diumenge, 27 de febrer del 2011

Obra social

El que són les coses, passo d'un post frívol, que em va fer riure, a un altre despropòsit totalment oposat i més freqüent del que voldríem. Així és la vida, un riure i un plor afagats de la mà, la fràgil línia que separa la tragèdia de la comèdia.
En els temps que corren, les caixes i bancs ens deneguen hipoteques per comprar una vivenda, si no tenim una nòmina de ciència ficció. Disposen de pisos embargats i desnonen a famílies senceres d'un lloc per viure.
Ara, però, deixen emprar l'espai on hi ha el caixer automàtic perquè els sense sostre hi puguin passar la nit, un habitatge alternatiu al cap i a la fi. Les entitats bancàries encara tenen l'exclusivitat de la vivenda, només que la hipoteca que han de pagar els que hi pernocten sigui la seva dignitat.

Com deia  Mark Twain "L'home és un experiment; el temps demostrarà si valia la pena", no sé quin temps ha de transcórrer per fer-ne una valoració, però tal com van les coses, em sembla que per aquí no anem bé.... i més si comptem que des de fa més o menys un any, algun banc ha començat a posar els caixers al carrer i tanca a cal i canto, a partir de certa hora de la nit, no fos cas que es convertís en la seu social de perdolaires, borratxos i tota mena d'indesitjables que no tenen on caure's mort i donen una mala imatge a una entitat que a més a més de gestionar diners, es dedica a obres socials respectables.

dijous, 24 de febrer del 2011

Invasió esmolada

  
Què està passant? Hi ha una plaga de "cuchillos japoneses" al mercat. Ma mare, germans i un munt d'amics van fer la col.lecció amb el dominical d'un diari, una revista "del cor" també porta els seus corresponents ganivets i avui mateix m'ha arribat una propaganda d'uns magatzems que els promocionen si fas una compra superior a 20 euros.

Anirem servits de tallants esmolats, deu ser que si la crisi apreta, ja tindrem l'estri addient per fer-nos l'harakiri. No li trobo cap més explicació, a no ser que els nipons s'hagin americanitzat de tal manera que es cruspeixen menjars preparats i no saben què coi fer amb tanta modalitat de ganivets. Jo amb el "patatero" de tota la vida, el del pa i el "jamonero" ja faig. Calen 8 o 10 ganivets? si normalment se'n fan servir com a molt 3?
Això sí, s'ha de reconèixer que queden d'allò més bé, amb el seu suport de fusta, al marbre de la cuina.
Sayonara!!

diumenge, 20 de febrer del 2011

Versió original


Aquest diumenge he cedit l'espai a una amiga amb qui comparteixo l'afició per l'escriptura.
Un monòleg de vídua davant del fèretre del marit. Escrit en castellà, versió íntegra sense traduir.
Al meu bloc tot el que m'agrada, hi té cabuda. Gràcies T per la teva col.laboració.
He d'aclarir que es tracta d'un text fictici, un exercici literari. Durant la setmana he rebut trucades en to d'alarma preguntant-me qui s'havia mort.

Ni tú eres Mario ni yo Delibes. Nuestra vida no ha sido ni da para un libro. Dispongo de unas cuantas líneas en este blog y poco tiempo para escribirte. Muerto, a poco más de un metro, eres todo mío, no podrás huir, nunca te interesó ninguno de mis relatos. Más tarde, Elisa, más tarde, un luego que nunca llegaba. Nos casamos tarde y mal. Llegamos a la edad tardía y nuestra unión fue más para no estar solos que por amor. Ahora lo lamento. A tu lado me he sentido más sola que cuando vivía en mi piso de soltera; percibía esa soledad con peso, el peso de tenerte al lado y sentir el vacío inmenso de la indiferencia que duele, como mi cabeza en estos momentos. Estos tanatorios modernos tienen mala temperatura y una luz extraña que transforman las lágrimas en agujas que taladran mis ojos. Sí, te he llorado Andrés, me acostumbré a tu presencia y con tu muerte siento que la mía está más cerca. Siempre pensé que yo me iría antes, mis malos hábitos, el sobrepeso, ahora mismo me fumaría una buena pipa, pero ya sabes: terminantemente prohibido fumar en el interior del recinto. Luego, cuando llegue a casa, con el vacío que conlleva la ausencia, llenaré de humo el salón para sentirme acompañada. Tú siempre tan atlético, la gimnasia matutina, las excursiones, la escalada, te llevaron a donde yaces ahora, el exceso y abuso de vida saludable te mató. Padres sin hijos, eso también hemos sido sin quererlo. No pudimos adoptar uno como se estila ahora, demasiado pobres y viejos. Sólo nos quedaban nuestros respectivos sobrinos. En ellos volcamos nuestras carencias de ternura. Mientras tú trotabas por esas montañas, yo me refugié en la escritura. Cuando las fantasías, que siempre van conmigo, se convierten en cuentos, soy inmensamente feliz, me siento fecundada y todo es distinto. Eso te lo has perdido Andrés, nunca quisiste leer ni una sola línea. Hubieras conocido a una Elisa distinta, más completa, más satisfecha. Reconozco que yo tampoco me esforcé en comprenderte y compartir tus pasiones. Quizá me hubiera sorprendido también, no lo sé ni jamás podré saberlo. Ahora no hay vuelta atrás. Nos hemos respetado, pero nunca tuvimos nada qué ver. Demasiado mayores para renunciar a nuestras manías. Lo único que nos unía era la televisión después de comer, las noticias, “tus noticias”, porque a mí me gustaban los Simpson, nunca me atreví a decírtelo. Con tu muerte me quedo con el poder absoluto de nuestra casa: el mando a distancia. Pero lo más importante que teníamos en común, Andrés, ya es hora que te lo cuente, era nuestra difunta Diana, tu novia, tu gran amor, mi amiga del alma, pero también mi gran amor, mi pasión, mi novia clandestina. Me casé contigo porque era la manera de mantenerla viva, de recuperarla, acariciando las huellas que abandonó en tu cuerpo, el olor que olvidó en tu piel, en tus hábitos, pensaba que así aliviaría mi pesar. Tú poseíste una parte y yo otra. Pero nunca sucedió, Andrés. No percibí en ti ningún rastro suyo. Diana se lo llevó todo con ella. Nos abandonó, nos mintió a los dos. Y aquí, en tu lecho de muerte, me gustaría decirte que te echaré de menos, pero no puedo asegurártelo. Sólo quiero dejar por escrito, en un blog prestado la verdad de nuestra vida, y aunque no seas Mario ni yo Delibes, nuestra historia bien merece un humilde post.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Canvi de via

La humanitat es mou per amor, si més no, això és el que vull pensar, encara que sigui mentida.

Quan he comprat el bitllet al Passeig de Gràcia, m'han dit que el meu tren sortia de la via 2, direcció contrària als meus desplaçaments habituals, sempre cap al sud, via 1. El nord és el gran desconegut per a mi. Les andanes són idèntiques, però, hi ha quelcom de diferent, els punts de referència m'han destarotat una mica, no sé ben bé on és la meva l'esquerra i la meva dreta, fins i tot els seients m'han semblat estranys. Sóc temorenca per naturalesa, els canvis em costen, però el destí s'ho val, l'amor que m'espera, em dóna el punt de fortalesa i il.lusió per emprendre l'aventura.
I posats a canviar, m'he assegut en direcció contrària a la marxa del tren, malgrat saber que em marejo, m'he dit, per què no?
A mida que vaig circulant enlloc d'anar avançant endavant, cap al futur, tot es va quedant enrera, s'allunya de mi. Observant per la finestra el paisatge es desfà, com la meva vida, torno al passat, rebobino. Em miro les mans i les tinc petites i fines, eren amb les que pintava gargots i escribia els meus llibres infantils. Estic rejovenint, els meus cabells van creixent, noto una immensa alegria. Miro a l'interior del vagó i a la gent que seu davant meu també els ha canviat la fesomia i el posat: els ulls esmorteïts, els cabells sense lluïssor, les mans arrugades, avancen en el temps, el seu paisatge es fa i ells van envellint.
Quan arribo a la meva estació,  amb unes trenes rosses i llargues, baixo per penjar-me del coll i donar una abraçada a qui m'espera, amb l'amor de quan ets infant, tot per estrenar, tot per canviar, tot per descobrir.

I de la mateixa manera que quan era petita em tapava els ulls amb les mans i deia "no hi sóc", ara em dic, serà el que vull que sigui, encara que sigui mentida.

dimarts, 1 de febrer del 2011

En un rebregat bitllet de cinema

Com a caçadora de paraules i frases, apunto tot el que m'atrau als llocs més impensables, a la T10 ja no hi cap res més, les targes de visita de metges i amics n'estan farcides, he de parar compte amb els bitllets d'euros, que de vegades són una temptació!

Ahir fent neteja de la motxilla vaig trobar en una entrada de cinema un petit diàleg de l'entranyable pel.lícula La tête en friche (adaptació cinematogràfica de Mis tardes con Margueritte), tot un homenatge a la màgia i el poder dels llibres.



–Sóc fruit d'una història d'amor
–Bé, com tots...
–No, com tots no.
–N'hi ha que som fruit del descuit

M'ha fet pensar en l'acte de ser concebuts, fa no massa anys els fills naixien com a fruit natural d'una relació, era "normal", els matrimonis s'hi posaven tant bon punt es casaven. Fills desitjats i no programats.

Existeixen tantes modalitats de ser fecundats com estrelles al cel, com he dit abans, hi ha fills "normals" que vénen quan volen. Hi ha fills "sorpresa", per aquests tinc certa debilitat, perquè generalment són els que transmeten més alegria. Hi ha fills del "descuit", com el de la pel.lícula, que fan nosa als pares. Clandestins, naturals, adoptats, consensuats, comprats, fruït de violacions, fills relliscada, fills de mentida, fills companyia, fills prohibits...
I la nova modalitat d'avui dia, fruit del "rellotge biològic", els fills "a corre-cuita", perquè toca tenir-los, sinó se'ns passa l'arròs i es convertirien en fills no existents.

La nostra societat permet ara que la dona, aparellada o no, quan arriba a certa edat i se li dispara aquesta mena de temporitzador, pugui tenir un munt de possibilitats per tenir un nadó: fruit d'un aparellament natural, "fills proveta", "fills de tractament hormonal", "fills inseminats", "fills fecundats a la carta" d'un banc de semen... El resultat està garantit i potser els podríem anomenar fills "d'un amor particular".

A banda de la reflexió d'aquest diàleg, escrit a corre cuita en un rebregat bitllet de cinema, que m'ha fet pensar, que no jutjar, us recomano la pel.lícula, una troballa que segurament passarà desapercebuda entre tantes estrenes afamades d'estatueta.