Un dia vermell

¿Saben aquella mena de dies que tot ho veus vermell?

–Negre, voleu dir?

–No –féu la Holly, lentament–. No, quan tot ho veus negre és quan t'engreixes o quan fa massa dies que plou. Estàs trista i prou. Però quan tot ho veus vermell és terrible. Tens por i sues de mala manera, i no saps de què tens por. Només saps que te n'ha de passar alguna de dolenta, i no saps què. 

------

Fins ara el que em prova més és agafar un taxi i anar-me'n a can Tiffany. Em calma immediatament, aquell silenci, i aquell aspecte luxós que hi té tot; allà no us pot passar res de realment dolent.

                                                                                          Desdejuni a Can Tifanny, Truman Capote

Avui tinc un dia vermell, com la Holly, que quasi m'impedeix escriure el post de cada diumenge. No saps perquè apareix ni quan se n'anirà. Ets vulnerable fins al punt de no trobar un lloc teu, segur. Espais i circumstàncies que t'angoixen i no saps com apaivagar-les. Tinc els meus llocs de calma, París n'és ún, el sentiment de llibertat em fa sentir que puc amb tot, allà sóc invencible.
A ran de mar, sentir el sol que m'acarona l'espatlla, les onades que em parlen que tot va i ve, només he de tancar els ulls i la calma apareix.
Però ja no sóc hores per desplaçar-me a l'indret addient, m'hauré de conformar en escalfar-me els peus i l'ànima sota els llençols, mirar una pel.lícula i somniar que estic a aquests llocs, on res de dolent em pot passar. Els somnis de vegades es fan realitat. Apareixerà la son i demà serà un altre dia.