La història més vella del món

Em resultava impossible escriure un post parlant d'una història d'amor. He confegit aquesta vinyeta on els dibuixos i les onomatopeies ho diuen tot. Malgrat ens pensem que és una situació complexa, no ens enganyem, en el fons és més simple del que volem reconèixer. La humanitat sencera ha viscut, ha patit, ha volat, ha embogit amb l'amor, i quan ho volem escriure caiem, sense voler, en els tòpics ridículs i ensucrats com quan els vivim, perquè no hi ha amors diferents. Les emocions són universals i empren sempre la mateixa fórmula. D'aquest sentiment o estat d'afecció de dues persones he de reconèixer que per molt hàbil que sigui el narrador o l'enamorat no aconsegueix res d'original, perquè és "la història més vella (i també bella) del món", tot ha estat escrit i dit, fins i tot es pot caure en el ridícul més espantós sense adonar-se'n. Ja és tracta d'això: la desinhibició de l'ésser humà quan cau en un estat de màxim plaer, el t'estimo només es pot dir i expressar d'una manera, així com, en cas de ruptura, el patiment genera conductes de veritable bogeria.

Del que vull parlar, no és pas de la història en ella mateixa, perquè no té cap interés, sinó de la situació que es genera quan hi ha un abandó o ruptura, en aquest cas m'he quedat amb el personatge femení, per afinitat de sexe i escriuré el "després de", molt més ric en matisos, i deixaré parlar les veus,

ohhhh!!! que tot ho diuen i res canvien

–Hi ha pena i tristesa i tot això durarà un temps, no sé quant, però mentrestant comença a aprendre aquest verb irregular anglès.

FORGET        FORGOT          FORGOTTEN  posa-li ritme i a tomar polculo.

Una abraçada de wuki, l'amic del Hans Solo.

–«Querer es esencialmente sufrir, y como vivir es querer, toda vida es por esencia dolor. Cuanto más elevado es el ser, más sufre... La vida del hombre no es más que una lucha por la existencia, con la certidumbre de resultar vencido. La vida es una cacería incesante, donde los seres, unas veces cazadores y otras cazados, se disputan las piltrafas de una horrible presa. Es una historia natural del dolor, que se resume así: querer sin motivo, sufrir siempre, luchar de continuo, y después morir... Y así sucesivamente por los siglos, de los siglos hasta que nuestro planeta se haga trizas.»Pero la vida sigue y aquí estamos vivos!

–És el millor que et podia passar, nena, aquest noi ho ha fet malament, les mares sempre tenim un sisè sentit i des del principi sabia que patiries, tenia alguna cosa tèrbola, que no sé dir-te què era. No puc veure cap home que tingui nas a la cara!, ja ho saps, tots són iguals. No es mereixen que plorem per ells.

–Hòstia, em sap greu el que et passa, encara que és clar, és lògic que estiguis tocada. No entenc GENS NI MICA com ha pogut fer això, de veritat que no puc trobar-hi cap raó lògica. Realment és un tret molt xungo de la seva personalitat, no ho oblidis mai, això. Ara a passar el "bache" i seguir endavant, és un tòpic del més trillat però és el que hi ha, oi? No sé que dir-te per animar-te, la veritat és que has de passar-ho malament per després estar bé, en aquest cas, I suppose. El bajón tras el subidón. Lleis de física pura emocional. El que em reventa és la absurditat del fi d'aquesta relació. En altres casos, bé, era "lo esperable", etc, i mira, et treus de sobre una "arrecada". Però en aquest cas, tot és estrany i una mica surrealista, i això fot més. En fi, a mi personalment em cabreja d'allò més. Collons!

Apa, a tirar milles el millor que es pugui, amb il.lusió, o esperança, això sí!

–Xaval.la, que un clau treu l'altre, no pensis, diverteix-te, quedem quan vulguis, això t'ajudarà a oblidar a aquest mamón, i a "nadie le amarga un dulce", segur que et puja l'autoestima. Va que muntu una festeta a casa meva, em dius el dia i tu no et preocupis per a res.

–Te puedes imaginar que te entiendo a la perfección. Me ha pasado lo mismo mazo de veces. La más reciente cuando lo de mi padre, que no tenía ganas de hablar con ni dios. De todas formas tol mundo sabe quel teléfono es un artilugio del demonio. Creo que me voy a ahorrar la ristra de tópicos (todo pasará, tú eres fuerte, blablabla), porque sin duda te los sabes, y el hecho de que sean verdad no significa que sirvan pa una mierda cuando uno ta así. Es más, cabrean.

La receta más efectiva: distracción. Bájate la última temporada de Perdidos, bájate Damages, si no la has visto. ¿Dexter? Breaking Bad está guays (la primera temporada). Nurse Jackie es de puta madre. Bones es mala, pero para mí es una risa total (y una incomprensible adicción: me vi 5 temporadas como en un mes). Si estás por las series, te puedo recomendar más.

De libros lo llevo peor pa recomendarte. En primer lugar tú y yo no coincidimos mucho, y en segundo ya sabes que mis lecturas se limitan prácticamente a literatura juvenil y/o mamporros de fantasía medieval (no debería confesar esto con tanta alegría, se ve que mi imparable caída hacia el encefalograma plano es más rápida de lo que sospechaba).Y ya sabes, cuando tengas ganas seguiré estando. Pa lo que sea. Bezos

–Esmicolada amiga meva!!! El plaer és de tots, t'ho ben asseguro. Ara el més important ets tu matexa. Això dels amors sempre és fotut, i és un clàssic sentir que sense l'amor "perdut" no som res, o res val la pena, o que era l'amor veritable o moltes més possibilitats, la ment humana és infinita. Encara que a mi em serveixin paraules que potser a tu no, no puc estar-me de dir-te-les perquè t'estimo i sé que quan jo necessito consol tu també hi ets. Al cap dels anys n'hi ha una que sempre m'ha agradat, i a més me la crec, «el que realment és per nosaltres roman sempre en nosaltres», si et pertany segur que serà, i sinó perquè ho vols, pot ser la vida ens te preparada una altre sorpresa. Jo només ser que ahir estaves molt guapa i que això ha de ser senyal de bons auguris, per força.No crec que hi hagi cap dolor tan fort com la pèrdua d'algú que t'estimes, siguin amors, fills, pares, amics... La part bona és que no estem sols i ho podem compartir. Som afortunats, doncs.

–Churri, esos encuentros nos parecen fatídicos a priori, pero ya verás el peso que te quitas de encima... ¿Cómo ha ido? ¿te has quitado el quiste? AMPUTACIÓN, me tienes que contar cómo fue. Y bueno, fuera cual fuera el resultado me hubiera drogado después... y hoy sí porque me apetece te mando un beso.

–Tot el que et passa és normal, que ploris, plora molt, treu tot el que tens a dins, has de passar un dol. L'abandó de la persona estimada és similar. Accepta-la i no deixis que t'afecti tant el que et diuen, perquè només tu has viscut els bons moments, si vas escollir aquesta persona va ser per alguna cosa bona, que només ell et podia donar, i són aquests instants amb els que t'has de quedar.

–Sento molt la teva mala expèriencia, suposo que entra dins d'aquelles coses inexplicables de les persones i per aquest motiu el buit que et deixa i la constant pregunta què vaig fer malament o què vaig deixar de fer, no et deixa viure.

Estic content que poc a poc et puguis anar refent. Saps que si vols en qualsevol moment em pots tenir per parlar fer un cafè o un margarita. Potser no per parlar del passat sinó per parlar del futur o del darrer partit d'Espanya o de la putada del món digital respecte a la diapo.

Que ets una tia collunuda ja ho saps, amb una sensibilitat molt fora de lo comú.

–Saps que el teu Colin parla l'italiano perque la seva dona és italiana. Cangolaleche!!! pillao por una italiana.
T'agrada aquest look más atormentao de la foto que t'envio? Òstias és que te'l miris com te'l miris ¡está com un queso! Va por ti guapetona. Compra't un carpesano i t'enganxes totes les fotos amb aironfix.

En aquesta foto em sembla que t'esta mirant i et diu YOU ARE THE SUNSHINE OF MY LIFE, FOREVER YOU STAY IN MY HEARD. I LOVE YOU JUST THE WAY YOU ARE. MY HONEY.

 

–Nena, crec que és el millor que et podia passar, que ja t'ho ha dit ta mare, doncs jo penso com ella, amiga, perquè t'estimo i té un tret de personalitat rarillu, tal com han anat les coses, que a la llarga et turmentaria. A més, tu te'l creus? vols dir que no ha interpretat un bon paper per desfer-se de tu? És tot un clàssic en l'univers masculí, quan no saben com tallar s'inventen el que sigui, una excusa perfecta per fer pena i que no puguis retreure res. Jo personalment, no me'l crec gens ni mica, és dur el que et dic, però ets forta i vols les veritats sempre. Amb un parell, que de dones valentes com tu en queden poques.

–Los males sentimentales no son pecata minuta. Yo tuve mi mal rollo sentimental hace nueve años y todavía me acuerdo (más que de la persona, de la manera en que acabó). Hablamos este viernes, ok?

–Amiga, un regal tenir-te d'amiga, així que si haig de fer de coixí, de clínex o de bolsita de te, encantat de fer-ho, m'agrada molt el to del teu mail, l'agraïment als amics (amb sucre, millor, com el cafè) i la lucidesa del tercer paràgraf. (aquell que comença així: "A hores d'ara encara m'apareix la seva ombra..." i acaba "a les pel.lícules de tercera categoria.") És ESPECTACULAR. Ya te lo he dicho + veces: nena, tu vales mucho.

–¿Fa una mierendola esta tarde? Tu amigo I N C O N D I C I O N A L que te quiere cantidà.

–Em sap greu, però crec que l'entenc a ell, jo faria el mateix, ho sento, deu ser la testosterona que tenim en comú, però als homes de vegades ens costa molt parlar de les nostres coses i exterioritzar-les, ens ho empassem, ens fa vergonya i quan estem malament preferim estar sols que donar explicacions i segurament ell passa per aquesta experiència. No et turmentis, tu no hi pots fer res. Has tingut mala sort. Ell també s'ho passa malament, dona, és una putada òstres penso en ell i ja m'hi veig....

–El otro día leyendo "El Secreto" me quede con una frase "Soy dueña de mis pensamientos" y la interioricé y he decidido que ha partir de ahora sólo quiero pensamientos positivos, cuando se me escapa alguno negativo y me doy cuenta, enseguida lo convierto en positivo y me siento mucho mejor, noto que me ha cambiado la energía y como tu y yo vamos a la par, te lo digo para ver si a ti también te va bien. Es la hora de florecer...

–El temps ho cura tot, germana, l'oblidaràs segur, has de fer-ho, i aquest home era xungu per a tu, ja t'ho vaig dir, que ets massa sensible i t'ho compliques massa. Pensa que "te quiten lo bailao" i queda't amb això. Ara pensa que ja està, s'ha acabat i prou, tampoc et culpis.

–Vaig sentir una frase del Khalil Gibran que vaig pensar que te la regalaria perquè, encara que no és de El Secreto, és molt bonica i esperançadora. Diu així: "La tristesa és un mur entre dos jardins".

–Òstia, voldria estar al teu costat i poder-te abraçar. Me cagonlostia estic escrivint i ploro. Per què tot ha de ser tan difícil? Per què ties mamones tenen tios encantadors? MIERDA (en cursiva, negreta i subrayat).

Bé, ara toca encaixar-ho i aquí em tens. Jo agafo el meu Aston Martin de color groc i en un plis-plas em presento al teu carrer, et segresto i et porto a un lloc ben maco.

brrr!!!... va dir ella! snifff-if-if-f-f-arrggggg!!!! iepalà!!!!
Va decidir que ja era hora de posar-se dempeus, eixugar-se les llàgrimes, llepar-se la ferida, deixar de penedir-se, no culpar-se per no odiar, agafar les regnes de la seva vida, agrair la calidesa dels amics  i escoltar la SEVA PRÒPIA VEU, la que escriurà el final d'una història gens original i més vella que l'anar a peu.