Canvi de via

La humanitat es mou per amor, si més no, això és el que vull pensar, encara que sigui mentida.

Quan he comprat el bitllet al Passeig de Gràcia, m'han dit que el meu tren sortia de la via 2, direcció contrària als meus desplaçaments habituals, sempre cap al sud, via 1. El nord és el gran desconegut per a mi. Les andanes són idèntiques, però, hi ha quelcom de diferent, els punts de referència m'han destarotat una mica, no sé ben bé on és la meva l'esquerra i la meva dreta, fins i tot els seients m'han semblat estranys. Sóc temorenca per naturalesa, els canvis em costen, però el destí s'ho val, l'amor que m'espera, em dóna el punt de fortalesa i il.lusió per emprendre l'aventura.
I posats a canviar, m'he assegut en direcció contrària a la marxa del tren, malgrat saber que em marejo, m'he dit, per què no?
A mida que vaig circulant enlloc d'anar avançant endavant, cap al futur, tot es va quedant enrera, s'allunya de mi. Observant per la finestra el paisatge es desfà, com la meva vida, torno al passat, rebobino. Em miro les mans i les tinc petites i fines, eren amb les que pintava gargots i escribia els meus llibres infantils. Estic rejovenint, els meus cabells van creixent, noto una immensa alegria. Miro a l'interior del vagó i a la gent que seu davant meu també els ha canviat la fesomia i el posat: els ulls esmorteïts, els cabells sense lluïssor, les mans arrugades, avancen en el temps, el seu paisatge es fa i ells van envellint.
Quan arribo a la meva estació,  amb unes trenes rosses i llargues, baixo per penjar-me del coll i donar una abraçada a qui m'espera, amb l'amor de quan ets infant, tot per estrenar, tot per canviar, tot per descobrir.

I de la mateixa manera que quan era petita em tapava els ulls amb les mans i deia "no hi sóc", ara em dic, serà el que vull que sigui, encara que sigui mentida.