La mirada de l'altre

Avui volia escriure el post sobre la diada, aigualida per la importància de la catàstrofe de les torres de Manhattan. Però no, aquest matí ha estat més important el que m'ha passat a mi que tots els fets que succeixen en aquest món, que em treuen de polleguera i que no entenc gens ni mica.

M'he llevat, segrestada del món dels somnis, com si hagués fet de meretriu tota la nit, amb la sordidesa de la humanitat dins el meu cap, sense poder desplaçar-me a causa de la forta ferum de l'asfalt calent. Gairebé no em podia ni moure, paralitzada per les hipocondries, fruit de la somatització d'uns dies durs de pair per tantes notícies esferïdores, fins que una trucada m'ha tret de l'embotament general en el que estava atrapada. Era un amic que em convidava a esmorzar a tocar de casa. Feia temps que no ens veiem i era la única persona per la que faria el gest de aparèixer a una cita, així que li he contestat que sí, malgrat el meu estat.

He arribat primer i he demanat sense esperar, en un no res ha aparegut amb el seu millor somriure, radiant, cofoi de retrobar-me i veure'm asseguda en aquella terrasa, massa temps Maga, massa temps...
Ambdós hem confessat que si no hagués estat l'un per l'altre, avui no haguéssim sortit de casa per mandra, cansament i desànim. Però ens ho devíem. Ens hem intercanviat penyores d'amistad, uns DVD i una ampolla de vi del meu poble.

Jo estava per entregar l'ànima al diable, quan va i em diu que estava magnífica, que semblava una francesa amb el meu vestit retro i les meves ulleres. Dicotomies!!, la mirada aliena de qui t'estima, t'idolatra i et percep com a una reina del glamour, quan tu, contràriament, et veus amb un aspecte fosc i brut, extensió d'un mal despertar i et sents prenyada de teranyines, teixides una mala nit de setembre que enterboleixen el teu posat.

Hem anat explicant-nos les nostres quotidianitats i mica en mica m'he refet, l'aire s'ha oxigenat, l'asfalt s'ha tornat amable i en despedir-nos, jo era tota una altra. He fet una llarga passejada pensant en la irrelitat de les nostres vides, on res és objectiu, de com canvia la percepció de tu mateixa quan un altre t'ho fa veure diferent.

Per acabar-ho d'adobar, en arribar a casa, m'he trobat un mail d'ell, amb assumpte: "solamente para ti" on m'enviava la lletra i el link d'una cançó, "escrita especialment per a mi", d'un tal Pablo Alboran. M'han agradat més les paraules que la melodia.

Era just el que necessitava avui, que em fessin sentir única i més important que en Rafael de Casanovas, en Bin Laden i tot Al-Quaeda sencer. L'altre m'ha vist així, me'n refio i agraeixo  la seva mirada, sovint som massa durs amb nosaltres mateixos.

.
Regálame tu risa,
enseñame a soñar
con solo una caricia
me pierdo en este mar.

Regálame tu estrella,
la que ilumina esta noche,
llena de paz y de armonía,
y te entregaré mi vida

Haces que mi cielo
vuelva a tener ese azul,
pintas de colores
mis mañanas solo tú
navego entre las olas de tu voz
y tú, y tú, y tú, y solamente tú
haces que mi alma se despierte con tu luz
tú, y tú, y tú..

Enseña tus heridas y así la curará
que sepa el mundo entero
que tu voz guarda un secreto
no menciones tu nombre que en el firmamento
se mueren de celos
tus ojos son destellos
tu garganta es un misterio

(....)


Jo habitava el món de les tenebres aquest matí de diumenge, mentre l'altre veia com desprenia una llum especial i un encanteri de mademoiselle francesa, que ignorava el seu encant i que omplia de blau la terrassa de la cafeteria. L'amor incondicional que tot ho transforma. Avui aquests post va per tu, JLR, perquè m'has regalat el dia fent-me sentir afortunada de tenir-nos.

No puc més que remetre'm a les encertades paraules de Paulo Coelho

«Ser infeliç és una mentida i la gent s'acostuma perquè és molt més fàcil i té la sensació que si se sent infeliç no hi ha res a perdre. El difícil és lluitar per la felicitat»

Nosaltres ho farem!!!, si més no, ho intentarem, que d'això es tracta. París sempre és una bona idea....