La màgia viatja en tàndem

Avui és d'aquelles dies que costa agafar el son, fins i tot en l'edat adulta, no es tracta d'insomni, sinó que és la nit de reis. Encara conservo el pessigolleig a l'estómac com si un munt de cuques de llum juguessin a cuit i amagar dins meu, la mateixa sensació de quan era una nena. Després de la cavalcada, els meus germans i jo lliuràvem la carta als reis, pujàvem a la tarima on seien els Reis d'Orient, i amb els ulls esbatanats esperava la mateixa pregunta any rere any  ¿ja t'has portat bé? ¿què has demanat? mai no contestava, només aconseguien per resposta un somriure i una tremolor als genolls. Els germans ens miràvem de reüll per saber què havíem de fer, estàvem massa escagarrinats davant de ses majestats com per articular paraula, amb prou feines aconseguíem donar el sobre sense dir res a canvi d'un caramel o un chupa chup i la fotografia de rigor. En el fons, ells ja ho sabien tot, pensava.
En arribar a casa, morts de fred, posàvem menjar pels camells, tres copetes de vi ranci i uns quants torrons. Res era igual aquella nit, ens feien dormir tots a la mateixa habitació. Xerràvem fluixet, reiem per sota el nas i ens amagàvem sota els llençols perquè no apareguessin els pares a renyar-nos. Ens costava dormir, estàvem massa excitats, la màgia començava i no podíem aturar aquell rau rau interior. Mica en mica, ens donàvem la mà i anàvem caient, esgotats, el Jaume sempre era el primer. A mi m'era molt difícil, la meva il.lusió guanyava la partida al son. Recordo el silenci, la solitud i la respiració profunda de la resta de germans, només pensava quan vindrien, quan es faria de dia. Un any els vaig veure, sí, vaig descobrir els Reis posant els regals a casa meva, la petita casa del carrer Saragossa. Vaig sentir un soroll, em vaig aixecar del llit i de genolls vaig guaitar per la part baixa de la porta i al fons, al menjador, vaig distingir al rei ros amb la seva barba i al blanc amb una capa de color vermell que traficaven amb paquets, encara era de nit, no podia moure'm, perquè sempre m'havien dit que si em trobaven desperta, no em deixarien res. A les palpentes, vaig tornar al llit i no vaig poder aclucar l'ull en tota la nit, ¡havia vist als Reis! les cuques de la meva panxa van reflectir la seva llum a tota la casa.
L'endemà, a mida que s'anaven despertant els meus germans, abans de sortir de l'habitació, els repetia sense parar ¡els he vist! ¡els he vist! però de sobte vaig caure que només n'hi havia dos, el Negre, que era el meu, no hi era, vaig començar a plorar perquè segur que si no havia vingut, jo no tindria cap regal, això em passava per tafanera.
Res d'això va ocórrer, jo també vaig tenir les meves joguines, els llàpissos de colors, les llibretes amb espiral, el llibre dels Hollister.
Aquell any, el pare duia barba i la mare tenia una bata de color vermell, però mentre escric aquest post recordo perfectament l'instant en què els vaig veure, no eren els pares, sinó els Reis Mags, per això encara crec en la màgia de la nit de reis, sense trucs tècnics, sinó la màgia que prové de la fantasia, la que fa que distorsionem la realitat a la nostra mida i veiem el que la nostra il.lusió desitja. Els Reis existeixen, només em cal tancar els ulls, tornar a aquella nit i passejar pels carrers de la ciutat sota la foscor del cel estelat.

Aquesta il.lustració la va dibuixar l'avi Feliu com a felicitació nadalenca, a tinta xinesa les parts delicades, als nens més grans ens va deixar pintar els vestits. El pistatxo era el meu color i en honor al pare que era ciclista, els vàrem muntar en una bicicleta tàndem. En aquella època encara no existia l'EPO, però als reis no els cal doping per competir, la il.lusió de la canalla, els empeny i els dóna la força suficient perquè recorrin el món i reparteixin les joguines... ¡tot en una nit!