvingut!!