Sentiments electrònics

Connectada amb tu dóna'm el píxel,

dona'm la mà, i així podré

posar-me dreta

Pipilotti Rist

El passat 31 d'octubre vaig anar a la Fundació Miró per veure l'exposició de l'Elisabeth Charlotte Rist, que ha adoptat el nom de «Pipilotti» com a referència de la coneguda aquí com a «Pipi Calzaslargas».
Hi vaig anar empesa per la insistència d'una amiga, perquè amb aquestes premises una mica snobs i sense cap altra informació, qualsevol podria pensar que es tractava d'una bajanada modernilla de caire infantil, sense solta ni volta.
Des del principi de la humanitat l'ésser humà té la necessitat d'expressar-se per trascendir més enllà de la seva vida quotidiana. El primer que tenim són els dibuixos de la prehistòria dins les coves, passant per tota mena de registres.
Ara, a l'era de la tecnologia, és molt normal que emprem els videomuntatges, els ordinadors i tots els avenços que tenim a l'abast com a eines per  transmetre sentiments, en el fons això és l'art per a mi: tot allò que fa un artista per a remoure'ns sensacions, ja sigui llegint, mirant, escoltant i en fem la nostra pròpia interpretació. Tal com diu l'Edith Warthon en el seu llibre El vici de la lectura: «si el llibre entra a la ment del lector tal i com va sortir del cervell de l'escriptor, sense cap afegit ni modificació que es pot produir de manera inevitable en posar-se en contacte amb un nou cos de pensaments, aleshores s'ha llegit sense cap mena de profit».

Em va atrapar molt l'obra de la Pipilotti, els muntatges visuals en sales enormes t'endinsa en un món de colors i sentits. Es projectaven videos en dues o tres parets, al terra o al sostre. La gent, ajaguda, estirada, asseguda, dreta també formàvem part de l'obra, erem les ombres que donàvem sentit al fons de llum i color. Em vaig quedar pensant en un racó que cadascú dels que estàvem allà en silenci vivíem una experiència completament diferent, encara que l'obra fos la mateixa. Personalment em va tocar de ple la videoinstal.lació de 3 projeccions sincronitzades sobre pantalla triple. Em vaig sentir «terra», com si fos un bolet, un gnom, un cuc o senzillament una arrel. L'autora va gravar les interioritats del sòl a través de la mirada en primer pla d'una dona que amb cara grotesca i un ull enorme interactuava amb la natura. Va sortir un cuc que em va remetre al somni que havia tingut dies anteriors. Allà la simbiosi va ser completa, em vaig incorporar perquè la sensació era tan estranya que em va espantar.  Jo era la natura, diferent a la que ella veia al video, la perspectiva del món em va canviar per complet, jo era colgada sota terra, trepitjada, com un talp que viu a les seves entranyes i els humans caminen per damunt.
Cadascú dels que érem allà portàvem unes vivències que en barrejar-se amb les propostes de la Pipilotti les vàrem fer nostres. Si no hagués somniat amb el mateix cuc que sortia potser hagués experimentat una altra sensació completament diferent.

Estaries al costat de la teva tomba,

Et veuries ballant

Et veuries dormint per sempre,

Series feliç amb tu mateixa

Pipilotti Rist

L'exposició estava plena de detalls que anava descobrint, com a l'escultura Femme d'en Miró, un diàleg visual entre els dos artistes. Tothom es va quedar a la part frontal, asseguda al banc, on veia una projecció amable en blau al mig de l'escultura, però la meva intuïció em deia que en aquell ull de bou del darrera hi havia quelcom més. En atansar-m'hi, vaig descobrir un segon diàleg, molt més punyent al pubis de la dona. Poca gent se'n va adonar. Aquí es on rau el joc de l'artista, que intencionadament amaga coses i algú les troba i d'altres no. Per això les vivències són personals i úniques.
Potser no entenc un borrall d'art, no sóc una habitual de les exposicions, però vaig entendre perquè aquesta, segons la meva amiga, era obligatòria. Quan vaig sortir jo no era la mateixa, vaig experimentar en poc menys de dues hores el que és ser dona, animal, textura, aigua, foc, aire, terra, ah i vull puntualitzar que només vaig prendre un got d'aigua abans d'entrar.

Afegeixo el link del web de la Fundació Miró on hi ha tot tipus de comentaris i reaccions sobre l'exposició, tantes com persones hi vàrem anar.