La realitat de pel.lícula

Aquest cap de setmana he anat a veure "La piel que habito" de l'Almodóvar, que és com ara s'anomena ell mateix als crèdits, ha fet desaparèixer el nom i a les lletres podem llegir "dirigida por Almodóvar",  un petit detall que em va sobtar només començar. No vull fer un post exclusiu de crítica cinematogràfica, sinó enllaçar-lo amb la realitat, la meva.
Les pel.lícules són ficció, un discurs narratiu en registre visual, que et pot agradar més o menys, però al cap i a la fi, una mentida, una invenció que et pot emocionar o desagradar, encara que absent "d'efectes  (afectes o defectes) secundaris" a la nostra vida quotidiana.

Quan vaig sortir vaig pensar ¡uff quina ensarronada!, dues hores i no arrenca fins a la meitat amb el guió, i quan ho fa em va resultat del tot previsible. Això sí, amb un sentit de l'estètica molt refinada, impecable fins i tot, per explicar una història inquietant d'experimentació transgènica, per despit d'un metge boig vers diguem-ne "circumstàncies familiars". Hi ha una sèrie de tics prescindibles, com l'aparició del germà del director, els anuncis que et diuen 7 anys enrere, o bé el que em va estranyar més: el que t'avisa que torna a l'actualitat. Pensa que l'espectador és un babau? no cal que m'ho escriguin, sóc/som suficientment capaç d'adonar-me quan fa un flashback o quan la història torna al present. Bé, suposo que això és cara al mercat USA. Pel fet de ser cinema no el diferencia de les històries llegides, i en un llibre mai apareix una remisió o cartellet que et digui, ara vaig enrere, ara torno, ara... Si estàs en la història, la gràcia està en desxifrar-ho.
Bé, tot això és pel.lícula, les atrocitats o el segell surrealista formen part de la mentida.

En sortir, tornes al món, al teu, al real i la pel.lícula ja és història.

Quan vàrem pujar al cotxe per tornar a casa, a la ràdio escoltàvem les declaracions d'un polític que superaven amb escreix tota ficció. Deia que proposava treure les estàtues humanes de la Rambla, per tres motius, primer perquè NO són UNA TRADICIÓ (no sé què és per a ell una tradició: els toros? la mona de pàscua? la sardana? les tapes?).
Qualsevol manifestació artística no té perquè formar part d'un patrimoni cultural, penso, apareix i es valora per l'acceptació que té. Senyor polític, això se'n diu innovació, avançar, no quedar-se arnat en unes tradicions obsoletes.
El Segon motiu: perquè es pretén minimitzar l'acumulació de vianants al passeig i Tercer: evitar que els lladregots actuin i donin una mala imatge de la ciutat.

Això és més surrealista que la pel.lícula que havia vist, si més no, la ficció s'acaba quan tanques el llibre o s'obren els llums de la sala.
Les declaracions del polític fan fredat, perquè si el secunda el parlament o l'ajuntament es pot convertir en la meva realitat.

De la mateixa manera que treuen les estàtues, un altre dia podria ser que no deixessin circular als fumadors pel carrer, perquè tampoc no és cap tradició sinó un vici, o que ens facin torns per ordre alfabètic per sortir a donar una passejada, per tal d'evitar aldarulls al carrer i no destorbar al turisme. Qualsevol cosa que pugui pensar es queda curta... això em destarota més que una mala pel.lícula perquè hem de patir les excentricitats de la gent que ens mana, que juguen amb nosaltres i ens provoquen a veure qui se l'empesca més grossa. 

Ja ho deia l'André Malraux: la realitat no té estil ni talent.


La de l'Almodóvar no m'ha agradat, fi de la història, però el que he escoltat a la ràdio em fa sentir que estic vivint en una pel.lícula de baixa estofa, que no deixa de sorprendre'm ingratament dia a dia. No és d'estranyar, doncs, que les consultes de psicòlegs, psiquiatres i altres arregla-ànimes, estiguin plenes de gom a gom, i ens hi deixem part del nostre sou, perquè les retallades no cobreixen el mal dels nostres dies, els efectes secundaris d'una crisi que a banda d'econòmica i mundial, és humana i agressiva contra els més desvalguts.