La fàbrica del temps

«Els occidentals ens creiem amos del temps, com ens volem amos de tot. Pel sol fet d'haver-lo engabiat en un cercle i tenir-lo sota control aparent, ens en creiem posseïdors i no és cert. Això en tot cas, és útil, i segons per a quines coses. És útil per al treball, per al transport o per crear una fantasia d'ordre. Però no ho és gens per als plaers, petits i quotidians, de la vida.
Sense voler-ho, ni saber-ho, a mesura que ens hem acostumat a creure'ns amos del temps, ens hem anat convertint en els seus esclaus. Ara diem que no tenim temps de res, ni de viure, que ja és fort. Així hem inventat una cosa grotesca que anomenem «temps lliure», sense adonar-nos del que això té de pervers: que la resta del nostre temps –i la vida és temps, vísceres i temps, ai!– no ho és gens, de lliure; és un temps que patim en una presó. El temps ja no el fem nosaltres, com gairebé ja no hi ha atzar, tampoc. Ara el temps el perdem, o el guanyem, com en un joc cruel, quan no és ell qui ens fa, ens perd o ens destrueix.
A Marràqueix, el temps funciona d'una manera diferent, de vegades com un bé, a estones com un malefici [...] Ací no hi ha un temps lliure i un altre empresonat, no; ací tot el temps és igual en aparença, està solt i no lligat amb cadenes. El temps és una cosa viva, ací. Qui pense que el malbaraten, s'equivoca. El saben viure i fer seu a cada instant».

Seduccions de Marràqueix, Josep Piera

Red, James Red. Així sonava el seu contestador. Com el del famós agent secret 007, també tenia una missió a la terra: combatre les forces del mal de la seva pròpia personalitat. Una malenconia permanent i brots depressius l'obligaven a acudir setmanalment al psiquiatra. El darrer viatge a Màrraqueix el va fer caure en un estat de desesperació. La il.lusió per la vida se li escolà per sempre quan la persona estimada el va abandonar. Quin sentit tenia aixecar cap si l'únic que li importava ja no ho podia tenir. Viure al límit amb la seva tristesa és el que el va fer tornar a Barcelona, on els seus dies es limitaven a tancar bars, beure sense mesura, empastillar-se i fumar tot allò que queia a les seves mans. Va aprofitar aquest estat de fenotip d'home desvalgut per enllitar-se cada dia amb una dona diferent. Era part del seu atractiu, perquè a elles els despertava l'instint maternal, els feia creure que tenien una oportunitat per  canviar-lo, ell sabia que això sempre funcionava. De la mateixa manera que també sabia que no volia saber res més d'elles l'endemà-

Aquella autodestrucció començava a desbordar als metges, la terapia covencional no funcionava, havia de posar alguna cosa de part seva i li varen recomanar que realitzés una activitat manual que li agradés i entretingués el seu jo obsessiu i demolidor.

La seva professió de dissenyador el feia ser meticulós, creatiu i sensible. Va tenir la idea que podria construir rellotges de paret. Va recórrer majoristes per a posar fil a l'agulla, trobar les millors esferes niquelades i una maquinària fàcil de manipular. Els faria per encàrrec i personalitzats. Va confeccionar un qüestionari exhaustiu i divertit per conèixer la persona a la que anava destinat. En comptes de números, les hores podien ser noms, fotos, lletres, forats, logotips o dibuixos. No en faria cap d'igual. Els lliuraria en una caixa feta a mida, de cartró rústic, amb una dedicatòria personal i la tarja de la seva nova empresa per acabar de fer-los especials. El seu projecte va tenir molt d'èxit. Cada vegada tenia més encàrrecs que li proporcionaven diners suficients per viure i el que va començar com a una afició va esdevenir el seu ofici.

Mai el vaig veure tan feliç i motivat, la seva vida havia fet un tomb. Em comentava entusiasmat el plaer que sentia en el procés creatiu d'un rellotge, on podia barrejar la tecnologia, la psicologia amb el treball manual i la satisfacció que suposava la finalitat de la seva feina, un regal per a algú, un acte d'amor.
Em va ensenyar al seu taller i em va fascinar, el vaig batejar com a "la fàbrica del temps". Em mostrava les seves darreres obres amb orgull i m'explicava apassionadament la història que hi havia darrere de cadascun d'ells. Sempre vaig pensar que quedaven pocs tipus com ell, la seva genialitat el va portar als límits de la bogeria, però mai va perdre la consideració per als amics. Els seus comiats també eren diferents als de tota la resta, ni petons ni abraçades, un senzill "a reveure, t'estimo", deixant un rastre de  riallada estrident amb regust a pastilles "juanola".
Havia refet la seva vida amb una noia austríaca, va simplificar la seva rutina fugint de Barcelona i rehabilitant una casa de poble per viure plegats. Les coses li anaven de cara.

Havíem quedat el dimecres per dinar, però el dilluns d'aquella mateixa setmana em van comunicar la seva mort. El dimarts l'enterrament. Què era tot allò?, una broma de mal gust! Si m'ho haguessin dit dos anys enrere no m'hagués estranyat gens, però ara, vaig pensar, ara no podia ser veritat. No vaig reaccionar, estava esmaperduda i gelada, em vaig sorprendre a mi mateixa perquè no em va caure ni una llàgrima, ni tan sols sentia dolor, malgrat el multitudinari funeral. Vaig veure un taüt, però no a ell, no notava la seva absència.
Tot era una mentida: l'accident domèstic en caure de l'escala quan penjava el seu rellotge, les operacions, el coma, la mort...

Ell que regalaba temps als altres, va perdre el seu en penjar-lo en una paret.
Jo, no fos cas, compareixeré a la nostra cita. L'esperaré cada dimecres al restaurant a l'hora convinguda.