He demanat permís a la feina, li he dedicat el dia per tenir el més preuat: temps per estar plegats, jo i l'altre sense interferències.
Hem estat a gust, improvisant i, malgrat que sempre va amb mi, darrerament el tenia molt abandonat, tal com va dir Machado:
Converso con el hombre que siempre va conmigo
–quien habla solo espera hablar a Dios un día-–;
mi soliloquio es plática con este buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.
he tancat els ulls, he pensat un desig, he somrigut i he bufat
l'amic, per sempre
4 comentaris:
Admirada Sara Maga,
El to críptic del post no convida a fer gaires comentaris. "Quina enveja, aquest amic!", podria pensar la gent que l'estima i no gaudeix d'aquesta exclusivitat.
Ara, si és el "jo" de Machado ("Converso con el hombre que siempre va conmigo")i se l'ha regalat com a amic, per sempre, no és vostè Maga, sinó Sàvia.
Vull, doncs, felicitar-la per partida doble, pel regal que s'ha fet, i pel dia especial que, si no m'equivoco, (vostè mateixa diu que les fotografies són una altra manera d'explicar la realitat a través dels seus ulls)es tracta del seu aniversari. Per molts anys!
Atentament,
J.L.R. Mourille
"nunca es largo el camino que conduce a casa de un amigo"
Juvenal
(y se hace camino al andar)
Sempre miro impacient el teu blog a veure que hi ha de nou i si no hi ha res penso, llàstima !!!!!
M'encanta com escrius.
Pepa
Ja fa uns anys que com tu, estimada Sara Maga, si aquest dia especial és feiner ,me'l regalo. De vegades surt bé, d'altres no, potser el millor és deixar que passi al seu aire sense omplir-lo amb grans expectatives. Una avantatje que té és que veus a qui vols veure (en el cas dels dies feiners). Sovint penses que no has fet res, però si que has fet, t'has escoltat, has conversat amb l'altre que sempre va amb tu. I aqui arribem a un punt que cada vegada va a més, converso molt amb l'altre però el més fotut és que ho faig amb veu alta. Aquesta conversa m'ajuda molt a posar ordre en el caos i així arribo a no col.lapsar-me. Em sembla que l'altre és més savi que jo i en certa manera em guia. Encara no he arribat al punt de parlar en veu alta pel carrer però sí que ho faig a la feina (que ja estan avisats). Però què pot passar quan ho faci al carrer? Ja m'imagino la gent girant-se al meu pas i dient "Pobreta tampoc és tan gran i mira com està i això que va arregladeta i polida"
Publica un comentari a l'entrada