«Fa mesos que no pinto, i com més temps passa més por tinc, m'he preguntat moltes vegades por ¿a què? i sempre he obtingut la mateixa resposta: al buit, amb tot allò que implica i que em qüestiona.
Aquest dies al taller he pensat que la millor manera de començar seria treballar el buit, potser dins d'un concepte mes oriental, que ells definirien com: el que és i el que no és.
Donar importància al blanc no és fàcil, donar un sentit poètic o espiritual, que vagi mes enllà de la realitat, és un repte i aconseguir-ho vol dir esta viu... Això és el que m'importa»
L'escrit és fruit d'una conversa que vàrem tenir amb una amiga, quan ambdues estàvem encallades en el procés creatiu. Enfrontar-se al blanc per pintar en el seu cas o per escriure en el meu, et qüestionen mancances personals que et paral.litzen. Saps on vols anar, el que t'agrada, el què vols fer i el que no, però et veus incapaç de fer la primera passa per aconseguir-ho. La inseguretat, la por envaeixen la distància que hi ha entre el que vols i el que fas.
He comparat i associat aquest buit amb el color RGB, color de llum (per entendre'ns d'ordinador), la confluència de tots els colors plens (blau, vermell i verd) és el BLANC (part central de la imatge), per tant el buit és la màxima exponència de llum, la totalitat, la plenitud. Ens encaparrem i associem la buidor amb el no res, ens fa la impressió que no tenim res per explicar i justament és al contrari. Hi ha tantes coses en el buit i en nosaltres mateixos que ens encega fins al punt d'immobilitzar-nos. El més senzill potser seria furgar, rascar, amarar-nos de llum, perquè sorgeixin aquells matissos subtils i ombres necessaris per obrir camí a la nostra inspiració i donar sentit a la nostra obra. Treballar el buit per ell mateix, no embrutar-lo, sinó deixar que sigui ell que ens vagi desvetllant la seva fertilitat.
Encara que de vegades, he de confesar-ho, que sense tanta filosofia, sorgeix un gest inesperat, una paraula encertada que en un tres i no res aconsegueixes justament allò que vols pintar o escriure. Capricis del procés creatiu. No saps mai com agafar-lo ni on aniràs a parar. Gaudir i patir, a parts iguals. On no hi ha normes, dos i dos no sempre fan quatre.
2 comentaris:
Admirada Sara Maga,
Ja fa uns anys, una amiga meva, també pintora, em va regalar un llibre del gran escriptor japonès Junichiro Tanizaki, "El elogio de la sombra". M'ha vingut al cap perquè l'anterior post fa referència al pintor xinès Guo Xi i la seva amiga pintora parla de treballar des d'un concepte més oriental. El llibre del Tanizaki me l'he llegit una mitja dotzena de vegades i a cada lectura el trobo font d'inspiració per mil i un projectes diferenets. Espero no ser impertinent si el recomano com a lectura (o relectura) per a estats creatius en baixa forma. L'Orient és savi, l'Occident, només és llest.
Sempre seu,
J.L.R. Mourille
Tambien estoy de acuerdo en que el pintar es escribir y el escribir es pintar, pues ambas cosas hablan. Si les un libro y no te dice nada y un cuadro tampoco, cambia de autor, a lo mejor es ese artista que no está en armonía contigo. y sino encuentras nada que te armonice...Piensa
Gracias Sara Maga
Publica un comentari a l'entrada