Tant de bo existís a la vida real, perquè al llenguatge oral, el que dius queda i desencadena tot tipus d'emocions, sentiments, penediments, que per esborrar-los has de passar un calvari personal per desdir el que has dit.
Que aquest post serveixi per "deletejar" paraules i frases que em penedeixo molt d'haver verbalitzat el matí de dissabte.
No vaig aconseguir res deixant-les anar, perquè formaven part d'aquell raconet que tens dins teu on es couen els pensaments, i aquest encara no estava preparat per servir a taula. Mare, fes com si no haguessis sentit res!, ¡darrerament sordeges! ja ho sabem, i si per una d'aquelles casualitats les vas escoltar, no eren més que un xiuxiueig de prova.
El truc potser no es tracta de tenir la tecla SUPRA o DELETE a les nostres vides, sinó processar el que dius abans de deixar-ho anar tal com raja, com a deferència al teu interlocutor.
Sovint hi ha tantes paraules al teu cap que frisen per sortir, que no sempre ho fan en l'ordre que vols.
Ja que no tenim la possibilitat d'esborrar paraules sense un acte de penediment, emprem el silenci i la calma com a catalitzadors entre la cuina del que pensem i la taula on ho parem.
El poder de les paraules potser rau en saber-les emprar, no en esborrar-les, encara que ja ho deia Sèneca: errare humanum est, i d'això no se n'escapa ningú, no som perfectes i ho sabem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada